Quique Setién i Eusebio, abans del partit entre Betis i Girona. | EFE

Una oda al futbol. No hi ha ni una altra ni una millor forma de descriure-ho. Mentre els afeccionats de Betis i Girona patien per les alternances en el marcador i lamentaven cada gol rival, els espectadors neutrals han pogut gaudir de dues posades en escena que potser no donen els millors resultats, però sí que dignifiquen molt l’esport espanyol. Acostumats a les propostes ràncies, defensives i conservadores, però efectives, que abunden en l’actualitat, els 47.218 aficionats que s’han desplaçat al Benito Villamarín han estat testimonis d’un partit de futbol en majúscules.

 

Que el Betis de Quique Setién és un dels equips d’Espanya (i d’Europa) que millor juga a futbol no és cap novetat. Els andalusos van assaltar el Camp Nou a finals del 2018 i l’aparador mediàtic en el qual es van col·locar els bètics després de vèncer el Barça es va encarregar de donar a conèixer arreu l’estil de futbol de posició que despleguen, partit rere partit, els sevillans. Van demostrar, després de molts anys, que també es pot guanyar el Barça de Messi jugant millor que el Barça de Messi. No és una tasca senzilla.

 

Utilitzar la pilota per desordenar el contrincant, per crear espais i per aprofitar-los; apostar per migcampistes de toc (i baixets) abans que els més físics; sortir amb la pilota jugada des del darrere, encara que això es tradueixi de tant en tant en pèrdues defensives que, com avui, han suposat un gol en contra (el d’Aleix Garcia); confiar en la teva forma de jugar en les victòries, però també en les derrotes; ser fidel incondicionalment, i tot i les crítiques, a una idea. La fórmula de Quique Setién és senzilla. I mereix tot el reconeixement del món.

 

El Girona, per la seva banda, no pot presumir de jugar de la mateixa forma que el Betis, però la seva proposta no té res a envejar a l’andalusa. Als blanc-i-vermells els ha costat tant arribar a Primera que s’hi han agafat amb totes les seves forces. I no ho han fet amb un estil d’aquests que presencien, amb tot el respecte del món, els espectadors del Coliseum Alfonso Pérez o els del José Zorilla. Valents, persistents i, sobretot, ofensius: els homes d’Eusebio no es conformen amb l’empat, sempre van a buscar al rival i mai renuncien a fer mal als seus rivals. És igual que de carrilers hi juguin laterals (Pedro Porro i Valery), migcampistes (Granell, avui sense minuts) o centrals (Ramalho i Muniesa). Els laterals gironins son llargs i han de tenir projecció ofensiva.

 

Segurament, per als respectius entrenadors no ha estat el partit perfecte. Els tècnics també pensaran en els gols que han encaixat, en les imprecisions constants dels seus jugadors i en els errors individuals imperdonables com el penal de Douglas Luiz en el temps d’afegit. La realitat, però, és que Girona i Betis han brindat als afeccionats neutres un partit vistós, emocionant i divertit. Per això, la sort no només ha somrigut als andalusos. La sort també ha somrigut al futbol espanyol.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa