Optimista de mena, L’Effah (Ghana, 1982) ens explica que sempre va creure en l’ascens. En sisplau (sobrenom amb què se’l coneix a Montilivi) ho repetia sempre: “quan pugem, serà directe”. Aquest optimisme desfermat el va portar a Espanya a principis de mil·lenni. Un any després d’abandonar Ghana i recórrer vuit països del nord d’Àfrica, l’Effah es llençava a l’Atlàntic des de les costes del Marroc en direcció Fuerteventura. Disset hores en una pastera on en principi hi havien de cabre una trentena persones, però on van acabar pujant més de vuitanta.
Ens citem amb l’Effah a la seu d’una de les penyes del Girona. Ens reconeix que li faria molta il·lusió que se’n fundés una al seu país. “Des que vam pujar a primera, a Ghana la gent ens coneix”. Els ghanesos coneixen el Girona, i els gironins el coneixen a ell. Des que va trepitjar el gol nord de Montilivi fa vuit anys, l’Effah s’ha convertit en un personatge mediàtic. La gent l’atura pel carrer, ja sigui per animar-lo o per fer-se fotos, mentre les seves corredisses per la graderia són part de l’espectacle que es viu en cada partit a Montilivi.
Volem conèixer la història de l’Effah. D’aquell jove ghanès de 18 anys que va pujar a una pastera i que ara s’ha convertit en el sisplau, l’aficionat més famós de tot Girona.
Quan i com neix la teva passió pel Girona?
L’any 2010 en una oficina del SOC. Hi vaig anar per entregar uns papers de l’atur i vaig trobar una promoció que oferia entrades per veure el Girona. Si omplies un formulari, et premiaven amb una entrada per anar a Montilivi. Vaig anar-hi amb un amic, i recordo que el partit era contra el Numància. La gent a la grada estava molt freda i callada. I per mi allò no era futbol. Vaig començar a animar i la gent em va seguir. El partit va acabar 5 a 0 i ja em vaig enganxar.
El sobrenom de sisplau va néixer aquell dia?
Sí, des del primer moment jo demanava a la gent que “sisplau” animés al club. I de tant repetir-ho, se’m va quedar.
Vas marxar de Ghana per venir a Espanya l’any 2002. Com recordes aquell viatge?
Va ser un llarg camí. Vam sortir de Ghana i vam passar per Burkina Faso, Nigèria, Líbia i Algèria, per entrar finalment al Marroc. Anava amb una motxilla a l’esquena i acompanyat d’amics. Al principi vam sortir un grup de vuitanta-dues persones, dels quals únicament dos vam arribar a Espanya.
Tots coneguts?
No, en un principi només en coneixia una desena. Però al final tots ens vam convertir en amics.
On són ara?
Molts van tornar als seus països d’origen. De Ghana només n’érem una trentena.
Quins motius et van empènyer a emigrar a Espanya?
Jo tenia clar que volia venir a Espanya, i tenia clar que podien passar tres coses: que arribés, que tornés o que morís en l’intent. Molts van decidir tornar, però jo tenia clar que fins que no arribés a Espanya no pararia.
Per venir et vas pujar a una pastera. Com va ser el viatge?
La vam construir i pintar nosaltres el mateix dia. La vam muntar en una zona boscosa on vam estar amagats els dies previs. Des d’allà la vam carregar durant mitja hora, ja que si l’arrossegàvem per la sorra, la pintura hagués saltat, i en entrar al mar, l’aigua s’hagués col·lat.
Quanta gent hi vau pujar?
Estava previst que hi cabessin 30 persones, però en vam pujar unes 72. Ells el que volen són els diners.
Com funciona el negoci de les pasteres?
Pagues, i et puges. Nosaltres vam pagar 1.200 dòlars. Hi havia dos nois marroquins que ens van portar el material, però ells no viatjaven amb nosaltres.
I per arribar a Fuerteventura, qui us va guiar?
El nostre capità era ghanès. Prèviament havia treballat al mar, i sabia com portar vaixells grans. Ens van dir que havíem de seguir la línia entre 310 i 350 graus per trobar Fuerteventura. Si ens passàvem de llarg, estàvem perduts.
Amb quins estris de navegació us ajudàveu?
Amb un compàs. El problema era a la nit, que no veiem res. Fins que a les sis del matí, quan va sortir el sol, ja veiem terra.
I en arribar a Fuerteventura, què?
Va arribar la Policia Nacional amb un vaixell gran per treure’ns a tots de la pastera. Pràcticament no ens podíem moure. Ja havíem parlat que en arribar havíem d’estar tranquils i calmats, perquè si ens aixecàvem tots alhora, el nostre vaixell s’hagués bolcat.
Sabíeu nedar?
No. Si hagués entrat al mar, ja està, res més. Ens van tirar una corda i ens deien un per un qui s’havia d’anar aixecant.
I després, cap a Madrid.
Ens vam quedar un parell de dies a Fuerteventura, i després en avió cap a Madrid.
I de Madrid a Girona. Com és?
Tenia un cosí aquí que havia arribat quatre anys abans.
Actualment al Mediterrani hi ha molts refugiats que escapen de la guerra i es pugen a una pastera per arribar a Europa. Molts es queden pel camí. Com vius aquesta situació?
Em fa molta llàstima. A vegades vaig a Lloret a mirar el mar, però sempre de lluny. Penso que si haig de morir al mar, com a molt en cinc o deu minuts ja està. En canvi, a la terra, vas patint sense aigua, sense menjar…
Vau estar molts dies a terra abans de pujar a la pastera.
Sí. La policia marroquina es va endur companys nostres que havien anat a buscar aigua. Hi havia gent que ens portava vaca o xai per menjar, però l’aigua era el més buscat.
On dormíeu?
Amagats a uns arbres. La policia estava sempre atenta. Si trobava a un, se’ls enduia a tots.
Quant de temps vau estar-hi?
El primer cop tres mesos, però al final la policia ens va trobar. Llavors vam passar per Mauritània fins a arribar al Senegal. Des d’allà, vaig tornar a intentar-ho. El Sàhara té problemes amb el Marroc, i Mauritània en tenia mentre intentaven canviar de govern. Estaven en guerra, i dos companys van resultar ferits de bala al peu. En aquell moment molts van tenir por, i la meitat va decidir tornar.
Quan vas poder avisar a la teva família de què havies arribat a Espanya?
Van estar un any sense saber res de mi. El camí per Líbia i Algèria fins a arribar al Sàhara el vam fer amb sis vehicles. En arribar, la policia va aturar-ne dos, el meu i un altre. A cada un hi anàvem unes quaranta persones. Els que van escapar-se, aquell mateix dia van pujar a una pastera. Va bolcar i van morir tots.
La teva família pensava que erets un d’ells?
Van morir 120 persones intentant creuar. Pensaven que jo estava amb aquell grup.
A pesar de tot, ho vas seguir intentant.
Un any des que vaig marxar fins a aconseguir entrar a Espanya.
Aquest nadal vam veure a les xarxes socials del Girona que marxaves a passar les vacances a Ghana.
Hi tinc els meus pares i els meus germans. Tots són allà. Ara vull portar els meus pares dos o tres mesos a Girona perquè ho coneguin.
Bones vacances, Siusplau! pic.twitter.com/cEejN9IDSY
— Girona FC (@GironaFC) 19 de novembre de 2017
Com està Ghana?
Molt bé. És un país molt respectuós i que entén de democràcia. Quan jo vaig néixer feia més de 50 anys que no hi havia cap guerra.
Segueixen la lliga espanyola a Ghana?
Ara sí, i des d’aquest any tothom coneix el Girona. Ghana era una colònia de la Gran Bretanya, i la gent segueix més la Premier. Però el Barça i el Madrid també són molt seguits. Tot i que ara, com han sentit que hi ha un ghanès a Girona, també els hi interessa.
Quan tornes al teu país i els hi expliques que a Montilivi tothom et coneix, s’ho creuen?
I tant! Un dia van venir dos espanyols al meu poble i els hi van dir que jo parlava l’idioma. Al veurem, un es van quedar mirant-me i em diu: “Perdona, tu ets en sisplau? Al final ens vam abraçar i van ensenyar vídeos meus al camp.
Per quan una Penya del Girona a Ghana?
Ho estic intentant. Aquest any he fet un grup amb els pobles del meu pare, de la meva mare i de la meva àvia. Vaig comprar samarretes d’esport i tres pilotes per cada poble. Han estat jugant i segueixen el Girona. Els hi vaig portar la bandera i ara els hi envio moltes fotos. Tothom està molt content.
Suposo que els nens i les nenes ara són del Girona.
I tant. Els crido “Girooooooooona” i ells responen ràpid amb el “oé!”.
I l’any que ve, veus el Girona jugant a Europa?
Crec que sí. Està difícil, però nosaltres estem allà. El Betis ens ha superat, però li queden partits complicats com el de l’Atlètic o el del Sevilla. El Girona té molt futur.
Com t’imagines el Girona d’aquí a deu anys?
M’imagino 40.000 persones al camp. A poc a poc. Si aquest any entrem a la Europa League, hauríem d’ampliar el camp cap a les 20.000 places.
