El Girona està de moda. Aquesta temporada el club de futbol ha arrabassat la corona de primer equip català a la Lliga a l’omnipotent Barça. En la primera jornada d’aquest 2024, el Girona ha tornat a fer història, amb un partidàs contra un dels gegants de la Lliga, el totpoderós Atlètic de Madrid. Un matx amb tots els elements d’una disputa al més alt nivell de la Premier League. Un gol de desempat ha ensorrat Montilivi amb un esclat d’eufòria quan ja s’acabava el partit. L’estadi gironí, des de fa uns mesos, és un veritable temple del futbol de bon gust, competitiu i sense pretensions morals, endreçat per un professional com Míchel.
Un dels seguidors del Girona és el president a l’exili, Carles Puigdemont, que abans de president va ser alcalde de la ciutat, tot i que reconeix que no és “el prototip de seguidor del club de tota la vida”. De fet, va començar a seguir el Girona a Segona B, però no pas abans. Així ho explica en declaracions a Món Esport, arran d’un reportatge sobre el canvi de paradigma que ha suposat la bona situació del club per als seguidors que tenen el carnet del Girona des de les tenebres del temps i les categories inferiors.

“Costava trobar gent amb la samarreta del Girona”
Puigdemont té el carnet del Girona. De fet, l’ha deixat alguna vegada algun company i periodista de la vella guàrdia gironina. El president anava a veure el Girona quan “encara era un club gestionat localment, amb molts jugadors de la casa, i que atreia poca afició més enllà de la ciutat”. “Al camp hi anava poca gent, i pujar a Segona A ens semblava un objectiu extraordinari”, recorda. Una opinió força compartida per veterans del club, que viuen entre el goig de veure l’equip en una situació extraordinària i la por de despertar de cop del somni, com podria passar amb un equip de pressupost modest.
“Si ens haguessin preguntat si mai jugaríem a Primera, hauríem somrigut i hauríem respost que ja ens conformaríem a mantenir la categoria a Segona A”, recorda Puigdemont. De fet, el president exiliat fa memòria que “al camp li feien falta moltes reformes i els pressupostos, tant el de l’Ajuntament -el camp és municipal- com del club, eren molt escassos”. Un problema que ara també analitzen diversos socis i la directiva sobre si cal ampliar, reformar o, fins i tot, per què no, construir-ne un de nou. En tot cas, avui dia, la situació del Girona és fabulosa quan fa poc anys, i segons Puigdemont, “costava trobar gent que anés amb la samarreta del Girona o que conegués els jugadors i les alineacions”. Com diria Valdano, el futbol, com la política, no deixa de ser un estat d’ànim.