Arrigo Sacchi i el seu “el futbol és la cosa més important de les coses menys importants” no ho haurien entès mai. Bill Shankly, que creia que “el futbol no és una qüestió de vida o mort, és molt més que això”, ho hagués tingut més fàcil. El de Sevilla és un dels derbis que tot afeccionat del futbol ha de presenciar en directe com a mínim una vegada a la seva vida. Reprodueix una rivalitat irracional; una rivalitat que només entenen els seguidors dels dos equips i que va molt més enllà del futbol, que contradictòriament és la raó de ser de tots aquests; una rivalitat social, constatada en dues aficions completament diferents en el seu dia a dia, en la seva forma de comportar-se, ser i entendre la vida; una rivalitat entestada a allunyar-se d’allò que es coneix com a políticament correcte; una rivalitat que dura 365 dies a l’any. Una rivalitat que desafia la lògica. Una rivalitat amb totes les paraules que formen la definició d’aquest mot.

El passat diumenge al vespre, mentre els escrutinis que es realitzaven arreu d’Espanya evidenciaven que els comicis convocats per Pedro Sánchez havien servit per a poc més que per acomodar l’extrema dreta al Congrés dels Diputats, el Benito Villamarín vivia una realitat paral·lela. La seva realitat. Els dos equips més importants de Sevilla s’enfrontaven al barri d’Heliópolis en compromís de Lliga, una cita marcada amb retolador verd-i-blanc a l’agenda de qualsevol bètic i de color vermell-i-blanc al calendari del Sánchez Pizjuán. Una cita a la qual res ni ningú ja fa molt temps que no pot fer ombra, ni unes eleccions tan importants com les del 10-N. El govern espanyol ja s’havia debatut a les urnes durant tot el dia i fins a les nou de la nit; a partir d’aquella hora, havia arribat el moment de jugar-se el regnat futbolístic de la ciutat de Sevilla. No hi havia abstenció possible.

Amb un cap de setmana a la capital d’Andalusia –la durada aproximada d’un derbi, entre els entrenaments a porta oberta previs, la regata que es disputa al Guadalquivir i el dia del duel– ja n’hi ha prou per adonar-se que el Betis és l’equip del poble, el que segueixen cegament els ciutadans de les classes mitjana i baixa de la societat sevillana, el que ha construït la seva història a base de decepcions però, malgrat tot, el que a peu de carrer es deixa veure amb tot l’orgull del món i sentir amb el “Mucho Betis” característic que sempre, i incondicionalment, ha de ser respost –encara que en dies de derbi no està massa ben vist, per allò de no cridar el mal temps– amb el tradicional “Manque pierda”, que al mateix temps deixa ben clar que no és conjunt que estigui massa acostumat a visitar la Plaza Nueva, on reposa l’Ajuntament municipal i es duen a terme les celebracions dels seus èxits. El Sevilla, és clar, representa exactament tot el contrari. Els afeccionats d’ambdós clubs, de fet, només estan d’acord en una cosa: l’amor i la fidelitat als seus colors sense excuses ni condicions. Els extrems, diuen, sempre se solen tocar.

El partit en si mateix també va servir per exterioritzar les diferències futbolístiques entre les dues entitats. I per recordar que, des de fa uns anys, el Sevilla és l’equip que somriu sobre la gespa. Els de Lopetegui van necessitar fer molt poca cosa per assaltar l’estadi de l’etern rival gràcies a les dianes de Lucas Ocampos i Luuk de Jong, que van restar importància a la de Loren Morón i van intentar silenciar les 50.000 persones que s’havien desplaçat al Benito Villamarín per animar el conjunt d’un Rubi que segueix ballant sobre una corda fluixa i fràgil. Malgrat la victòria, no ho van aconseguir: l’endemà, al centre de Sevilla la samarreta que més es veia era la del Betis. El Manque pierda no és una frase buida de contingut. Els seus afeccionats ja fa molt de temps que han acceptat que vestir els seus colors va acompanyat, inevitablement, de patiment i decepcions. “Dicen que estamos locos de la cabeza”, canten ells mateixos. Ho estan, sense cap mena de dubte.



Més notícies

Un exjugador de l’Athletic dona suport a Jordi Cuixart

Endika Guarrotxena llueix una samarreta a favor de la llibertat del president d'Òmnium Cultural

David Villa, nou propietari d’un equip de futbol dels Estats Units

L'exdavanter del Barça, actualment a la plantilla del Vissel Kobe, ha anunciat la creació d'un equip de futbol al barri de Queens, a Nova York

Nou comentari