És l’home de les finals. Passa el temps, però Pedro Rodríguez no es cansa d’escriure el seu nom en els llibres d’història del futbol mundial. Aquest dimecres, el canari es va convertir en el primer futbolista a marcar en una final de la Champions League i en una de l’Europa League des que les dues màximes competicions continentals van rebre aquesta denominació. La seva diana va ajudar el Chelsea, l’equip que el va acollir després de la seva exitosa i gloriosa etapa al Camp Nou, a guanyar el derbi londinenc contra l’Arsenal a Bakú. I li va permetre a ell engreixar encara més el seu palmarès particular.
Cinc Lligues espanyoles, tres Copes del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, tres Supercopes d’Europa, tres Lligues de Campions, dos Mundials de Clubs, una Premier League, una FA Cup i una Lliga Europa amb el Barça i el Chelsea. Amb Espanya, un Mundial i una Eurocopa. Campió de tot. A Pedro només li queda aixecar un torneig oficial de tots els que ha disputat: la Carabao Cup, la Copa de la Lliga anglesa. La resta de títols no han resistit al seu encant. Més enllà dels seus èxits, la realitat és que l’extrem canari va atrevir-se a apostar per ser un home important lluny del Camp Nou en comptes de viure a l’ombra del trident Messi-Suárez-Neymar i la cosa no li ha anat gens malament. Hi ha vida més enllà del Barça.
El seu gol a l’Estadi Olímpic de Bakú, que va suposar el 2-0 en una final que va acabar 4-1, no va ser tant important com els que va aconseguir, com a blaugrana, el 2009 a la Supercopa d’Europa (contra el Xakhtar Donetsk), el 2011 a la final de la Champions League (va obrir la llauna davant el Manchester United) o el 2015 al Sevilla en la pròrroga de la Supercopa d’Europa, el seu darrer servei al club català, ja que just després va fer les maletes cap a Londres. Pedro, no obstant això, va tornar a veure porteria en una final –és la vuitena vegada que ho aconsegueix– per ajudar el seu equip a conquistar Londres i Europa.
