Narcís Barrera; reivindicant el futbol de la gent

En uns temps en què el futbol, sempre un nítid i inequívoc reflex del món en què habitem, sembla viure instal·lat en el surrealisme, a mig camí entre l’univers de Matrix i el de Black Mirror; Narcís Barrera (Tordera, Girona; 28.10.1988, 31) continua dignificant l’esport rei entregant-s’hi amb cos i ànima, amb la mateixa il·lusió que quan el va començar a descobrir i a estimar, de nen.  

“Els meus pares volien que jugués a hoquei. Però la pilota sempre m’ha tirat molt a mi; des de ben petit. Jo vaig aprendre abans a xutar que a caminar. I amb tres anys vaig començar a jugar amb l’escoleta; aquí, a Tordera. Els dissabtes a la tarda anàvem a fer quatre xuts al camp de sorra. I ens ho passàvem molt bé. Molt, molt, bé. Vivia al camp; tant de nen com ja de més gran, d’adolescent. Em passava tot el dia al camp de futbol; fins a la nit”, arrenca, sempre somrient, l’apassionat jugador del Maresme; que va lluir la samarreta del Tordera fins als 17 anys; fins a juvenil de segon any. “Aquella temporada vam baixar, però em quedo amb què érem un equip molt maco. Ens portàvem i ens portem molt bé. Tots som amics de tota la vida. Som la colla d’amics d’aquí, del poble”, recorda, assenyalant, subratllant, la vessant social del futbol, tan sovint menyspreada, ignorada, un Barrera que just després passaria pel juvenil A del Girona i que es va fer gran “pensant amb els peus” i idolatrant Luis Figo i, sobretot, Luis Enrique i Raúl Tamudo; “pel seu esperit, per la seva garra. Pel que et feien sentir en veure’ls jugar”.

“Tartamut amb els peus”, com sol repetir, però incombustible, lluitador i talentós a parts iguals; el gironí va anar creixent i evolucionant fins a fer-se un nom al futbol territorial català; passant pel Gironès-Sàbat, el Blanes, el Palamós, l’Europa, el Peralada, el Figueres, el Granollers i l’Horta, al qual es va incorporar el juliol de l’any 2018 per viure la seva enèsima aventura a Tercera, i demostrant, a la vegada, una extraordinària polivalència. Barrera ha jugat de tot al llarg de la seva vida futbolística. Absolutament de tot; fins i tot de porter en dues ocasions. “He jugat de tot. De lateral dret. De central. De lateral esquerre. De pivot defensiu. D’interior. D’extrem. De davanter. De tot”, destaca el jugador de Tordera. “Viure el joc des de la posició de davanter és increïble, brutal. Marcar un gol és sempre una alegria enorme. És el més bonic del futbol. Però, a mi, el que m’agrada més és jugar de lateral dret. Sempre és diu allò de qui val, val, i qui. no, de lateral, que allà hi juguen els dolents; però, amb el pas del temps, m’he donat compte que, si tens uns bons laterals, sobretot en el context del. futbol actual, pots atacar molt millor”, reconeix.

En la seva predilecció pel lateral dret treballador s’hi amaga, però, sobretot, una reivindicació del futbol humil, modest, real, humà; del que sobreviu, malviu, a l’ombra. “Del que viu sempre fora de les portades, dels flaixos. Del futbol de la gent. Del del president que se la juga per tal que nosaltres puguem jugar. Del de l’utiller que cobra quatre duros, però s’està tot el dia al camp. Aquesta gent, i podria posar molts més exemples, és la que fa el futbol bonic. En són l’essència. I tot això ho hem de cuidar entre tots”, assegura el gironí. I, convençut, afegeix: “Recordo que, quan era petit, el diumenge a les 5 de la tarda era l’hora d’anar a veure el Tordera, perquè tots els equips de Primera Regional jugaven a aquella hora, i que després te n’anaves a escoltar el Carrusel de la jornada del futbol professional. Ara, com que hi ha futbol professional a totes hores, tot el dia, al futbol modest ens costa trobar el nostre espai en el cap de setmana; però, gràcies a aficions com la del Sant Andreu, que és increïble, que recordo que un dia jugàvem allà amb el Granollers i jo, des de la banqueta, cantava les seves cançons, de l’Europa, de l’Horta, per posar alguns exemples; sembla que els camps van tornant a omplir-se, que la gent torna a anar-hi cada dia més; que aquest futbol modest reviu”.

“El futbol ja no és el que era abans”

Davant d’un periodisme, borni, que a vegades sembla voler-ho tenyir tot de blaugrana o de blanc, encaparrat en parlar sempre del mateix, en reduir-ho tot a un avorrit i monòton duopoli, “hi ha mil històries per conèixer, per explicar, en aquest futbol, en aquest món”, remarca Barrera. “Dins d’en Messi hi ha un nen,  però, al seu costat, al seu voltant, hi ha tanta merda que mai podràs arribar a conèixer la seva verdadera història”, lamenta. “Ells no juguen al mateix futbol que nosaltres. Jo ja no miro mai futbol per la tele. Abans sempre mirava el Barça, l’Espanyol; molts partits cada cap de setmana. Però ara ja no. Ja no trec temps de la meva vida per mirar futbol professional. Prefereixo anar a veure partits de Tercera Divisió. De Primera, Segona, Tercera o Quarta Catalana. D’amics meus. De canalla. M’omple molt més. M’omple molt més que mirar partits per la tele; que tenen més salsa que no pas futbol. M’omple molt més veure un nen. O una persona que treballa de dilluns a divendres i que el cap de setmana va a jugar futbol perquè és el que més li agrada i ho dona tot, tot i saber que si es fa mal potser no podrà anar a treballar dilluns. En aquests partits, als ulls d’aquesta gent, hi veus, hi trobes, la passió real, de veritat, pel futbol. Una passió increïble. I al final son molt més propers. Són persones. Persones normals. El jugador de Tercera Divisió és molt més proper a la gent. Et veuen real, humà, petit, i empatitzen amb tu. Perquè si tu ho passes malament, ells també. I si ho passes bé, al revés. I estan contents. Aquesta és la gràcia de tot plegat. I l’essència del futbol, en definitiva: la proximitat, el sentiment de pertinença. Ho veus amb els nanos, també. Et venen, t’abracen, perquè fins i tot t’idolatren una mica, i et poden tocar i saludar i parlar amb tu després del partit. A la tele, en canvi, el nenpot mirar el jugador i idolatrar-lo, però no el pot tocar”, emfatitza Barrera; profundament desencantat per la trista evolució, per la trista deriva, d’un futbol professional que sembla haver perdut el nord. D’un futbol d’extraterrestres, d’un producte cada dia més artificial, “més materialista”, cada any menys pur, que ha  convertit els estadis en parcs temàtics i els aficionats, en simples clients.

“Ara vas al Camp Nou i ja ni tan sols gaudeixes de l’ambient perquè et trobes 200 turistes i sis persones d’aquí que graven tot el partit amb el mòbil, tot i haver-hi 275.000 càmeres als estadis. Abans, no fa pas tant, el Barça guanyava una lliga o una Champions i tothom sortia al carrer per celebrar-ho. Nosaltres, aquí, a Tordera, anàvem a Malgrat. Ara el Barça guanya un títol i la gent aplaudeix dos cops i fora. Les coses ja no duren res. I es valoren menys. El futbol ja no és el que era abans. No sé si és millor o és pitjor. Però el que està clar, el que és evident, és que és diferent. I el que sé és que el que es viu al futbol modest, de proximitat, de sentiments, d’alegries, de tristeses, no es viu al futbol professional. I el que sé, també, és quin prefereixo”, apunta, deixant-se posseir per la nostàlgia. “Jo me’n recordo que, abans, tots els nanos d’Amer, per exemple, volien jugar a l’Amer. I el meu somni, de petit, era jugar al Tordera. Res més. Era jugar al Tordera. Era el meu gran somni. Avui, molt condicionats, també, pels pares, tots tenen l’objectiu de jugar al Barça. En lloc d’ensenyar-los a disfrutar, a viure el futbol, a passar-ho bé, avui els eduquem volent que siguin els millors en tot. I, a més, sense esforç, perquè l’altre, l’entrenador, el company, el rival, sempre és el dolent i ells ho fan tot bé”, argumenta un Barrera que sempre ha recalcat que ve del futbol de l’esforç i que actualment dirigeix un benjamí i un cadet del Júnior de Sant Cugat; intentant transmetre als més joves que cal anteposar sempre el col·lectiu a l’individu, que “l’equip és sempre el més important”.

“Equivocar-se, perdre, forma part de la vida. És la vida”

“Que què intento inculcar als meus jugadors? Que estimin el futbol, sobretot. Que l’estimin. Que l’estimin i que s’ho passin bé jugant-hi. Que disfrutin. Que gaudeixin d’un esport que et dona coses impagables, moments inoblidables, amics per tota la vida. Que el visquin. Que l’entenguin. Però, sobretot, que l’estimin. Que entenguin que guanyar o perdre, anar primer o últim, no és el més important. Jo, des que vaig començar a entrenar, amb 13 o 14 anys, sempre els hi he dit el mateix: ‘Veniu aquí a equivocar-vos. Us heu d’equivocar. Si no us equivoqueu no aprendreu mai. Equivocar-se, perdre, forma part de la vida. És la vida. I quan tingueu 21 anys i vulgueu ser futbolistes, o quan deixeu el futbol, ningú se’n recordarà de què vau fer en un partit de prebenjamins al mes de gener al camp de vés a saber quin club’. ‘S’ha de penalitzar la falta d’actitud. No els errors’, com diu sempre en Nacho Castro. Al final estem entrenant canalla perquè s’ho passin bé jugant a futbol, perquè disfrutin. Si l’estimen i s’ho passen bé podran aconseguir coses. Sinó, patiran tota la vida per guanyar o perdre perquè el seus pare o el seu club li dona més importància a això que no pas a què disfruti“, afirma Barrera; que a finals de gener es va acomiadar de la Unió Atlètica d’Horta convertit en un dels futbolistes més estimats de la gairebé centenària història de l’entitat.

“Horta commocionada. Plora la Plaça Eivissa. La gent somriu menys pel carrer Feliu i Codina. Amb tu els nens volien ser de l’Horta. Etern Narcís”, escrivia a Twitter un aficionat del conjunt barceloní arran de la notícia del seu adéu. I és que en tan sols una temporada i mitja al club s’ha creat, entre el jugador i l’afició del Feliu i Codina, captivada, seduïda, per la qualitat humana i futbolística i pel contagiós somriure de Barrera, un vincle, un idil·li, “preciós, per a tota la vida”, subratlla el gironí; eternament agraït a un Horta que li ha fet viure “els millors moments de tota la meva vida futbolística. I de la meva vida”. “Cada dia em costava més agafar el cotxe i arribar a les 12.30 de la nit aquí, a Tordera”, explica Barrera abans de reconèixer que ni ell mateix entén perquè el Feliu i Codina l’aprecia i l’estima tant. “Jo flipo. No et puc dir per què és perquè no ho sé. Fa uns dies vam anar a sopar tots junts i em va venir un senyor que no coneixia de res i em va dir: ‘Ostres! El meu fill m’ha dit que plegues de l’Horta. Em sap greu’. I fa dos diumenges vaig anar a Peralada a veure’ls i em van venir dos nois mig plorant i dient-me, també, que els hi sabia molt greu que marxés. Aquestes coses t’omplen. T’omplen molt. I et fan molt feliç. Són moments que valen or. Preciosos. Són instants que no oblidaré mai”, recalca un Barrera que va ser un dels grans artífexs de la meravellosa, brutal, històrica, temporada 2018-19 que va completar un Horta que, competint contra plantilles molt més potents, va arribar a disputar el playoff d’ascens a la categoria de bronze; caient en la primera ronda davant del Moralo d’Extremadura per tan sols un gol.

“Hem d’estar molt orgullosos d’haver mort a l’últim minut. Aquí hi ha jugadors que cobren quatre duros i treballen com cabrons. I el que fan dins del camp és increïble”, accentuava, des de la mateixa gespa del Feliu i Codina, el ja exjugador de l’Horta; que acabarà la temporada jugant a Segona Catalana amb l’Atlètic Júnior de Rubí, amb el que, lluint el ’16’, ja va debutar fa dues setmanes i amb el que es va estrenar com a golejador diumenge passat, firmant dos dels nou gols que el conjunt vallesà va celebrar contra el Molins de Rei (9-0).

“El futbol fa sortir el nen que portes a dins”

El moment de la retirada cada dia és més a prop, però Narcís Barrera, un home, senzill, modest, que continua jugant amb les camelleres que es va trobar al vestidor del Blanes, fa ja més d’una dècada, segueix gaudint del futbol com Diego Armando Maradona en aquell màgic vídeo de YouTube que ha vist tantíssimes vegades i en què el ’10’ del Nàpols escalfa fent malabarismes sota les notes de la meravellosa Live is Life; una de les seves cançons preferides. Segueix gaudint del futbol com quan era un nen que cada diumenge pujava a la Fiat Ulysse que el seu pare, que retransmetia els partits del Tordera per la ràdio, va comprar perquè tota la família, fills, pares i avis, pogués anar junta pels camps de tota la província. I, posant el punt i final a una conversa d’una hora, cinc minuts i 31 segons que transcorre com si fossin tan sols uns minuts, conclou, somrient: “Em continua fent molt feliç. Molt. Moltíssim. Continua sent cada dia de la meva vida. I m’omple tant com quan tenia tres anys. Veig una pilota, o fins i tot una pedra, pel carrer o a casa i sempre tinc l’instint, la necessitat, de xutar-la. De fer-hi tres tocs. Quan jugo disfruto, gaudeixo, com un nen petit. El futbol fa sortir el nen que portes a dins. Jo en un camp de futbol em retrobo amb mi mateix. Soc jo mateix. A mi se’m va morir l’avi i vaig anar a entrenar, i se’m va morir l’àvia i el dia després vaig anar a jugar un partit de Copa Catalunya contra l’Olot. Per retrobar-me amb ells. Per retrobar-me amb mi mateix a través de la pilota”.