Àlex Cano, capità de l’Europa: “Devíem una alegria a la Vila de Gràcia”

"Després de l'ascens, ens haurem de saber adaptar per assolir fites més altes", assegura el futbolista en una entrevista amb El Món

No hi ha lloc millor per parlar amb l’Àlex Cano (Barcelona, 1988) que la graderia del Nou Sardenya. L’estadi del Club Esportiu Europa, a la Vila de Gràcia, ha viscut els millors migdies de la carrera futbolística del ja etern capità de l’equip barceloní, que encara té corda per estona. Després de dotze anys a l’entitat gracienca, Cano ha aconseguit, per fi, tocar el cel amb els seus companys i assolir un ascens que el club perseguia des de feia gairebé tres dècades. Amb ell parlem d’aquesta fita, però també de futbol de barri, de futbol modern i de futbol modest. Una conversa dedicada a aquest esport, però des d’un punt de vista molt més humil del qual el gran públic sol estar acostumat.

Com explicaries a algú que no coneix gaire l’Europa què significa aquest ascens?

Són 27 anys sense pujar de categoria. Fins i tot vam baixar a Primera Catalana. En els últims deu anys havíem fet sis play-offs en els quals vam estar molt a prop. Després de tot això ho hem aconseguit. Ha estat l’any del Covid, un any molt dolent per la població, però el millor per a nosaltres esportivament parlant.

Els darrers partits els heu pogut jugar amb públic i heu pogut palpar la diferència de jugar sense en una mateixa temporada. Els aficionats en aquests últims enfrontaments han estat importants per a l’ascens?

És molt fàcil. Sí que és veritat, que ens hem adaptat a jugar sense públic, però per exemple, el dia de l’ascens, on ja estava tot preparat per celebrar-ho, comencem el partit amb un gol en contra. Sense públic, a l’equip li entren nervis i dubtes; amb públic vam aconseguir remuntar en deu minuts. L’estadi fa goig, la gent anima amb el gol en contra i tens aquest plus que ens va venir a la perfecció.

Aquesta temporada heu pogut pujar sense haver d’anar al play-off, però per quin motiu va ser impossible l’ascens amb play-off?

És molt complicat. Jugues contra pobles i ciutats petits que et fiquen tota la població a l’estadi. És una encerrona. A més, són equips amb molta experiència normalment i són experts en fer play-offs. Quan hem estat els favorits, també ens ha costat anar a jugar a llocs, com a Jerez, per exemple, que eren un camp de patates. Ens costava molt adaptar-nos i no ens anava bé. Aquest any hem estat imparables en Lliga regular i hem fet dades impressionants.

Fa ràbia que quan finalment s’aconsegueix pujar no sigui a la Segona Divisió B de tota la vida, sinó a aquesta nova Segona RFEF?

Sí, una mica sí. La Segona B deixa de ser la Segona B i a mi m’hi hauria agradat pujar. Però al final aquesta nova competició segueix sent com la Segona B, però amb més igualtat, perquè els equips que sí que són més grans i tenen més pressupost ja són a Primera RFEF. La Tercera Divisió seguirà sent la Tercera Divisió. A Segona RFEF jugarem contra equips de fora de Catalunya, ens haurem de desplaçar… serà com la Segona B.

Fins i tot això pot acabar sent positiu, perquè no haureu de jugar contra equips molt superiors i us podreu adaptar més fàcilment.

Sí, totalment. És molt més difícil mantenir una categoria, que no pas assolir-la. Hem de tenir una bona adaptació per portar l’Europa a fites més altes.

En qualsevol cas, ja fa anys que l’Europa manté un nivell molt alt i es trobava sempre entre els millors de Tercera. Per què, fent una temporada com la que heu fet aquest any, n’hi haurà prou per mantenir la categoria?

Podrem competir amb el nivell que hem demostrat. Hi haurà canvis entre els jugadors, això sí. Però si mantenim la gran majoria del bloc, podrem rendir bé a Segona RFEF.

L’Europa és un dels clubs fundadors de la Lliga. Va ser tres temporades a Primera Divisió i és un equip amb moltíssima història. En un partit qualsevol de cap de setmana no es deu notar, però quin és el pes de ser el capità d’un club com aquest?

A curt termini o quan vas a jugar qualsevol partit, no es nota, és veritat. Però quan hi portes un temps, t’adones que l’Europa és un club diferent de la resta. No té res a veure amb els altres equips de Tercera Divisió. És el més especial per tota la història que té. El jugador que acumula dues o tres temporades ja se sent identificat i té aquestes ganes de continuar, perquè s’adona que aquest club té coses que no tenen els altres. En un any no es pot notar, però quan acumules un temps, sempre tens ganes de continuar i només marxes si tens ofertes molt millors.

Tu deus haver tingut moltíssimes trucades de clubs de Segona B durant tota la teva trajectòria. Per què no hi has volgut anar mai?

Cada temporada, sí. Però sempre m’he quedat perquè em sento identificat amb l’Europa, m’hi trobo molt a gust, els aficionats ens ajuden molt i l’objectiu sempre ha estat molt ambiciós. Amb el pas dels anys em quedava el regust de jugar a Segona B, però ho volia aconseguir pujant amb l’Europa i per fi ha estat possible.

L’Europa també és un club especial per ser d’un barri de Barcelona. No és l’equip de la ciutat, sinó el de la Vila de Gràcia. Quines diferències hi trobes amb els equips que sí que representen un poble o una ciutat més petita?

Aquí estem enmig del barri de Gràcia. Estem envoltats d’edificis enormes. És molt diferent. A un poble jugues també contra l’Ajuntament. Aquí ni el de la Vila de Gràcia ens dona res. Al revés, de fet. Aquí hem de tirar endavant nosaltres mateixos i amb patrocinadors, socis i aficionats. Ningú no ens ha regalat res.

És sorprenent el que dius de l’Ajuntament de Gràcia, perquè és un club que sempre s’ha identificat molt amb la Vila.

A nivell de veïns i comunitat, és espectacular. La massa social que tenim no es viu enlloc més de Tercera Divisió o de Segona B. Però sí que trobem a faltar l’ajuda de l’Ajuntament per poder aspirar a ser un dels equips potents de Segona B o fins i tot categories superiors.

Hi ha la polèmica de la gespa del Nou Sardenya…

Exacte. No en vull parlar molt perquè aquests dies són de celebració, però no pot ser que surti a tot arreu que l’estat de la gespa és lamentable i no es faci res. No es canvia des del 2010. Hi ha forats, hi ha més cautxú que gespa… és una vergonya. Quan vam jugar a Montilivi vam al·lucinar. Gaudíem de fer passades allà. En canvi, al nostre camp no sabem ni com botarà la pilota quan la passem. A més a més, el tema més important és el de les lesions. I ja no parlo del primer equip, parlo del futbol base. Per aquí hi passen milers de nens cada setmana de cinc a divuit anys i una lesió a aquestes edats és molt dura. Hi ha estudis que demostren que és l’estadi on més lesions hi ha… L’Ajuntament s’ho ha de prendre amb molta més seriositat. Ja s’havia d’haver fet el 2020 i ara ens han dit que fins al 2022 res de res.

Quan parles de la implicació dels veïns i la Vila amb l’equip, també hi ha un factor molt important, que és el de la grada d’animació dels Eskapulats. Es va notar molt el seu impacte?

I tant. Ells es funden el 2013 i marquen la diferència. Saber que darrere de la porteria hi ha moltíssima gent, que no hi cap ningú, i que sempre hi són, ens dona moltíssima força. Per desgràcia, hi ha estadis on no hi ha gaire gent. Els rivals que venen al Nou Sardenya saben que s’hi viurà futbol.

També és la idea del futbol d’abans, de viure’l en comunitat al barri cada diumenge amb els amics.

Totalment. L’Europa és el club de la Vila de Gràcia i qui se sent identificat amb el seu barri té la sort de poder dir que també se sent identificat amb un equip de futbol. Amb tot el tema de la Superlliga, també vull animar la gent a animar els clubs del seu barri o del seu poble. Els grans clubs ja han demostrat que només miren pels diners i no pels aficionats. Si tots plegats fem un pas al costat i donem suport a l’equip del barri, encara que sigui de Tercera Divisió, farem que el futbol sigui més bonic.

Per tant, consideres que venir a veure un partit de l’Europa és connectar amb aquest futbol que s’està perdent a les altes esferes?

Sí, per sort aquí tenim molts aficionats que són de l’Europa com a primer equip, fins i tot. Però tampoc no ens molesta ser el segon equip darrere del Barça, l’Espanyol o el Manchester United. Mentre siguin de l’Europa ens és igual! Però és veritat que a mi, com a capità, m’omple d’orgull quan a algú li pregunten de quin equip és i diu l’Europa com a primer.

Un dels altres grans moments de la història recent de l’Europa va ser la Copa Catalunya del 2015. Amb què et quedes, amb això o amb l’ascens?

Et diria que en el seu dia la Copa Catalunya i ara l’ascens. Aquell trofeu va ser molt especial. Vam eliminar dos equips de Segona A i la final la vam guanyar contra el Girona. És un títol molt estimat per a l’Europa, perquè ja s’havia guanyat en dues ocasions als anys 90. Un cop aconseguit, però, el que buscàvem ja era l’ascens.

Per acabar, tornem a parlar del dia de l’ascens. Es va fer viral una fotografia teva en la qual t’aixecaven tots els aficionats a collibè i a tu se’t podia veure molt emocionat. Què se sent en aquell moment?

La imatge és molt maca, perquè transmet el que ha estat l’ascens. Transmet que tens la gent que està amb tu, jo que em vaig emocionar molt, la força de l’alegria de guanyar un partit tan important… Per a mi és una imatge preciosa, perquè representa tot el que té aquest club i el que perseguia des de feia molts anys. Però la temporada passada, quan vam perdre al play-off, també vam tenir l’afició amb nosaltres. La rebuda que vam tenir al Nou Sardenya quan vam tornar derrotats també va ser molt important. Jo aquell dia els vaig dir que els hi devíem una i en menys d’un any els hi hem pogut fer aquest regal.

Més informació

Nou comentari