Una vegada més, ha quedat demostrat que la Champions és una competició que la guanya qui més en sap. Quan als quarts de final es va destacar que el Barça i el Bayern de Munic eren els dos únics equips vius que havien aixecat ja alguna orelluda, no es deia per dir. Per molt que es tracti d’un torneig que demana poca regularitat -i aquesta temporada, sent a partit únic, encara menys-, aquells qui ja han estat campions d’Europa algun cop, és més fàcil que ho tornin a ser.
Serà qüestió de fetitxe o serà qüestió d’experiència, però és així. Valgui d’exemple el cas del Manchester City de Pep Guardiola, un dels equips que desplega el millor futbol d’Europa, però que no va ser capaç de superar l’Olympique de Lió als quarts de final. Al darrer partit, ha passat quelcom similar. Els bavaresos han tirat d’ofici per saber patir més que el rival en un partit molt igualat i vèncer un PSG que ha vist com el darrer objectiu d’un projecte multimilionari no es complia per molt poc.
El triomf del Bayern de Munic es converteix, a la vegada, en la derrota del petrodòlar, l’enèsima. Ni així. Ni en una fase final on els francesos ho han tingut molt fàcil per arribar al partit decisiu, han estat capaços de derrotar el primer gran equip al qual s’han hagut d’enfrontar des que han arribat a Lisboa. Per molt Neymar, Mbappé, Icardi, Di Maria, Verratti… que hi hagi, en els moments decisius, els conjunts formats per cromos no funcionen.
El futbol real no és el FIFA. Ara bé, tampoc no és bo girar l’esquena a la realitat i els bavaresos, com tots els grans clubs europeus, també reben finançament per part de grans fortunes, incloses algunes provinents de països que no respecten els Drets Humans. El Bayern no viu a contracorrent del futbol modern, però sí que ha estat capaç d’impedir que el gran símbol d’aquest no pugui materialitzar el major dels èxits europeus.
