L’Ajax guanya cada dia. És igual que el conjunt holandès marqui més gols, els mateixos o menys que el seu rival; ser fidel al seu estil és que el que el fa gran i el que li permet somriure en les victòries, els empats i les derrotes. Els seus mitjans són tan atractius que no és que justifiquin els fins, sinó que els treuen qualsevol importància. És clar que tothom juga a futbol amb l’objectiu de guanyar. Però l’Ajax és un equip tan especial que, a més, considera que això ha de caminar inexcusablement i ineludible de la mà amb el fet de gaudir i fer gaudir. És el salid y disfrutad per antonomàsia.

Els d’Amsterdam no es van classificar per a la final de la Champions League per culpa d’un gol de Lucas en el darrer minut que va esborrar el somni de De Jong, De Ligt i companyia, però això no va aconseguir tacar la trajectòria immillorable quant al joc que els ha permès assaltar el Santiago Bernabéu, el Juventus Stadium i el nou i imponent White Hart Lane. Després de la seva eliminació van rebre elogis d’arreu del món, i això no és circumstancial ni –òbviament– casualitat. Arribar a la final de la Lliga de Campions hagués estat una gegant i extraordinària victòria gestada a partir de petits triomfs diaris, encara que aquests vagin acompanyats d’algunes decepcions de tant en tant com, sense anar més lluny, la que van patir aquest dimecres. Unes desfetes, per cert, també pròpies d’un equip que estiu rere estiu perd els futbolistes que més han destacat (com passarà, sense anar més lluny, aquesta temporada amb De Jong, De Ligt, Van de Beek i companyia).

Allà on sigui, Johan Cruyff estaria molt orgullós del seu club de la seva vida, infidel al seu llegat en qualsevol circumstància. L’Ajax ha demostrat a Europa que el futbol de posició té més força que mai en un moment futbolístic en què cada vegada es parla més d’intensitat, de físic i de plantejaments rancis (però, tot sigui dit, resultadistes). Els d’Erik ten Hag, amb la romàntica innocència que els caracteritza, haguessin somrigut d’orella a orella en cas d’assolir una fita extremadament complicada, però el no haver-ho fet no els impedirà que d’aquí a uns mesos, quan hagin paït el disgust, recordin la Champions League 2018/19 amb entusiasme i alegria. És el luxe que et pots permetre quan no deixes de banda la teva raó de ser.

L’Ajax ha alliçonat Europa i, per què no dir-ho, el Barça. Sobretot aquesta setmana, en què els dos equips han caigut eliminats de la màxima competició continental, però només un ho ha fet amb estil; el club holandès ha jugat molt millor durant tota la temporada que el català, encomanat a les aparicions estel·lars i individuals de Leo Messi, Ter Stegen i Gerard Piqué. Els de Valverde van anar guanyant i assegurant que havien après la lliçó de Roma, però la realitat ha palesat que no ho havien fet ni de bon tros. El problema culer és futbolístic i, com el mateix equip blaugrana va exhibir en les samarretes de celebració durant l’etapa de Guardiola, “el futbol et torna el que li dones”. També quan no li dones res.

 



Més notícies

El Tottenham s’alia amb l’èpica per eliminar un Ajax encomiable (2-3)

Notícia: El Tottenham s’alia amb l’èpica per eliminar un Ajax encomiable (2-3)
Comparteix
Tres gols de Lucas Moura a la segona part certifiquen una remuntada per la història dels de Pochettino
Notícia: El Tottenham s’alia amb l’èpica per eliminar un Ajax encomiable (2-3) - Mobile

El futbol et torna el que li dones

Notícia: El futbol et torna el que li dones
Comparteix
El Barça torna a caure estrepitosament a Europa i, el que és pitjor, ho fa tornant a renunciar als seus orígens
Notícia: El futbol et torna el que li dones - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa