Harakiri blanc-i-blau a Anoeta. L’Espanyol ha viscut una autèntica odissea a Sant Sebastià i, tot i haver estat capaç de remuntar un 2-0 després d’un inici inexplicable, han acabat caient de la manera més cruel possible. Ni l’eterna voluntat dels de Rubi ni l’expulsió a última hora de Mikel Merino, han estat suficients perquè l’Espanyol pogués esgarrapar, com a mínim, un punt. Els espanyolistes marxen del País Basc amb l’amarga sensació d’haver deixat escapar viva una Reial Societat, que es nodreix de la passivitat perica per aconseguir la segona victòria a casa del curs.
Bogeria i resurrecció estèril
La tràgica escena final de La Ceràmica s’ha perllongat a Sant Sebastià. Inexplicablement, encara estabornits pel fatídic final a Vila-real, els de Rubi han vist com un huracà els passava per sobre en només set minuts. Sense fer gairebé res, la Reial Societat ha agafat el paper protagonista en detriment d’un Espanyol que es deixava fer i primer Mikel Merino, en aprofitar un rebuig desafortunat del pal (1-0); i després Willian José, transformant un penal comès per una mà prèvia de David López (2-0), han evidenciat que els blanc-i-blaus encara no havien despertat del malson viscut a la Copa.
Perplexitat, incredulitat i impotència. Davant el pitjor local de la categoria, l’Espanyol es mostrava altra vegada com aquell equip tou i desmoralitzat que, després de tocar el cel, s’havia desfet fins a firmar la pitjor ratxa negativa de la centenària història del club. El futbol, però, té cops amagats. Amb els de Rubi firmant l’harakiri i claudicant davant un rival sense el mèrit del triomf, Naldo s’ha alçat més que ningú a la sortida d’un córner per, amb una rematada inapel·lable, retallar distàncies i fer somiar a l’Espanyol que el miracle era possible (2-1).
La diana ha estat premonitòria. La Reial, atemorida per un conjunt espanyolista que començava a carburar, ha renunciat a tots els seus arguments atacants i, presos del pànic, han acabat fent una passa enrere que ha resultat definitiva. I és que, quan es fregava el descans, la mala sort s’ha aliat amb l’equip ‘txuri-urdin’ i Diego Llorente, en pugna amb un insistent Baptistao, s’ha acabat introduint la pilota a la seva pròpia porteria (2-2).
Xàfec final
La directriu a la segona meitat havia de ser clara. L’Espanyol havia estat capaç d’estripar un guió que el condemnava a Anoeta i, per això mateix, era el dia per aferrar-se més que mai a la doctrina Rubi. “La nostra idea passa per mirar amunt, guanyar ens permetrà situar-nos a prop d’Europa”, comentava l’entrenador de Vilassar de Mar en la prèvia d’un partit on l’Espanyol s’havia aixecat després de tenir-ho tot perdut. L’ambició, doncs, havia de ser innegociable per un equip ja capaç de qualsevol cosa.
Però res més lluny de la realitat. Ni Espanyol ni Reial han agafat a carta de l’ambició i el rumb del partit quedava clarament a expenses d’una jugada aïllada. En aquest context, Willian José ha tornat a ser el més llest de la classe i, aprofitant l’enèsima desconnexió de la defensa blanc-i-blava, ha anotat el tercer dels locals (3-2). L’acció, que retratava a l’uníson Diego López i Naldo, ha fet molt de mal a un Espanyol que, a vint minuts del final, veia com havia de calcar l’actitud de la primera meitat. L’Espanyol, però, encara hi tenia molt a dir, i més tenint en compte que el col·legiat ha optat per expulsar Merino, després d’una dura entrada sobre Melendo. Per més inri, els blanc-i-blaus s’han bolcat a l’atac amb l’entrada de Piatti, per Darder; i Puado, per Granero. Al final, però, els intents han resultat estèrils i l’Espanyol ha acabat sumant una nova derrota a domicili.
