Valuosíssim punt de l’Espanyol a Mestalla. Els blanc-i-blaus, això sí, han renunciat a tot allò que Rubi predicava a l’inici del curs per sumar un punt més per allunyar-se del descens (0-0). Aferrant-se a la resistència com a màxim actiu, els espanyolistes s’han limitat únicament a defensar-se de les ofensives estèrils del conjunt local. Pals, expulsions, un degoteig d’ocasions claríssimes… els de Rubi han vençut tots els obstacles possibles i tornen a Cornellà-El Prat amb un puntàs que ha de permetre seguir fugint de la zona baixa de la taula.
Renúncia ofensiva
Mestalla, i els blanc-i-blaus ho saben, mai ha estat una plaça fàcil. Tocats per les baixes notòries de Sergio García, Piatti i Dídac però alhora reforçats per ‘l’efecte Darder’, la visita a València es preveia com una oportunitat per a poder deixar enrere el descens d’una forma gairebé definitiva. Amb la clara premissa d’abandonar les posicions de càstig –deixant-les a 8 punts- i sabent que molts dels rivals en la zona baixa havien punxat, l’Espanyol ha sortit disposat a endur-se un triomf que faria oblidar la fatídica ratxa hivernal de manera dràstica.
Una cosa és el què es diu, però, i l’altre és el què es fa. A l’hora de la veritat, el València ha sotmès ràpidament l’Espanyol, pressionant molt amunt i fent del contraatac el seu millor aliat. Veient el complicadíssim i asfixiant escenari, els blanc-i-blaus, que han sortit amb el xinès Wu Lei d’inici, s’han limitat a resistir davant un equip local que no donava treva. Fruit d’aquesta tensió del renascut València, els de Marcelino fins i tot s’haurien pogut avançar si Kevin Gameiro hagués estat més encertat en una rematada franca a l’interior de l’àrea. El punta francès, amb l’única oposició de Diego López, ha acabat enviant la pilota a la fusta.
El València picava pedra i l’Espanyol, amagat sota la figura de Sergi Darder, esperava el seu moment. Ni Wu Lei ni Borja Iglesias, però, han pogut culminar cap de les escasses ofensives espanyolistes i la segona meitat dictaria sentència.
Picar pedra, la clau de l’èxit
El guió a la segona meitat, idèntic al del final del primer temps. Garay ha encetat la represa posant l’ai al cor a l’espanyolisme en enviar fora una rematada propicia a la sortida d’un córner. El València, més intens que els de Rubi, perdonava mentre que els blanc-i-blaus semblaven deixar-ho tot a expenses d’una fogonada dels seus futbolistes ofensius. I així, limitats a apagar incendis, l’Espanyol ha vist com l’ambició del seu rival creixia amb l’entrada d’una de les seves estrelles: Gonçalo Guedes.
I quan l’Espanyol no se’n sortia i els presagis eren els pitjors, Diego López ha aparegut per fer-se gegant. Amb Parejo absolutament sol a l’àrea petita i amb tota la porteria per a ell sol, el porter espanyolista s’ha estirat a la perfecció per evitar el primer quan Mestalla ja cantava el gol. El València olorava sang i Joan Francesc Ferrer ‘Rubi’, amb dos canvis d’allò més estranys, optava per la verticalitat en substituir Puado per Darder, però també per la contenció en fer entrar el debutant Alfa Semedo per Wu Lei. La intenció blanc-i-blava, segons indicava el de Vilassar amb el seu canvi, era clara: disposats a patir, tot i que es continuava sense renunciar a res.
El degoteig d’ocasions, tot i això, era constant i, per més inri, Rubi treia Borja Iglesias del terreny de joc per donar entrada a ‘Chucky’ Ferreyra. Últimes bales per a un Espanyol que, amb tot en contra i veient com Javi López marxava expulsat en l’última jugada, ha renunciat a tots els principis per aferrar-se a l’empat.
