Núria Picas: “No se m’han tancat portes per ser dona, però sí per ser independentista”

'Món Esport' entrevista la corredora de muntanya catalana després de la publicació del seu segon llibre, 'Ara o mai', la continuació de 'Córrer per ser lliure'

Núria Picas, en una imatge d'arxiu.

Núria Picas, en una imatge d’arxiu. | @nuriapicasoficial

Els èxits de la corredora de muntanya Núria Picas (Manresa, 1976) no es redueixen, ni de bon tros, a totes les ultra trails que ha guanyat ni a les competicions en què ha triomfat. Ni la victòria a Montblanc el 2017, que ella cataloga d’especial, serveix per sintetitzar una carrera que va estar a punt de no ser per culpa d’una malaurada fractura a l’os astràgal del peu esquerre. La seva gran carta de presentació inclou, ineludiblement, una filosofa de vida peculiarment interessant, els dos llibres que ha escrit –el segon dels quals, Ara o mai, acaba de ser publicat–, la seva recerca constant de la felicitat, una estima profunda cap a la naturalesa i, evidentment, el seu ferm compromís amb el procés independentista català.

 

Les dues primeres paraules que surten a la contraportada del seu nou llibre són “Odio córrer”. A què es refereix?

La gent més propera a mi sap que córrer no és el meu esport predilecte. Sí que és cert que la meva vida m’ha portat a córrer i que moltes vegades en la meva vida m’ha agradat i n’he estat enamorada, però de l’amor a l’odi només hi ha un pas. No és que odiï córrer profundament sempre, però hi ha molts moments en què em plantejo moltes coses, entre elles per què estic corrent. Soc una persona que obre i tanca etapes. A mi m’agrada fer moltes més coses a part de córrer. Soc esportista per sobre de tot, i això vol dir que m’agrada escalar, anar a la muntanya, córrer…

 

A mi m’ha recordat una mica el llibre Open, la biografia d’Andre Agassi. En aquest, ell mateix reconeix que, tot i ser capaç de guanyar moltes competicions de tenis, detestava practicar-lo.

Jo no l’he llegit el seu llibre, però sí que és veritat que algunes persones me l’han recomanat perquè trobaven que la situació era semblant.

 

Ell assegura, entre moltes altres coses, que el que més li costa és la gestió de la soledat. El tenis és, certament, un esport molt individual, però potser en el seu cas això és encara més exagerat.

Doncs sí, la veritat és que encara estem més sols. No sé si l’Andre Agassi ha provat de córrer una ultra trail, en què durant la nit només estàs acompanyada de la teva llum frontal. I no tens gent que t’estigui animant. Li hagués anat bé fer-ne alguna, així hagués comprovat el que és la solitud.

 

“No és que odiï córrer profundament sempre, però hi ha molts moments en què em plantejo moltes coses”

En el seu primer llibre, Córrer per ser lliure, explica tant la teva trajectòria esportiva com la teva filosofia de vida. Quina és la raó de ser d’Ara o mai?

És la continuació de Córrer per ser lliure, hi explico quatre experiències que he viscut en els darrers anys. Totes elles són unes experiències que m’han enriquit moltíssim com a persona i com a esportista i, per tant, no vull limitar-les al meu record. M’agrada compartir els moments bons, que n’hi ha molts, i també els complicats. El més especial per a mi, sense cap mena de dubte, és la consecució del meu somni en guanyar l’ultra trail del Montblanc l’any 2017.

 

Ha guanyat moltíssimes competicions i proves, però com definiria l’èxit?

L’èxit és fer el que més t’agrada i estar en pau amb un mateix. Fixar-te objectius, intentar-los aconseguir, fer la feina ben feta i assolir les fites que et vagis marcant. Lògicament, tampoc pots caure en la decepció, i per aquest motiu s’ha de ser realista. A Ara o mai parlo dels meus somnis, que són molt complicats, però assumibles. Guanyar l’ultra trail del Montblanc és un somni difícil de complir que no seria realista per a algú amateur, però en el meu cas ho era. Ara bé, hi ha moltes maneres d’entendre l’èxit més enllà del vessant esportiu.

 

Esportivament, l’èxit depèn molt de les expectatives. Vostè creia que podria guanyar tot el que ha acabat guanyant?

Honestament, quan vaig començar a córrer ultra trails no m’ho imaginava. De fet, llavors em qüestionava si podria acabar-les o no. A mesura que els resultats i les sensacions van somriure, però, sí que vaig veure que tenia un talent que havia d’explotar. Em fixo objectius exigents perquè crec que si faig la feina ben feta i m’envolto d’un bon equip potent els podré aconseguir. I així ha estat fins ara.

Núria Picas, en una imatge d'arxiu.

Núria Picas, en una imatge d’arxiu. | @nuriapicasoficial

En el seu esport, l’aspecte mental i psicològic és tant o més important que el físic?

És molt important, sí. Jo destaco un triangle de factors fonamental. Aquest està format pel físic, ja que hi ha d’haver un entrenament i una planificació al darrere al marge d’una bona genètica; el mental, doncs he hagut de treballar amb entrenadors personals per enfortir la ment, per preparar-la per superar els moments durs i perseverar; i la nutrició. Cal tenir una bona cura de l’alimentació, sobretot en carrera. Evidentment, el dia a dia és molt important, però durant una prova encara ho és més.

 

Com se superen els moments durs que sorgeixen durant una competició?

Per guanyar l’ultra trail del Montblanc, per exemple, jo sabia que havia de patir molt, tant en els entrenaments com el dia de la cursa. Ja vaig començar-la mentalitzada que, si no patia, l’objectiu no seria possible. Res no és fàcil. El patiment, no obstant això, és efímer: pot durar unes hores o uns dies, però la recompensa la recordes durant tota la vida. Per a mi, aquest és l’autèntic patrimoni. El fred i la gana són esporàdics, però el triomf t’acompanya per sempre. Les vivències que m’ha regalat aquest esport i la muntanya és el que m’ajuda a no rendir-me.

 

Considera que el moment més dur de la seva carrera va ser quan es va fracturar l’os astràgal del peu esquerre?

Sincerament, crec que aquest ha estat un dels moments més durs de la meva vida. Jo tenia 21 anys i no era corredora professional. Va ser un episodi clau de la meva vida que va tallar de cap a peus la meva carrera esportiva quan era jove i començava a destacar en aquest esport. Van passar molts anys i la vida em va regalar una segona oportunitat en forma d’ultra trail. He passat moments durs, com tothom, però també n’he passat de molt bons. Tots ens fan créixer com a persones i com a esportistes.

 

Costa compaginar un esport exigent com el seu amb la vida personal?

Sí, moltíssim. Hi ha d’haver persones al teu costat que tinguin la mà estesa per ajudar-te a intentar que el trencaclosques encaixi. L’àmbit familiar i personal ha de ser estable perquè tot surti bé.

Núria Picas signa 'Córrer per ser lliure', el seu primer llibre.

Núria Picas signa ‘Córrer per ser lliure’, el seu primer llibre. | @nuriapicasoficial

Esportistes com vostè o el Kilian Jornet serveixen de motivació per a moltes persones, que sembla que en determinats moments us vulguin imitar.

Està clar que la gent sempre intenta fixar-se en els referents. Això passa en tots els esports. El meu missatge per a ells és que deixin la muntanya tal com l’han trobat i que siguin ells mateixos. S’ha de tocar de peus a terra i mirar on pot arribar cadascú. Està molt bé tenir ídols, però això no ha de portar a la irresponsabilitat ni a intentar assolir reptes que no són assumibles.

 

Molta gent la compara amb el Kilian Jornet. Creu que és encertada, la comparació?

Jo crec que no, ja que el Kilian Jornet és únic i irrepetible. Ell ha fet coses excepcionals que, segons el meu parer, costarà molt d’igualar. Tardarem molts anys a trobar algú que faci el que fa ell, tant en l’àmbit masculí com el femení.

 

Creu que el seu esport pateix tanta desigualtat de gènere com el futbol, per exemple?

La diferència no és tan exagerada. Per començar, no es mouen tants diners i això és un fet determinant. Per sort, jo no m’he trobat mai discriminada per ser dona en aquest esport. Potser perquè no soc tan sensible, és a dir, jo crec que per davant de tot soc persona, ni home ni dona. En aquest cas, no he notat mai que hi hagi hagut un tractament diferent envers la meva figura pel fet de ser dona. Jo penso que el que cal és que les dones s’apuntin a les ultra trails. Estem a un 7% de les inscripcions, la resta són homes. Necessitem que les noies s’atreveixin i es llancin a la piscina. L’arrel del problema és la baixa participació femenina.

 

En una entrevista a MónEsport, Laia Sanz va dir que ha de demostrar molt més (i de forma més continuada) que els homes perquè se la tingui en compte, no només per part dels aficionats sinó també per la dels patrocinadors.

Bé, jo crec que la Laia Sanz ho té molt bé. Ella ho demostra amb números i classificacions. Com el Kilian Jornet, ella també és única i irrepetible. Té la sort o la desgràcia que hi hagi molt poques noies que practiquin el seu esport. És una número u i es col·loca entre els deu primers del Dakar com si res. Si fos una patrocinadora i busqués alguna corredora de motos, tindria clar que la triaria a ella. Li està passant la mà per la cara a molts motoristes.

 

No ha patit mai discriminació de gènere per part d’algun patrocinador?

Per gènere no, però sí que l’he patit per ideologia. A mi se m’han tancat moltes portes per dir obertament el que penso d’aquest procés que està vivint el nostre país. Per ser dona, però, no.

Núria Picas, en una imatge d'arxiu.

Núria Picas, en una imatge d’arxiu. | Núria Picas

Aquestes portes que se li han tancat li han fet replantejar-se el fet de celebrar les victòries amb una estelada com fa?

No. Jo penso que no és cap delicte mostrar els nostres sentiments i pensaments. Soc la Núria Picas i no amagaré mai el cap sota l’ala. A mi això m’enriqueix moltíssim més que no pas quedar-me en silenci. Estic molt satisfeta amb mi mateixa, em miro al mirall cada dia i em sento molt orgullosa de mostrar a tothom i per tot el món què és el que penso. Jo no m’haig de callar res, al contrari, i m’agradaria que altres esportistes fessin com jo. És cert que posicionar-me ideològicament m’ha tancat moltes portes, però també me n’ha obert d’altres i m’ha permès estar bé amb mi mateixa, ser honesta i sincera. I si volem avançar com a país i com a esportistes, hem de ser lliures, hem d’expressar-nos i hem de lluitar. Hi sortirem tots guanyant, no en tinc cap dubte.

 

Troba a faltar que esportistes amb un altaveu mediàtic més important es posicionin més obertament en relació a la situació que viu Catalunya?

Sí, és clar. Ho trobem molt a faltar, i tant.

 

Creu que l’esport català hauria de ser més reivindicatiu?

Per sort tenim en Gerard Piqué, que posa els cullons damunt la taula, però la realitat és que, malauradament, el seu cas no és el més normal. Només cal veure el silenci que hi ha en esports com el motociclisme, el tenis o el bàsquet. Si els que el practiquen se senten més còmodes…

 

“Si volem avançar com a país i com a esportistes, hem de ser lliures, hem d’expressar-nos i hem de lluitar”

Hi ha esportistes que, al contrari de vostè, posen per davant el fet que no se li tanquin portes al d’expressar-se en relació al procés.

Però se te’n poden obrir moltes altres! El que s’ha de prioritzar és la llibertat, que segons el meu parer no té preu. Per a mi, la llibertat és la base de tot, i d’això sorgeix la meva reivindicació i, segurament, la d’en Gerard Piqué. Abans que esportistes som persones. Hauríem de poder opinar amb respecte sense que això impliqués que se’ns tanquessin portes. Jo soc conscient que no agradaré a tothom, però mai no he faltat el respecte a ningú. Hi ha molta gent que ni de bon tros pensa el mateix que jo que em diu: ‘Ostres Núria, el que estàs fent és honorable perquè estàs lluitant pel que sents. No opino igual que tu, però estic a favor que t’expressis amb llibertat.

 

Com està veient el judici que estan vivint els presos polítics catalans a Madrid?

Crec que és quelcom pel que s’ha de passar. Els que estan allà tenen clar que això forma part del procés. Sí que és cert que és complicat, però a mi m’agradaria pensar que el judici no està escrit. Aquest estiu vaig tenir la sort de poder visitar el Raül Romeva a la presó de Lledoners i al darrere del vidre vaig veure un home fort i amb les conviccions clares. Ell tenia clar que havia de passar per això, que era un pas més cap a la llibertat i que tard o d’hora es faria justícia. Això és com una ultra trail: és llarg, però hi hem de creure, lluitar i perseverar.

 

És optimista?

Jo sempre soc optimista. Estem en un punt que no és fàcil, certament, però estic segura que fa 40 anys estaríem molt contents de ser on som, encara que tinguem gent a la presó. Haguéssim trobat impensable que dos milions de persones sortissin al carrer a demanar la llibertat. I més tenint en compte la forma com ho vam fer. Vull pensar que d’aquí a vint anys estarem en una situació molt més diferent i favorable, la veritat.

 

Creu, per tant, que els futurs corredors podran disputar campionats del món amb la nacionalitat catalana?

Sí, i tant! Bé, si abans no ens hem carregat el planeta, és clar. N’estic molt convençuda.

 

“El procés és com una ultra trail: és llarg, però hi hem de creure, lluitar i perseverar”

Per què va decidir formar part de la llista d’Esquerra Republicana en les eleccions del 21 de desembre del 2017?

Va ser un gest en un moment determinant que estava vivint el nostre país. Crec que no podíem estar de braços plegats després del que havia passat l’1 d’octubre. La fórmula a seguir és la de pressionar, pressionar i pressionar. I aquesta era una forma de fer-ho.

 

Té algun referent, no només en l’àmbit esportiu?

La meva visita a Lledoners em va marcar moltíssim. A en Raül li tinc una admiració profunda i especial. En l’àmbit esportiu m’he emmirallat en molta gent. A mi m’agrada agafar el millor de cadascú, aquells trets que em poden servir en un futur. No tinc cap referent en concret, em fixo en moltíssima gent i aprenc molt de tothom”.

 

De cara al futur, es planteja algun repte?

Soc una persona de reptes, però ara mateix el meu objectiu principal és el de donar-li vida a aquest llibre i que arribi al màxim de gent possible. També tinc un altre repte televisiu com és la segona temporada d’Aire lliure, tinc clar que vull seguir fent esport, sigui competint o sense fer-ho, i vull ser feliç i veure feliç la gent que m’envolta.

Nou comentari