Fa pocs dies, Berni Álvarez, conseller d’Esports de la Generalitat de Catalunya, descartava en una entrevista al diari El País lluitar per l’oficialitat de la selecció catalana de futbol. Aquestes declaracions suposaven un clau més al taüt d’una selecció que fa temps que està morta, perquè així ho han volgut determinades institucions. La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ha fet tots els possibles en els darrers anys, sobretot en el tram més intens del Procés, per posar bastons a les rodes, els clubs espanyols s’hi han posat d’allò més bé i la Federació Catalana de Futbol (FCF), en una total connivència amb la RFEF sota la presidència de Joan Soteras, ha acatat sense problemes i no ha lluitat en cap moment per fer brillar la selecció.
La selecció catalana de futbol, gairebé tan antiga com el mateix futbol
Aquest és un dels períodes més foscos de la selecció catalana de futbol, però aquest equip ha tingut etapes brillants on s’ha demostrat que Catalunya tindria el nivell per lluitar per grans títols contra els millors països del món i que l’únic que ho ha impedit ha estat l’oficialitat que l’Estat espanyol sempre ha negat a aquest conjunt per a sorpresa de ningú. La història de la selecció catalana, però, té moltíssims anys, gairebé tants com anys fa que el futbol va arribar a Catalunya. El 1902 es creava un embrió de la Federació Catalana de Futbol i el 1904 la selecció catalana ja estava disputant els seus primers partits amistosos.
Des d’aleshores, la selecció catalana ha disputat més de 200 partits, amb algunes fites a destacar, com per exemple diversos títols de la Copa Príncep d’Astúries, que enfrontava seleccions de diverses federacions de l’Estat espanyol a principis del segle XX, o triomfs contra alguns dels països més potents en el món del futbol, com poden ser França o el Brasil. Catalunya, a més a més, va arribar a enfrontar-se en quatre ocasions a la selecció espanyola, amb la victòria per 3-1 l’any 1947, en plena dictadura franquista, com a moment més destacat. No obstant això, durant els anys del franquisme, òbviament, la selecció catalana va perdre pistonada i va haver d’esperar fins a la dècada de 1990 per recuperar la força.
La Plataforma Pro Seleccions i l’era daurada de la selecció catalana de futbol
Quan la selecció catalana va ressorgir, però, ho va fer amb més força que mai. L’any 1998 naixia la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, que va suposar una autèntica revolució. Aquesta entitat tenia com a gran objectiu aconseguir l’oficialitat de diverses seleccions catalanes i va impulsar la selecció catalana de futbol per demostrar el potencial d’aquest equip. D’aquesta manera, arribava l’any 2002 el que probablement és el partit més important de la història de la selecció catalana de futbol, quan el mes de març va rebre la selecció brasilera de Ronaldinho, Ronaldo, Rivaldo, Roberto Carlos i companyia i que acabaria guanyant el Mundial aquell mateix any. Un Camp Nou ple a vessar va poder veure amb orgull com Catalunya s’enfrontava a la millor selecció del món, que acabaria guanyant per 1-3 amb un doblet de Ronaldinho.
Durant la dècada dels anys 2000, va convertir-se en habitual que la selecció catalana rebés al Camp Nou alguns dels millors equips del món. L’any 2004, Catalunya tornaria a rebre el Brasil i aquell mateix any rebria també l’Argentina de Leo Messi, en l’únic partit que la llegenda blaugrana ha disputat com a visitant al Camp Nou. De fet, l’Argentina vindria a jugar a Catalunya, al feu del Futbol Club Barcelona, en dues ocasions més, els anys 2008 i 2009. En el darrer dels casos, la selecció catalana, aleshores entrenada per Johan Cruyff, aconseguiria una sonada victòria per 4-2 contra l’Argentina de Diego Armando Maradona. Messi es va perdre ambdós duels.
A partir de 2010, però, coincidint amb els anys més exitosos de l’independentisme, la situació va canviar del tot. Davant el potencial que havia demostrat la selecció catalana, la lluita de la Plataforma Pro Seleccions per l’oficialitat i el temor a la possibilitat que Catalunya acabés aconseguint l’alliberament nacional, l’Estat espanyol va engegar tota la maquinària per carregar-se la selecció. La RFEF va començar a pressionar la resta de federacions perquè rebutgessin les invitacions de la FCF per disputar partits amistosos i Catalunya va haver-se de conformar amb rivals com Hondures o Tunísia. Això, a més a més, va provocar que els duels deixessin de disputar-se al Camp Nou -a excepció d’un enfrontament amb Euskal Herria- i, de manera evident, l’interès va anar decreixent. D’altra banda, alguns clubs, com l’Atlètic de Madrid, van impedir que els seus jugadors catalans anessin amb Catalunya.
Tot plegat va formar un còctel que va anar matant la selecció catalana a poc a poc. El calendari del futbol d’elit, cada cop més carregat, tampoc no ajuda. Des de 2016, la selecció catalana només ha jugat tres partits: contra Veneçuela, Jamaica i Panamà. La FCF, governada els darrers anys per Joan Soteras, qui ha arribat a assegurar que la Federació té altres prioritats abans que organitzar partits de la selecció, viu en total connivència amb la RFEF i cada vegada sembla que hi hagi gent menys interessada en aquests amistosos que han arribat a ser tan importants en determinats moments de la història. Per això, el Govern, que podria ser un dels pocs estaments disposats a lluitar per la selecció catalana, ha etzibat un cop tan dur a aquest equip amb les declaracions del conseller.
