El futbol acostuma a mesurar els èxits en ascensos, títols i victòries. A Lleida, però, hi ha una història que aquests dies es comença a escriure amb altres paràmetres. El nou projecte del Lleida CF ha començat la temporada a Quarta Catalana, l’última categoria del futbol català, però amb una massa social que molts equips de categories superiors voldrien tenir. Després d’anys de problemes econòmics, incertesa i frustració, el club torna a caminar amb una idea que semblava difícil de materialitzar: reconstruir-se des de baix i tornar a posar els aficionats al centre de les decisions.
La imatge del primer partit ja resumeix bona part d’aquesta història. El Lleida va debutar el 4 d’octubre al camp del Sunyer, en un municipi del Segrià de poc més de 300 habitants. Les entrades en línia es van exhaurir i l’assistència va arribar a les mil persones. Sobre el terreny de joc, l’equip va respondre amb una victòria per 2-5. El resultat era important per començar amb bon peu, però l’expectació generada al voltant del partit explicava una cosa més profunda: el sentiment blau està més viu que mai.
De tocar el cel a començar de zero
La història del futbol a Lleida està marcada per grans moments i caigudes doloroses. Al llarg de la seva història, la Unió Esportiva Lleida ha competit a Primera Divisió dues temporades, amb més de 40 anys entre l’una i l’altra: la 1950-1951 i la 1993-1994. La segona encara és recordada per les victòries contra el Futbol Club Barcelona al Camp Nou i contra el Reial Madrid al Camp d’Esports, dues fites que formen part de la memòria col·lectiva de l’afició. Però el futbol lleidatà també ha conegut de prop el preu de les males situacions econòmiques. La històrica UE Lleida va entrar en liquidació i va desaparèixer el 2011, i el Lleida Esportiu en va recollir el testimoni. Anys després, l’entitat va adoptar el nom de Lleida CF, però els problemes econòmics van tornar a condicionar-ne el futur fins a desembocar en una nova liquidació l’estiu passat.
Davant d’aquest escenari, una part de l’afició va decidir que no podia limitar-se a esperar un altre inversor. El projecte impulsat inicialment com a Lleida 1939 va intentar adquirir la unitat productiva de l’entitat anterior per poder competir en una categoria superior, però el jutjat no va autoritzar la transmissió del dret a competir a Lliga Elit. La via per començar en una categoria més alta es va tancar i els impulsors van haver d’assumir que el nou equip començaria des de la base. L’alternativa va ser renunciar a les dreceres i construir un club nou. El projecte va adquirir la marca històrica del Lleida CF i actius vinculats a la seva identitat, com l’escut i el palmarès. També va recuperar l’himne de l’entitat, cedit per l’autor, Jordi Gonzalvo.
Més de 4.000 persones per tornar-hi a creure
La resposta de l’afició és el principal argument a favor del projecte. Els darrers dies, el Lleida ha anunciat que compta amb més de 4.000 socis, gairebé un 30% dels quals en són fundadors. Segons el president, Andreu Ratés, són socis individuals que han decidit vincular-se al nou projecte. “La gent es torna a sentir seu el club i ho està demostrant”, va afirmar en el balanç dels primers tres mesos de la directiva. A més a més, una quarantena d’empreses han formalitzat el seu suport com a patrocinadores.
💙 4.241 SOCIS I SÒCIES! La família blava no para de créixer. Ja som 4.241! 4.241 persones que fan un pas endavant pel Lleida. Gràcies per ser-hi. Seguim. Junts. 💙 #UnPasEndavant https://t.co/CBQrWEGlIK
— Lleida CF (@LleidaCF) October 5, 2026
La proposta va molt més enllà de reunir diners per pagar una plantilla. El model que defensa el Lleida CF és el d’una entitat propietat dels seus socis, amb dret a vot a les assemblees i capacitat per intervenir en les decisions importants, des dels comptes fins a l’elecció dels òrgans de govern. La voluntat és que el club deixi de dependre de les decisions d’un propietari particular i que el seu futur no torni a quedar condicionat per interessos aliens a la seva massa social. Aquest plantejament també respon a una ferida recent. Les successives crisis han erosionat la confiança d’una part de l’afició en els models de propietat i gestió que han dirigit el futbol lleidatà. Ara, el nou projecte vol convertir aquella frustració en participació i responsabilitat compartida.
La utopia, també sobre el terreny de joc
La reconstrucció, tanmateix, no es pot limitar a recuperar un escut, sumar socis i omplir un camp. El repte esportiu és enorme. El Lleida competeix en una categoria formada per equips del territori i ha d’adaptar-se a camps petits i superfícies diferents. El director esportiu, Roger de Mesa, ha deixat clar que l’objectiu de la temporada és l’ascens i que la plantilla s’ha construït per intentar aconseguir-lo.
El cos tècnic també és una de les apostes del projecte. Roger Lamesa, l’entrenador, encapçala un equip de treball ampli i professionalitzat, malgrat les limitacions pròpies de la categoria. Hi ha, però, una diferència que il·lustra bé la realitat actual: els membres del cos tècnic són remunerats, mentre que els futbolistes no cobren per jugar. El projecte vol mantenir un nivell d’exigència esportiva elevat sense perdre de vista les dimensions reals des de les quals comença.
També hi ha reptes institucionals pendents. El club ha pogut mantenir l’activitat al Camp d’Esports gràcies a l’autorització municipal, però la directiva encara treballava a finals de setembre per tancar el conveni d’ús de l’estadi per als pròxims quatre anys. I el futbol base, una peça important per garantir la continuïtat esportiva, és un objectiu de futur que el club voldria començar a desplegar la pròxima temporada, sempre que disposi de les instal·lacions necessàries.
Tornar a ser el club de la seva gent
Aquest diumenge, 11 d’octubre, serà una altra data simbòlica per al nou Lleida: el primer partit de Lliga com a local contra el Seròs, previst al Camp d’Esports. Després de començar el campionat en un camp de terra, l’equip torna a l’estadi que forma part de la identitat del futbol lleidatà des de fa dècades. El camí de retorn serà llarg. Ningú no pot assegurar quan tornarà el Lleida a les categories superiors ni si el model de propietat popular serà capaç de resistir les exigències econòmiques i esportives que l’esperen. Però el club ha aconseguit una cosa que va més enllà de la classificació: tornar a mobilitzar milers de persones al voltant d’un projecte compartit.
