Edwin Winkels va mudar-se a Barcelona durant la mateixa època en la qual Johan Cruyff va fer el salt al Barça per asseure’s a la banqueta del Camp Nou. Holandès d’Utrecht, Winkels va conèixer Cruyff en la seva etapa com a tècnic blaugrana i va establir-hi una relació estrictament professional, sense voler anar més enllà del vincle laboral per evitar escriure amb censures. Ara, un any després de la mort del mite, valora i analitza, en una entrevista amb El Món, els factors clau que van marcar l’experiència de Johan Cruyff a l’Ajax i al Barça.
Quan Cruyff era jugador, vostè deuria ser molt jove. El va veure jugar?
Recordo sobretot la segona època. La primera va ser més generació dels meus pares. Ells van anar a la final de la Copa d’Europa a Wembley, davant el Panathinaikos. Jo tenia nou anys. Nosaltres, però, érem d’Utrecht i animàvem l’equip de la nostra ciutat, encara que després ens vam fer aficionats a l’Ajax. Jo el vaig veure jugar més en la segona època, quan va perdre tots els diners, va marxar als EEUU i va tornar a l’Ajax.
I aleshores va marxar enfadat amb la junta.
Sí, sempre per venjances. Ell va marxar de l’Ajax al Feyenoord, el gran rival, que és com si un jugador del Barça marxés al Madrid. I va ser per la seva disputa amb Ton Harmsen, el president. Ell ja va tenir un conflicte amb la directiva de l’Ajax l’any 1973, que el volia vendre al Madrid i ja tenien l’acord. Johan va dir que no, que anava al Barça. I després amb Harmsen, anys més tard.
I va decidir anar al Barça per rebel·lar-se contra la directiva?
No ben bé, ell ja tenia presa la decisió de marxar, encara que hagués signat un contracte de set anys amb l’Ajax. Hi va haver dues coses importants. Primer es va emprenyar amb l’equip perquè hi va haver una votació de capitans i els jugadors van escollir Keizer. I en segon lloc, la seva dona Danny estava molt cansada de les discussions a Holanda, amb l’Ajax i la selecció, i volia marxar a l’estranger.
Vostè coneixia Cruyff personalment?
Sí, i tant! Però per feina, no perquè fos del seu cercle d’amics. Ell té aquí i a Holanda els seus periodistes amics, que entren a casa seva. Jo, tot i que hem estat tants anys junts, en primer lloc sóc periodista i sempre he volgut tenir la llibertat d’escriure sobre una persona. Aleshores, sí que li vaig fer moltíssimes entrevistes i podia anar a casa seva si necessitava alguna cosa urgent per a la televisió holandesa, però no érem amics.
Joan Laporta divideix el llegat de Cruyff en tres parts: filosofia de vida, èxit esportiu i sentiment solidari. Aquestes tres vessants apareixen durant tota la seva vida o creixen de manera separada i per etapes?
Jo crec que la filosofia de vida pot ser pels amics, per gent propera que l’ha notat. La manera com va venir potser sí que va canviar coses, perquè era una persona que venia d’un país democràtic i va fer obrir els ulls a la gent. Però ell sempre deia que en política no s’hi volia ficar, perquè no en tenia ni idea. El seu llegat, per a la família, sí que és la filosofia de vida i la Fundació. Però el què queda aquí a Barcelona és el llegat futbolístic. Com entrenador era molt diferent que a casa seva, com tothom. Tenia les seves discussions, la premsa, els jugadors. Això sí, dins el seu futbol, és cert que també s’hi pot veure la seva filosofia de vida, de ser progressista, d’atacar i gaudir.
Aquesta filosofia, de ser rebel i anar contra el poder, el va dur a tenir molt èxit, però també molts conflictes.
Sí, molts. Ara mateix el Barça ha anunciat què farà amb la seva figura i a l’Ajax encara no hi ha res. Tots aquests conflictes s’iniciaven perquè els directius es posaven on ell no volia. Ell en sabia de futbol i volia tots els directius fora del vestidor. Cadascú al seu lloc. Però també va tenir conflictes amb jugadors, com Lineker o Rijkaard. Frank ho deia, que ell va marxar de l’Ajax per un conflicte amb Cruyff i un any després el va trucar perquè anés al Barça amb ell. Rijkaard reconeixia que no es trobava a gust amb Cruyff, però que treia el millor de cada jugador.
Bé, i després Cruyff va recomanar Rijkaard com entrenador.
Sí, és clar. Si ets lleial amb ell, cap problema. Només s’enfada per deslleialtats, com amb Rexach, o perquè el poder li vol imposar alguna cosa. Era un home que defensava el seus interessos, però també els interessos dels seus companys i jugadors.
Aquests conflictes amb les directives per fer-los fora de la parcel·la esportiva són una de les bases de la revolució i l’èxit de Cruyff com entrenador?
En bona part, sí. Sobretot en la revolució del futbol d’aquí. El futbol és política i aquí els presidents tenen tot el poder. Núñez segur que es va penedir de fitxar-lo quan el va fer fora del vestidor per primera vegada. Però allà va començar la modernització del futbol pel que fa el funcionament intern, no l’extern. En aquell moment la premsa encara podia anar als entrenaments i parlar amb els jugadors i l’entrenador sense problema. I a ell no el molestava, de cap manera. Era molt llest, perquè sabia que necessitava la premsa per defensar els seus interessos i els jugadors, a diferència de Van Gaal, que en això no era gaire llest.
Complicitats buscades, vol dir?
Sí, sí. Ell sabia que els necessitava i després va fer-se amic d’alguns d’ells. Era un home molt llest. És el mateix que passa amb el poder. Com que els àrbitres, les directives o els governs no li agradaven, sempre tenia conflictes amb ells.
Ara que parlava de la premsa. Amb els periodistes hi jugava? Sobretot per mantenir la directiva a ratlla.
Aquí la premsa ha estat dividida. Nuñistes i Cruyffistes, Mundo Deportivo i Sport, La Vanguardia i El Periódico. Era increïble. I Johan els utilitzava no tan sols per la directiva, sinó també pels jugadors. Koeman no fa gaire va explicar que, en públic, no s’ha de criticar els jugadors, perquè no els agrada. A vegades, però, funciona, i això Johan ho sabia. Quan deia en una roda de premsa alguna cosa d’Stòitxkov per despertar-lo, fer-lo enfadar, motivar-lo, sempre funcionava. Ara, la premsa també el podia molestar. Jo vaig tenir diverses discussions amb ell, però ho parlàvem. Alguna dia m’havia dit que no li agradava el què havia escrit, però ho respectava i no pretenia fer-t’ho canviar. No et posava en cap llista negra, perquè sabia que ens necessitava, molt més que a Holanda.
A Holanda no era tan necessària, la premsa?
No, perquè en aquella època no hi havia diaris esportius i tan sols s’escrivia de futbol els dissabtes i els dilluns. No hi havia programes de televisió, ni de ràdio. A Holanda ell tenia el Telegraaf com a diari de capçalera, amb un periodista molt amic seu, i el diari de Rotterdam el tenia en contra. Però res a veure. Fins a la darrera revolució de l’Ajax el Telegraaf l’ha defensat a mort, mai ha tingut cap crítica. Per això dic que jo no volia ser mai amic seu, perquè si feia alguna cosa malament jo ho havia de poder escriure.
A nivell periodístic, aleshores, molt correcte.
Sí, i tant. Si necessitava alguna cosa ell la facilitava, com per exemple la foto pel meu llibre. Ell no volia diners, només la volia triar. I la mateixa foto del llibre es va utilitzar, després, pel memorial. Quan era entrenador, cap problema per fer-li entrevistes o parlar de diverses coses, com la mort de Michels. Era un bon professional. Si ens vèiem, sempre ens saludàvem i podíem estar més d’una hora parlant. Recordo una vegada, que havia de venir una delegació de l’Ajax, vaig saber que la recepció es feia a la Fundació i hi vaig anar una estona abans. Me’l vaig trobar allà i vam estar parlant tranquil·lament fins que van arribar tots. Era una persona molt afable amb tothom i molt propera. No et veia com una persona molesta, sempre parlava amb la gent.
Ha tret el nom de Michels. Cruyff el considera un dels pares futbolístics, tot i que no va acabar tenint-hi una bona relació.
De la idea de futbol, sí. No li agradava ens com entrenava, per les càrregues físiques. I el va decebre quan va saber que Michels va impedir que fos seleccionador holandès pel Mundial del 1990. Però també tenia un altre ídol, Faas Wilkes, que va jugar a l’Inter, al Torino, al València i al Llevant, entre altres equips. Fins i tot a València van construir una graderia nova perquè hi arribava Wilkes. Era un dels seus grans ídols, però com entrenador va aprendre molt de Michels.
Què va passar amb Michels el 1990?
Michels era assessor de la Federació Holandesa i per al Mundial del 90 hi havia la millor generació del futbol holandès, campions d’Europa el 1988 amb Gullit, Van Basten, Rijkaard i companyia. Els jugadors volien a Cruyff com a seleccionador, però Michels va dir que no. Més tard, al 1994, la Federació va fer un nou intent, però per desacords econòmics no es van posar d’acord. Cruyff tampoc ho va forçar massa. I no s’ha sabut mai per què Michels va vetar l’entrada de Cruyff. Potser perquè no volia que l’alumne superés el mestre, que va guanyar l’Eurocopa del 1988 i va ser sotscampió al Mundial del 1974.
Cruyff importa aquest segell de Michels al Barça?
Sí, però per exemple el Michels d’entrenador al Barça tampoc va aconseguir gaire res. Jugava més tradicional. I fixa’t que Michels no va fer res al Barça fins que va arribar Johan. I amb Johan van guanyar la Lliga famosa del 1974 i una Copa. En realitat, va ser bastant poc. I el futbol no era del tot increïble. Johan instal·la les seves idees futbolístiques basades en el ‘futbol total’ però sense copiar-lo sencer, perquè el futbol canvia molt catorze anys després. El que sí és cert és que Johan implanta les línies mestres de Michels, com la pujada dels laterals i el joc ofensiu.
A Catalunya hi ha la sensació que Cruyff no ha abandonat el Barça des que va arribar el 1988. Va ser entrenador, però després va passar a l’àmbit de l’opinió i, més tard, a assessorar la directiva de Laporta. Com si fos el club de la seva vida. Amb l’Ajax també ha tingut aquesta relació?
Jo crec que van ser èpoques. Es veia clarament. Quan no tenia influència al Barça, per exemple durant els anys de Van Gaal i Núñez, va treballar més amb l’Ajax. Quan va tenir més influència, amb Laporta, va treballar menys amb l’Ajax. Un cop acabada l’era Laporta, va tornar a posar-se les piles amb l’Ajax i és quan va començar la gran revolució del club. Quan no el volien a un lloc, anava a l’altre. Ell, tan sols per residència, ha estat molt del Barça. L’Ajax és el club de la seva vida, perquè hi va arribar amb vuit anys i perquè era la vida dels seus pares. Però també sentia molt el Barça, perquè vivia a Barcelona. Ell, per això, no era perfecte. Tenia la seva part fosca. Era molt partidista pels seus amics i dur amb els enemics. Amb Van Gaal escrivia articles molt crítics, però per exemple amb Van Basten o Rijkaard, no. Cap columna crítica amb ells. L’error de l’Ajax va ser voler-li posar un sou i un càrrec oficial. Ell mai ho va acceptar. Hagués hagut de fer com el Barça, escoltar-lo i fer-li cas.
Laporta va explicar que Cruyff no volia tenir lligam per escrit amb la junta.
Mai volia res oficial, no li agradaven les reunions. Ni amb el Barça, ni amb l’Ajax. Tot el que va fer per l’Ajax ho va fer des d’aquí, des de Barcelona.
A Barcelona es parla de la revolució de Cruyff amb el Barça. Però a l’Ajax, què hi va fer Cruyff?
Era un entrenador debutant i va guanyar la Recopa i la Copa. Va deixar les seves idees, però no l’Ajax no va cuidar el seu llegat tant com el Barça. Núñez va intentar destruir-lo amb Robson, però la seva filosofia s’ha mantingut al llarg dels anys. Rijkaard i Pep van ser recomanacions de Johan, per exemple. A l’Ajax hi ha hagut molts entrenadors, com el mateix Frank de Boer, que va guanyar quatre lligues però se’l criticava perquè feia un futbol molt avorrit, semblant al famós tiqui-taca, sense pressió i sense l’atractiu del Barça. La influència de Cruyff a l’Ajax és perquè és el més gran de tots, però gairebé no va tenir temps de demostrar res com entrenador. A més, la divisió entre cruyffistes i anticruyffistes és gairebé més gran que aquí. Els costa molt valorar les coses positives.
L’Ajax no ha acabat d’entrendre Cruyff?
No tothom. Hi ha una gran diferència entre els catalans i els holandesos. A Holanda som com Cruyff o Van Gaal i ens pensem que ho sabem tot. No ens agraden massa les estrelles, ni les admiracions, ni els jugadors que van amb un Ferrari, encara que siguin els millors. Aquí tot és més jeràrquic, mana el cap i ningú diu res. A Holanda tothom està més emancipat i expressa la seva opinió i costa molt més guanyar-se el prestigi. Pensa que l’Ajax encara no ha anunciat res per homenatjar Cruyff.
I el nom de l’estadi? Encara està aturat?
Sí, duen molt temps parlant-ho i no hi ha res, de moment. Estaven molt a prop, però l’altre dia em van dir que, com que era un tipus conflictiu, costa convèncer tothom perquè l’estadi porti el seu nom. Suposo que s’acabarà fent, però costa.
A l’Ajax s’ha menyspreat més la figura de Cruyff que a Barcelona?
Jo crec que sí. La seva vida els ha decebut. Hi ha gent que no li perdona que anés de l’Ajax al Feyenoord, encara que fos per venjança a la directiva, i que deixés de ser l’entrenador per anar al Barça. Aquí no ho va fer, va ser fidel al Barça fins que Núñez el va acomiadar. El seu llegat a l’Ajax no és tant gran com al Barça. Només cal fixar-se que l’equip no ha estat mai el mateix dels anys 70. Només amb la Champions de Van Gaal al 95. Al Barça es parla més del llegat de Cruyff gràcies, també, a entrenadors com Rijkaard i Guardiola.
