Les paraules de Sergio Busquets un cop acabat el partit al Parc dels Prínceps, en calent i després de rebre un bany de realisme, creuen una línia perillosa en un vestidor d’un equip esportiu. No fa falta ni que sigui el Barça. En un conjunt de bàsquet, un equip infantil de petanca o ni tan sols en esport -en una empresa, per exemple-, les reflexions crítiques d’un treballador en direcció a l’estratègia del seu superior posen el focus sobre la figura del cap, del pensador, i denoten una manca de planificació que deixa en molt mal lloc la seva autoritat més immediata, així com la relació entre director i executor.

Dues sentències pronunciades pel tercer capità del Barça han fet saltar totes les alarmes. Les frases “ells han estat millor tàcticament i han tingut un pla” i “ens imaginàvem una altra cosa, havíem preparat el partit diferent” deixen clar que la derrota a París va molt més enllà d’una també evident manca d’actitud sobre la gespa. La crítica cap al plantejament tàctic és ferotge i anuncia un desacord, visible durant els darrers mesos, entre el joc ideal dels creadors i la reiteració a abandonar la pilota i centrar-se en córrer cap endavant, amb l’únic objectiu de fer arribar l’esfèrica en condicions a un trident que, a París, també va patir la desconnexió global.

 

L’autenticitat en el futbol blaugrana, aquella fórmula màgica d’adormir el rival a base de fer-lo ballar i cansar mentre buscava desesperadament la pilota, que circulava al ritme que marcaven els migcampistes, ha desaparegut per complet del llibre d’estil del Barça. El futbol, vulgar i ja annexionat a la mediocritat dels teòrics grans equips europeus, ha virat del perfeccionisme a la ordinarietat, mentre els futbolistes formats al planter en un model particular d’èxit contrastat i distingit es perceben abandonats en una sort que no depèn d’ells. 

Vendre’s al trident i arraconar els migcampistes ha malmès un projecte que, sobretot en els darrers mesos del primer curs, optava per seguir la línia marcada per Cruyff, Rijkaard i Guardiola i evolucionava encertadament cap a una nova dimensió, amb una alternativa dissenyada per aprofitar el desequilibri de la davantera formada per Messi, Suárez i Neymar sense deshabitar la zona de creació, pal de paller del futbol de posició. Però l’alternativa s’ha convertit en la primera opció i les transicions han enterrat un joc precís i d’alta dificultat, d’impossible execució sense pràctica prèvia.

 

El desert instal·lat entre la defensa i el mig del camp i entre el mig del camp i la davantera impedeix al Barça, encara que ho vulgui, la interpretació del joc de posició. Sergio Busquets, l’home de la reflexió, es resigna al cercle central veient passar la pilota a molts metres de la seva posició, sol i desemparat, rebutjat pels seus companys i desbordat per la marea de pressió i l’escomesa rival. Exactament el mateix que succeeix amb Iniesta i amb els homes que els acompanyen en un mig del camp desarticulat. Fitxats pel tècnic sota la voluntat de potenciar l’alternativa, han acabat per irritar una zona inviolable. Ara, la feina serà refer l’estrip.



Nou comentari