En l’actualitat, els esportistes d’elit obren la seva vida íntima i personal amb la publicació a les xarxes socials de bona part de la seva activitat extraesportiva. Veure Messi, Piqué o Neymar Jr asseguts al sofà de casa, amb el gos, amb la parella o sopant en un restaurant de luxe s’ha convertit en habitual, mentre prefereixen no fer declaracions davant els mitjans de comunicació, ni tan sols al voltant del mateix esport. Hi ha un aspecte, però, on els esportistes en actiu prefereixen mantenir-se en silenci i no donar pistes: la seva idelogia política. Cap d’ells es pronuncia i tots defensen el seu prestigi com a esportistes professionals sense voler incorporar un color polític al seu perfil públic. La majoria considera que mostrar-se a favor d’un posicionament pot perjudicar la seva carrera i la seva imatge. No plou a gust de tothom, que diuen.
Hi ha un personatge, però, que va decidir traspassar la frontera entre l’esport i la política. Eren anys convulsos i el seu vincle familiar -el seu pare era militar- va marcar intensament la seva retirada dels terrenys de joc. Paulino Alcántara, màxim golejador de la història del Barça fins l’arribada de Lionel Messi, té una vida post-esportiva pràcticament desconeguda, vinculada directament amb la Guerra Civil i amb el franquisme. El primer mite del club, el primer professional històric del Barça, es va allistar a l’exèrcit i va entrar, juntament amb les tropes de Francisco Franco, per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939, ara fa 78 anys.
Nascut a Filipines, Paulino Alcántara -l’anomenat ‘trenca-xarxes’ per la seva potència de xut- va jugar amb el Barça del 1912 al 1927, un any abans que es disputés oficialment la primera Lliga espanyola, amb la conseqüència que els seus 369 gols vestit de blaugrana passessin pràcticament desapercebuts en la història del futbol estatal. Malgrat el seu èxit esportiu, Alcántara sentia una passió desfermada per la medicina, per la qual es perdia entrenaments per la seva assistència a les classes. Fou aquesta professió la que marcà la seva trajectòria un cop retirat del futbol, l’estiu del 1927 amb 31 anys. A partir d’aquell moment, Paulino es va dedicar en cos i ànima a la seva consulta, tot i que la voluntat política d’allistar-se als comandaments dictatorials el va acabar convertint en un heroi de l’exèrcit nacional.
Afiliat a la Falange Española, quan es va produir l’alçament dels militars africans insurgents, Paulino va fugir de Barcelona on el cop d’estat havia fracassat i es va dirigir a França. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, Alcántara va oferir els seus serveis de metge a la Junta Carlina de Navarra, que el destinaria com a oficial mèdic a l’hospital militar de Saragossa. Però, a part d’exercir de doctor, també va formar part del Primer Batallón del Segundo Regimento de Carros de Combate de la zona d’Aragó, on participaria activament en les incursions de la unitat. Més tard, l’exfutbolista entraria a formar part del Primer Batalló de la Brigada Mixta Legionària italo-hispana, més coneguda com les Fletxes Negres (Frecce Nere). Era una divisió organitzada per Benito Mussolini, composta de voluntaris, per auxiliar l’alçament falangista. En aquesta unitat, Paulino ascendiria fins a tinent i participaria en diversos fronts de la guerra, formant part de les forces armades que entrarien a Barcelona el 26 de gener de 1939. La Vanguardia del 21 de febrer de 1939 ho deixava ben clar: “Ha llegado con las tropas nacionales el doctor Alcántara, que pudo salir pronto del abismo marxista y, cara al sol y cara al enemigo, ha llevado una campaña brillantísima en la Sanidad del Caudillo, habiendo alcanzado el grado de teniente“.
L’historiador Ángel Iturriaga, coautor de la biografia de Paulino Alcántara, explica que “és evident que el jugador va recolzar el règim i que era conservador, perquè venia de família militar”. Tot i això, creu que l’exblaugrana “no era tan feixista, ni tenia un sentiment tant fort perquè va jugar amb la selecció catalana i, per altra banda, en cap de les seves declaracions s’expressa en aquesta direcció”, encara que no en posaria la mà al foc: “És molt difícil dir-ho, perquè no hem trobat declaracions ni entrevistes exactes. Ens falta documentació.”
“Ell era fill de militar colonial, encara més integrista. Això fa que tingués una idea molt espanyola i molt conservadora, d’ordre. El va fer anar amb els nacionals i va apostar per ells en el moment en el qual tothom apostava per l’altre bàndol”, comenta Frederic Porta, periodista, columnista d’El Món i especialista en història del Barça, autor de diversos llibres al voltant del club i de les seves fites.
Tot i això, ambdós especialistes coincideixen en separar la vida professional i personal de Paulino Alcántara, un mite del barcelonisme i un home de dretes. “S’ha de deslligar la vessant humana i els pensaments de Paulino de la seva increïble trajectòria”, diu Porta. “S’ha de diferenciar la figura futbolística, impactant fins i tot per evitar la desaparició del Barça, de la seva vessant política. El club tenia un deute astronòmic i l’impacte de Paulino el va rellançar econòmicament i en número de socis”, conclou Iturriaga.
