Francesc Miró-Sans serà recordat, al llarg de la història del Barça, per haver estat l’impulsor del Camp Nou. En unes eleccions esperpèntiques, l’empresari tèxtil de 37 anys s’imposà al veterà Amat Casajuana per únicament 311 vots de diferència, amb la construcció del complex com a única discrepància entre programes electorals. Per aquesta fita, l’home que va ocupar la presidència de l’entitat barcelonina entre el 1953 i el 1961 disposa d’un homenatge permanent a l’esplanada de l’estadi. Una estàtua que manté la seva obra ben viva, just al costat d’un dels personatges que va canviar la història del Barça: László Kubala.

Però, qui era Francesc Miró-Sans? Abans d’aquelles eleccions del 1953, les primeres pseudodemocràtiques del franquisme, Francesc Miró-Sans fou directiu en el curt mandat d’Enric Martí i Carreto. Una etapa que durà poc més d’un any i que quedà troncada per la dimissió en bloc de la junta directiva arran del cas Di Stéfano. Empresari tèxtil, seguint amb la tradició barcelonista de presidents vinculats amb la indústria del teixit, Miró-Sans gaudia d’una immillorable relació amb el règim franquista, un fet que va facilitar-li al Barça mantenir les primeres converses per a la requalificació dels terrenys d’estadi de les Corts, un cop construït el Camp Nou. La seva amistat amb l’alcalde de Barcelona, el falangista Antoni Maria Simarro Puig, li va obrir les portes de la negociació, tot i que els permisos definitius arribaren el 1965 amb Enric Llaudet a la presidència.

 

La seva afiliació a la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. li va permetre gaudir de molts privilegis. Sense anar més lluny, Miró-Sans fou el candidat favorit del règim per presidir el Club de Futbol Barcelona l’any 1953. En l’època del franquisme, els candidats a president i directiu dels clubs esportius havien de passar pel filtre i aprovació de la Delegación Nacional de Deportes del Movimiento, que analitzava el passat i present polític i laboral dels personatges en qüestió. La Comissió Gestora del Barça, seguint les passes establertes, va enviar a la Falange una petició d’informe dels dos candidats, Miró-Sans i Casajuana, una carta que fou resposta només un dia després: el règim va donar conformitat a la candidatura de l’empresari tèxtil i va preferir no pronunciar-se sobre seu contrincant a les eleccions, més proper al catalanisme i impulsor d’una tercera ampliació impossible de l’estadi de les Corts. De fet, en aquella època, a Barcelona es va fer coneguda una rima vinculada amb les ideologies dels dos presidenciables que ja deixava clara quina era la seva tendència: Amb Casajuana ballaràs la sardana, amb Miró-Sans cantaràs el Cara al sol”.

Una herència catastròfica

 

Tot i haver pogut confeccionar una de les millors plantilles d’Europa, el Barça va anar, a partir del fitxatge de Di Stéfano, a remolc del Reial Madrid. Esportivament, el seu mandat fou l’inici de la famosa travessa pel desert, la que dugué l’equip a aixecar tres Lligues en vint-i-sis anys i la que va impedir l’assoliment de la tan preuada Copa d’Europa. Els sous, sempre ascendents, i la faraònica obra del Camp Nou, que va patir un sobrecost de 222 milions de pessetes (havia de costar 66 i en va acabar costant 288), van ensorrar l’economia d’un club que es va veure obligat, un cop dimitit Miró-Sans el 28 de febrer del 1961, a desprendre’s de la seva principal estrella i futur campió d’Europa i Pilota d’Or amb l’Inter de Milà, el gallec Luis Suárez Miramontes.

 

El periodista i autor de diverses obres d’història del Barça, Frederic Porta, posa el focus sobre la figura de Miró-Sans en la deficitària construcció del Camp Nou. En una conversa amb El Món, el columnista del diari explica que “el president va escapar de qualsevol norma de control. En aquell moment, les penyes i la revista RB li van fer bateries de preguntes exigint-li respostes al descontrol que s’estava produint amb l’enlairament de l’estadi, però mai va respondre”. En aquest sentit, el periodista manfiesta la “controvèrsia del personatge pels historiadors, perquè té molts punts foscos i no mereix els honors que ha rebut”.

 

 



Nou comentari