El somni d’Ansu Fati i Carles Pérez

Ambiciosos, els dos joves futbolistes abanderen la revolta d'una Masia que vol tornar a ser clau

Mentre uns encara sospiren i fan sumes impossibles per fer realitat, per materialitzar, el retorn de Neymar, un futbolista que ara fa dos estius va fugir cap a terres franceses deixant el Barça a l’estacada; La Masia continua reivindicant-se. Continua evidenciant que “si compten amb oportunitats, les perles culers tombaran tots els murs que se’ls posin al davant. Només falta que, com avui, gaudeixin de la possibilitat d’exhibir-se”, com remarcava Jordi Carné en la crònica del partit contra el Betis, el duel en què Carles Pérez va marcar el seu primer gol de culer i en què Ansu Fati es va convertir en el segon debutant més precoç de la centenària història del Barça, amb 16 anys i 300 dies; només superat per un Vicenç Martínez que el 1941 va disputar el seu primer partit com a blaugrana tenint vint dies menys. Aprofitant l’epidèmia de lesions que ha castigat tres de les quatre grans cartes de l’atac culer (Leo Messi, Luis Suárez i Ousmane Dembélé), i que Ernesto Valverde sembla haver deixat passar una mica de llum a través d’una porta que sempre havia mantingut tancada amb clau pels joves talents de La Masia, retornant, valent, a l’estil que un dia va començar a convertir el Barça en un club gran i, sobretot, en un equip diferent pel seu amor a la pilota; Fati i Pérez van tornar a ser dos dels grans, dels principals, protagonistes, en el duel d’aquest cap de setmana contra Osasuna a El Sadar (2-2).

En un futbol en què els escuts cada vegada pesen menys pels futbolistes, comptar amb joves que senten els colors des de ben petits, que els han mamat i que han crescut somiant amb arribar al primer equip, amb trepitjar el Camp Nou, concedeix un plus que cal aprofitar, especialment en el cas de dos joves jugadors que, tal com Riqui Puig, aspiren, amb els peus a terra, a dinamitar una dinàmica preocupant; la que indica que, ja sigui per falta de confiança i oportunitats o per manca del talent necessari per fer-ho, cap futbolista de les categories inferiors ha pogut consolidar-se al vestidor primer equip des que ho va fer, ja fa massa temps, Sergi Roberto. Fati i Pérez no volen ser una anècdota, una flor d’un dia com aquelles que en el seu moment van ser joves com Munir El Haddadi o Sandro Ramírez, sinó que anhelen fer-se un lloc entre els gegants que continuen sent els seus ídols, abanderant la revolta d’una Masia que ambiciona tornar a ser important en els esquemes del primer equip; com ho va ser quan el Barça va conquistar el món de la mà de Pep Guardiola o com quan Tito Vilanova va arribar a disputar un partit amb onze jugadors formats a la pedrera blaugrana a la vegada. L’afició culer es va posar les mans al cap quan va veure que ni Messi, ni Suárez, ni Dembélé podrien jugar contra el Betis, i Fati i Pérez es van encarregar de què també hi acabessin el partit, meravllant-los amb la seva irrupció en el panorama futbolístic estatal.

Tots els titulars són, aquests dies, per Fati, nascut fa 16 anys a Guinea Bissau, a la part més occidental del continent africà. Erigint-se en el paradigma de la precocitat, el jove jugador del Barça, que només ha necessitat uns dies per escalar des del juvenil A que dirigeix Víctor Valdés al primer equip, sense ni tan sols trepitjar un filial amb el qual encara no havia jugat ni un partit, va fer dissabte un pas més en la seva vertiginosa carrera, convertint-se en el golejador més jove de la història del Barça, just per davant de Bojan Krkic, en celebrar, només cinc minuts després de saltar a la gespa d’El Sadar, la primera diana del conjunt d’Ernesto Valverde amb un cop de cap deliciós, convertint en caviar una exquisita centrada de Carles Pérez; culminant una jugada que és la millor metàfora per mostrar l’ambició amb què ambdós futbolistes afronten el present i el futur; il·lustrada, també, per la mirada, pels ulls, plens d’il·lusió i d’emoció, amb què Ansu Fati observava el Camp Nou just abans de fer-hi història en el partit contra el Betis de fa una setmana.

El jove davanter africà mantindrà, de moment, la seva guixeta al vestidor del primer equip del Barça, guanyada gràcies al seu ingent talent. “Toca la pilota com un interior, dribla com un extrem, assisteix com un mitja punta i remata com un davanter centre”, afirmava Jaume Marcet, de Barça TV, en un article de Mundo Deportivo en el que Edu Polo resseguia el camí d’un futbolista que va aterrar a La Masia el 2012, amb tan sols deu primaveres i procedent de
la pedrera del Sevilla, on havia arribat quatre anys abans. “Estàvem al Sevilla i el Madrid ens ofeeria millors condicions que el Barça. Molts diners. Però vam escollir el Barça perquè van venir a casa nostra amb el contracte i ens van convèncer. L’Albert Puig ens va dir que havia de fitxar peel Barça, que tenien un projecte i que al cap d’uns anys el veuríem al Camp Nou. Sabem que treballa molt, però no ens podíem imaginar que estaria jugant i entrenant amb aquestes bèsties tan d’hora. Quan em va dir que estava convocat vaig començar a plorar. Quan ha entrat al camp no m’ho podia creure. Jo em puc morir avui, el meu fill ha debutat amb el Barça. Vaig venir a Espanya abans que ell i no sabia que jugava a futbol. Ja em deien que no sabia com de bo era el meu fill. Es veu que regatejava a tothom”, accentuava el seu pare, meravellat, als micròfons de la Cadena Cope i de RAC1 just després del duel contra el Betis, el partit en què el Camp Nou, atònit, va descobrir Fati, un noi, un adolescent, que, sense cap por, somia amb continuar cremant etapes vestit de blaugrana. Ansu, de fet, i tot i la seva joventut, ja ha hagut de viure amb el drama de quedar-se sense jugar per la sanció de la FIFA, per uns problemes burocràtics i per greu una lesió de tíbia i peroné, així que ara afronta l’avui i el demà amb l’ambició amb què en la seva primera temporada a la pedrera del Barça va anotar 56 dianes, formant una societat letal amb Take Kubo, avui al Mallorca, cedit pel Madrid, i compartint vestuari amb jugadors com Arnau Tenas o Èric Garcia, del Manchester City.

Si la carrera de Fati, que podria obtenir la doble nacionalitat en les promeres setmanes, ja que la Federació Espanyola treballa perquè pugui ser un dels grans referents de la selecció sub17 que a l’octubre disputarà el Mundial de la categoria a Brasil, es caracteritza per la paraula precocitat, la que defineix la trajectòria de Carles Pérez és constància. Sempre eclipsat per altres noms molt més mediàtics que el seu, el davanter de Granollers, del 1998, ha anat treballant en silenci fins a obtenir el premi que tant ha merescut. Hi ha trens que només passen un cop a la vida, i Pérez ha decidit pujar-hi d’un salt, amb la mateixa il·lusió que Fati. Sense fer soroll, sense acaparar titulars, el nou ’27’ del Barça, el mateix dorsal amb què Pedro Rodríguez, a qui tant recorda per la seva verticalitat, el seu gran olfacte golejador i la seva incansable predisposició a treballar, a perseguir pilotes i ombres que semblen inabastables, va aparèixer al primer equip per acabar prenent-li el lloc a Thierry Henry, s’ha convertit en una de les sorpreses més grates d’aquest inici de curs en clau blaugrana. Com Pedro, Pérez no és, ni de bon tros, el jugador amb més talent de la plantilla culer, però és un dels que millor n’interpreten l’estil; convertint-se’n en el matís anàrquic, en el vers lliure, allò que la Wikipedia defineix com “la forma d’expressó poètica que es caracteritza pel seu allunyament intencionat de les pautes de rima i mètrica que predominaven en la poesia europea fins a finals del segle XIX”. I com Pedro, Pérez, que va desembarcar a La Masia als 14 anys, després de passar pel Vilanova del Vallès, la Damm i la pedrera de l’Espanyol, juntament amb Marc Cucurella, aspira a convertir-se a començar sent una peça per donar relleu i oxigen als titulars, una tasca que fins ara s’havia encarregat a futbolistes vinguts de fora que no coneixen ni el club ni l’estil com Malcom, a qui el jove davanter de Granollers va rellevar el 19 de maig a Ipurua en el duel en què va debutar amb la samarreta del Barça, progatonitzant un canvi que avui sembla la millor metàfora per il·lustrar el que era el conjunt culer i el que ara s’intueix que potser pot tornar a ser, situant els joves, La Masia i el nou estadi Johan Cruyff de nou al centre del tauler.

Carles Pérez celebra el seu gol contra el Betis | EFE

Carles Pérez celebra el seu gol contra el Betis | EFE

Amatent, pacient, Carles Pérez, un dels grans referents del Juvenil del Barça que va alçar la segona Youth League de la història de l’entitat, sempre ha sabut . esperar la seva oportunitat per enderrocar la porta. “Quan era petit somiava en marcar amb el primer equip del Barça. Les coses s’han de fer bé; treballar,  donar sempre el màxim. I al final les coses arriben soles”, assegurava durant la pretemporada, just després de donar el triomf a l’equip d’Ernesto Valverde contra el Vissel Kobe d’Andrés Iniesta amb un doblet. I el premi a la seva constància li ha acabat arribant amb l’inici del curs; jugant un quart d’hora contra l’Athletic Club en la primera jornada, sent titular contra Osasuna i el Betis, contra el que va marcar la seva primera diana en partit oficial amb el primer equip del Barça després de firmar un control orientat mereavellós al balcó de l’àrea rival, i rebent la trucada del tècnic de la selecció espanyola sub21, un Luis de la Fuente que també ha convocat Iñaki Peña, Jorge Cuenca, Carles Aleñà i Abel Ruiz i Marc Cucurella, Oriol Busquets, Juan Miranda, avui cedits al Getafe, al Twente holandès i al Schalke 04. “Dicen que para llegar a las grandes cumbres hay que ir poco a poco. Y Carles Pérez se lo ha tomado al pie de la letra”, apuntava, ja al 2014, un article de l’Sport sobre la nova perla de La Masia, un Carles Pérez que sempre ha cregut en les seves possibilitats; que ha pogut sortir del Barça en moltes ocasions, però que sempre ha estat entestat en triomar de blaugrana, en assolir l’èxit que avui, acompanyat d’Ansu Fati, comença a acariciar amb la punta dels dits; convençut que això només és el principi.

Més informació

Nou comentari