El passat 25 de maig Sílvia Guerrero va patir, amb motiu de la final de la Copa del Rei entre el Barça i el València a l’estadi Benito Villamarín de Sevilla, un atac a la seva llibertat d’expressió: va haver d’entrar al camp del Betis en sostenidors perquè la policia espanyola li va prohibir fer-ho amb una samarreta a favor de la llibertat dels presos polítics. No era groga, el color que tan poc agrada en els partits decisius de la Copa, però lluïa un missatge reivindicatiu que als membres de seguretat no els va agradar. Un altre afeccionat culer li va deixar una altra samarreta perquè es tapés, però el mal ja estava fet: “M’havia perdut gairebé tota la primera part del partit i la segona meitat me la vaig passar plorant d’impotència”. Pràcticament mig any després d’aquells fets lamentables, i després de denunciar-los a la Fiscalia, la sòcia culer atén MónEsport per explicar com es va sentir i per valorar el suport del Barça durant tot aquest procés.
Té alguna notícia de la denúncia que vas fer dels fets?
Encara no en sabem res. De la Fiscalia encara no hem tingut resposta. D’altra banda, també vam denunciar els fets a Assumptes Interns de la Policia de Sevilla. Pensava que no ens dirien res però sí que es van posar en contacte amb nosaltres; ens van demanar per quina porta vaig entrar a l’estadi i altres assumptes d’interès. Estem a l’espera que ens diguin alguna cosa més.
L’objectiu de la denúncia era simbòlic? En el sentit de, més enllà del que acabi aconseguint, no quedar-se de braços plegats davant la vulneració de drets fonamentals.
Efectivament. En teoria, si les coses funcionessin com haurien de funcionar, el meu objectiu seria arribar a una bona conclusió. Però no tenim gaires esperances pel que anem veient. Ara encara n’estan fent de més grosses. El més normal és que tot plegat es quedi en res, però si no denunciem i normalitzem aquestes coses i ens quedem callats encara s’atreviran a més coses. És un peix que es mossega la cua. Jo tenia clar que volia tirar endavant la denúncia i Drets em va ajudar a fer-ho. Però tenim assumit que la cosa acabarà sense conseqüències per a ningú. De fet, entre l’agost i el setembre Fernando Grande-Marlaska va assegurar que no era llibertat d’expressió portar una samarreta a favor de la llibertat dels presos polítics. Si ell diu això, ja no em vull ni imaginar la resposta de la Fiscalia…
Què va ser el que més et va sorprendre de tot el que et va passar?
El tracte, sobretot. Penso que ser dona va ser un agreujant. La proporció femenina en un estadi de futbol no és molt elevada, precisament. El policial és un cos molt masclista que no està acostumat a veure una dona apoderada i es van trobar amb una que volia veure la final i que, com que no la deixaven entrar amb una samarreta, va decidir treure-se-la. No crec que fos un gest de valentia com molta gent ha dit. Crec que va ser una cosa més espontània. Els membres de seguretat de la porta de fora no em van dirigir la paraula, molt probablement perquè hi havia les càmeres de TV3. Els de dins, però, em van tractar com si no fos res. Com si no fos una persona. Els preguntava coses i no només no em contestaven, sinó que tampoc no em miraven. Se senten l’autoritat i tu no hi tens res a dir.
“El més normal és que tot plegat es quedi en res, però si no denunciem i normalitzem aquestes coses i ens quedem callats encara s’atreviran a més coses”
El teu cas va ser especialment rellevant, però en anys anteriors ja n’hi havia hagut, de censura. Sembla que el color groc no agrada…
Exacte. L’any passat també vaig anar a la final de la Copa del Rei, la que es va disputar al Wanda Metropolitano, i ho vaig fer amb una samarreta de color groc. Per casualitat, però, allà sí que em van deixar entrar i no em van requisar res, i això que era quan es parlava més d’aquest tema. Això demostra que tot plegat depèn del policia que et toqui, perquè a altres companys i companyes no els van deixar passar.
El Barça ha estat al teu costat durant tot el procés?
Tangencialment. Al principi no em van dir res, però quan un diari va explicar-ho es van posar en contacte amb mi. Em van dir que m’oferien tot el seu aparell legal, però això es va limitar a una reunió en la qual em van dir que tot quedaria en res i que no valia la pena. Això ja ho sabíem, però la diferència és que l’associació Drets es va oferir a assessorar-me gratuïtament i més enllà de com acabi tot.
El club ha estat a l’altura de les expectatives?
És que jo del Barça ja he deixat d’esperar alguna cosa. Des que va començar tot aquest procés, el club s’hi ha implicat molt poc. Després de la final del Wanda Metropolitano no va fer res, i això que som els socis els afectats i perjudicats. Em van preguntar: “Com és que no t’has posat en contacte amb nosaltres?”. Els vaig respondre que jo ja no m’esperava res. Trobo que la part del Més que un club ja fa molt de temps que l’està perdent.
“Hem vist molts Barça-Madrid, no passa res perquè ens en perdem un”
Què ha trobat a faltar del Barça, no només en aquest aspecte sinó des que a Catalunya hi ha presos polítics?
Bàsicament, senyals que siguin propis del Barça. Penso que totes les iniciatives i esdeveniments que hi ha hagut han estat promoguts pels socis. He trobat a faltar un posicionament més clar del club en relació amb la situació política i social del país. Ha quedat evidenciat que hi ha molts interessos creuats i que s’ha preferit no molestar algú abans que ser el Més que un club.
En relació amb la mobilització de la gent, què espera de Tsunami Democràtic de cara al Clàssic del pròxim 18 de desembre?
No tinc ni idea del que passarà. Però jo entenc que s’intentarà bloquejar el partit. No en sé res, però és una cita molt mediàtica i Tsunami Democràtic ja ha demostrat que totes les accions que fa tenen com a objectiu la internacionalització del conflicte. Jo suposo que serà més o menys això. Hem vist molts Barça-Madrid, no passa res perquè ens en perdem un.
1 
