Sergio Busquets és d’aquells futbolistes que tot entrenador voldria tenir a les seves ordres, la majoria de jugadors el desitjarien com a company d’equip i a pràcticament tots els aficionats del futbol els agradaria que defensés els colors del seu conjunt. El migcampista de Badia fa deu anys que és el migcampista defensiu més destacat del món amb diferència i encara que el seu rendiment no és tan visible com el d’esportistes de la talla de Leo Messi, Cristiano Ronaldo o Antoine Griezmann, entre d’altres, només els té a envejar una cosa: el reconeixement internacional que els premis individuals els brinden a tots ells però que ell no ha rebut en cap moment de la seva carrera.
Els últims a menysprear Busquets han estat els i les integrants de la redacció de la revista francesa France Football, que escull els 30 finalistes entre els quals un jurat format per periodistes especialitzats selecciona el guanyador de la Pilota d’Or, premi que s’atorga al millor futbolista de cada any natural, i no l’han inclòs en la llista definitiva. Segons el mitjà de comunicació hi ha (com a mínim) una trentena d’esportistes que han jugat millor que ell durant el 2018. La difícil tasca de fer millors els seus companys que tan bé duu a terme el català ha tornat a passar desapercebuda, quelcom que s’entén menys amb els tres principals que s’han seguit per decidir els noms definitius que opten al guardó: les actuacions individuals i col·lectives durant el curs (títols), la classe del jugador (talent i joc net) i la carrera d’aquest.
La seva situació encara és més injusta si es contempla que N’Golo Kanté, un futbolista de característiques semblants en el sentit que fa una feina poc visible, no només es troba entre els nominats sinó que ha rebut molts més premis que el de Badia, que només ha rebut els distintius de Jugador Revelació de la Lliga (2009) i Trofeu Bravo (2009) i ha estat inclòs en els equips ideals de l’Eurocopa (2012), la Lliga (2015 i 2016) i el de la Champions League (2015). El francès –que, tot sigui dit, ha merescut tot el que li han entregat–, té un palmarès individual molt més ampli tot i que només fa tres anys que juga a l’elit del futbol: vuitè lloc a la Pilota d’Or 2017, novè lloc al ‘The Best’ 2017, Jugador de l’Any de la Premier League (2017), Millor Jugador del Leicester (2016), Millor Jugador del Chelsea (2017 i 2018), Premi FWA al futbolista de l’any (2017), London Football Awards Player of the Year (2017) i Millor Jugador Francès (2017). Els millors onzes en què ha estat afegit també superen, en quantitat i qualitat, als que han inclòs Busquets: Equip de l’any de la Premier (2016 i 2017), ESM Team of the Year (2016 i 2017), Equip de l’any segons L’Équipe (2017) i XI Mundial de la FIFA (2018).
No té gol. No és un futbolista excessivament polivalent: la posició de central és l’única a la qual pot rendir a un nivell similar a la de migcampista posicional, la seva. No és un jugador que destaqui pel desplegament físic que té, la rapidesa amb què executa els moviments ni la seva velocitat punta. En el joc aeri tampoc és un expert. La seva posada en escena no és excessivament estètica. En general, no és un esportista que es faci notar a ulls de l’espectador general, que veu el futbol per mera distracció i sense fixar-se en tot el que aquest implica en l’àmbit tàctic. Potser tot plegat fa que en cap moment de la seva carrera hagi estat considerat entre els millors del món en els premis individuals, però això mai no amagarà que Sergio Busquets fa molts anys que és el millor migcampista defensiu del món.
