L’homosexualitat segueix sent un tema tabú en el futbol mundial. Lluny d’haver-se naturalitzat, el percentatge de jugadors i jugadores que no han amagat la seva orientació sexual és ínfim. Mapi León (1993, Saragossa), futbolista del Barça, no va tenir cap problema a dir públicament que era lesbiana. Sense pèls a la llengua, la defensa blaugrana, que considera que “la normalització de l’homosexualitat en l’esport ajudaria el col·lectiu LGTBI, però també la societat en general”, va aprofitar l’altaveu mediàtic del futbol per ajudar moltes persones. Apassionada dels tatuatges i de l’art, Mapi León reflexiona a MónEsport al voltant de tot plegat i del somni europeu del Barça, club amb qui acaba de renovar.
Les jugadores i el cos tècnic han insistit, i més tenint en compte el gran resultat de l’anada a Munic, que aquesta temporada el Barça té opcions reals d’arribar a la final de la Women’s Champions League. Com està el vestidor?
Ho veiem molt possible, la veritat. Ni el Barça ni cap equip espanyol ha aconseguit arribar mai a la final de la Champions i nosaltres tenim ganes de ser les primeres. Encara no hem aconseguit res, però, i som molt conscients que el partit de tornada no serà com el d’anada.
Quin partit s’esperen?
Tant de bo poguéssim controlar això i poguéssim imposar el guió de partit que ens interessa a nosaltres. Al final, però, en aquests compromisos de Champions mai se sap si ho aconseguiràs. El Bayern, a més, és un equip molt irregular: té dies extraordinàriament bons, però també juga malament en altres ocasions. El de la setmana passada, precisament, no va ser el seu millor dia. Jo m’imagino que sortiran a pressionar-nos tot el que puguin i més per intentar marcar-nos un gol ràpid i igualar l’eliminatòria. El que hem de fer és resistir quan passi això. I si a més a més ens avancem, farem un pas de gegant cap a la final.
Quin paper tindrà el factor Miniestadi? En principi s’hauria d’omplir…
La realitat és que, quan ets al camp, notes el suport de la gent. També és cert que, almenys jo, quan estàs concentrada amb el joc no sents el que et diuen. Quan vam jugar al Wanda Metropolitano, per exemple, no vaig notar l’ambient durant gairebé tot el partit. Quan la pilota no està en joc i tens uns segons per adonar-te de tot plegat, la cosa ja és ben diferent i ajuda molt que la gent t’animi. També és una demostració de força: en l’anada, el Bayern de Munic va rebre el suport d’uns 2.000 aficionats. Que elles arribin al Miniestadi i vegin més de 13.000 persones com està previst segur que impacta les jugadores i les fa adonar del que és el Barça.
“Ningú s’imaginava tot el que està passant aquest any amb el futbol femení. Algunes coses que estem vivint ens semblaven inimaginables”
Ja han exterioritzat més d’una vegada que, abans que se us obrin les portes del Camp Nou, heu d’omplir el Miniestadi. Li fa il·lusió, però, pensar que això es pot convertir en realitat en un futur?
És clar que em faria molta il·lusió. Sense cap mena de dubte. Però és quelcom que no depèn de nosaltres, sinó dels que manen. Ara bé, la realitat és que hem de començar a omplir el Miniestadi més enllà d’aquests partits. I si no s’omple, que almenys tingui un aspecte mínimament decent. Al final, aquesta mateixa temporada hem disputat algunes jornades de Lliga davant de molt poca gent. Ens encantaria jugar al Camp Nou, però el que ara mateix volem és que l’afició vingui regularment. Cal anar a poc a poc, pas a pas. Algun dia arribarà.
Aquesta temporada està sent històrica pel futbol femení en general, però també per l’espanyol en concret. Al Wanda Metropolitano, Barça i Atlètic de Madrid van registrar la millor entrada en un partit de futbol femení entre clubs del món. Com ho estan vivint des de dins?
Ningú s’imaginava tot el que està passant aquest any. Algunes coses que estem vivint ens semblaven inimaginables. És clar que somiàvem amb disputar un partit en un escenari com el Wanda Metropolitano i omplir-lo majoritàriament, però no ho veiem com quelcom possible, i menys que tot anés tan de pressa. A més, el futbol femení no només està creixent en aquest aspecte; també està tenint molta més repercussió en les xarxes socials i els mitjans de comunicació, i això ens està ajudant molt.
Aquestes xifres s’han de celebrar o han de servir per adonar-se que encara hi ha molt camí per recórrer?
Per ambdues coses. Hem de gaudir de tot el que ens està passant i del fet que seguim creixent i anant a més i millor. Cada cop hi ha més clubs que obren les portes de l’estadi del masculí al femení i això és una cosa molt positiva tenint en compte d’on venim. Al mateix temps, tot plegat ens ha de servir per adonar-nos de la barrera i la distància que hi ha entre l’esport practicat per homes i el practicat per les dones.
Creu que el futbol femení pot reduir l’enorme distància que el separa del masculí?
Per poder, és clar que es pot retallar. Ara mateix, la diferència és abismal i és molt complicat que un iguali l’altre. El futbol masculí mou molts diners, moltíssims, i té molta repercussió. Ara, fins i tot, han posat partits a determinades hores perquè els vegin els aficionats del Japó i la Xina. Són paraules majors. En concret, a més, la Lliga espanyola masculina és molt potent en l’àmbit mundial. Ara bé, que podem millorar i retallar distàncies respecte a aquest és evident. I hem de treballar per fer-ho.
Amb tot el que ha evolucionat el futbol femení, considera que ara han de vigilar molt més amb el que diuen o fan?
En el meu cas sí, però no pel fet que el futbol femení tingui més repercussió que abans, sinó pel fet que jo he crescut personalment i futbolística i la gent em coneix més. He de ser conscient que em segueixen moltes persones i que represento un club i un col·lectiu determinat. Com a conseqüència de tot plegat, he de tenir en compte determinades coses.
Ahir, 26 d’abril, va ser el dia de la visibilitat lèsbica. Ara ja fa uns mesos, i encara que l’orientació sexual d’una futbolista no hauria de ser d’interès públic, va decidir reconèixer que és homosexual. Per què va decidir fer-ho? Què és el que la va empentar?
Se’m va presentar la possibilitat, se’m va oferir l’oportunitat, i jo vaig decidir fer-ho quan, en valorar els pros i els contres, vaig adonar-me que no tenia res a perdre. Ja em van avisar que tindria repercussió pel fet de ser futbolista, però jo vaig considerar que tot el que m’aportava dir públicament que soc lesbiana era positiu. És cert que ningú ha de fer res de la meva orientació sexual, no ho vaig fer perquè tothom ho sabés. Ho vaig fer perquè considerava que podria ajudar altres persones, que encara que sembli que la societat ha avançat molt en aquest aspecte hi ha gent que no ho està passant bé amb determinats entorns o comentaris.
Molta gent ha reconegut que la va ajudar. Li ha arribat, l’agraïment de totes aquestes persones?
Sí, sí, i tant. Des de llavors, molta gent s’ha posat en contacte amb mi per agrair-me el gest. A més, estic segura que vaig ajudar molta més persones de les que em penso. He llegit la majoria dels comentaris i missatges privats que se m’han enviat, però és evident que no ho pots llegir tot…
Per què costa tant que en l’esport, però sobretot en el futbol, es faci aquest pas i no s’amagui l’homosexualitat?
No es pot demanar que tothom ho digui obertament, tampoc ha de ser això. Jo vaig pregonar-ho, però tampoc és qüestió que ho faci tothom. L’important és que es naturalitzi l’assumpte i que no importi el que agrada o deixa d’agradar als i a les futbolistes. No es tracta que si a un jugador li agraden els nois ho hagi de dir i fer-ho saber a tothom. Simplement, que no se n’amagui.
A Espanya, però, no n’hi ha hagut cap que s’hagi atrevit (malauradament, aquest és el verb que encara s’ha d’utilitzar per parlar de l’homosexualitat) a no amagar-se…
Per a mi, seria molta casualitat que no hi hagués cap futbolista gay. Em sorprendria i costaria entendre que em diguessin que a cap dels jugadors que hi ha a Espanya li agraden els homes. Cadascú és lliure de tenir l’orientació sexual que vulgui, de dir i fer el que vulgui i de decidir sobre la seva vida. Jo, personalment, només intento ajudar a qui pugui, sigui home o dona. Crec que per a una noia que juga a futbol és més fàcil que per als nois, partim de la base que el futbol és masclista. No hauria de passar res perquè els futbolistes exercissin la seva llibertat i no s’amaguessin.
Creu que aquesta normalització de l’homosexualitat en el futbol ajudaria al col·lectiu LGTBI i, en definitiva, a la societat en general?
Sí, completament. És clar. Al final, aquest és un tema tabú en el futbol. Si no ho fos i tothom s’expressés lliurement, avançaríem moltíssim. El problema és que, en determinats casos, es deixaria de parlar de futbol i hi hauria comentaris homòfobs. Hauria de ser una cosa indiferent, només faltaria, però la realitat és que no seria del tot així.
“Em sorprendria i costaria entendre que em diguessin que a cap dels jugadors que hi ha a Espanya li agraden els homes”
En més d’una ocasió ha dit que, quan finalitzi la seva carrera, li agradaria estar vinculada amb el món dels tatuatges
A mi sempre m’havia encantat dibuixar. Quan era petita se’m donava bé i m’agradava, però mai no ho havia vist com una carrera professional. Tenia clar que volia jugar a futbol, però respecte a l’ofici pel qual havia d’estudiar no tenia ni idea del que volia fer. Vaig seguir endavant amb els estudis i no hi vaig donar més voltes, però la realitat és que sempre m’ha encantat. M’agrada l’art, m’agrada la pintura, els quadres… Soc la típica persona que, quan viatja, sempre pensa en l’art d’allà on va i es fixa en els petits detalls. Per a mi, portar tatuatges és una forma de viure. N’hi ha alguns que jo considero autèntiques obres d’art. I si em ve de gust portar-ne, soc lliure de fer-ho. A mi m’encanten, no puc explicar el perquè.
Ara, però, segueix centrada en el present, que és el futbol. Aquest dijous es va anunciar la seva renovació amb el Barça. Com se sent?
La veritat és que molt contenta. No vaig ser massa pesada a les xarxes socials, però estic molt satisfeta. Soc molt feliç, ara mateix estic on vull estar. I, a més, acabo de renovar amb el club. M’he adaptat molt bé al Barça, m’agrada molt la filosofia del club i el seu estil de joc i estic molt contenta de seguir.
