De les llàgrimes de tristesa a les de la felicitat. El fitxatge més car del passat estiu del Barça segueix sense somriure, però comença a veure la llum al final del túnel. Després d’uns mesos inicials en l’ostracisme, Malcom Filipe Silva de Oliveira va poder celebrar al Giuseppe Meazza el seu primer gol amb la samarreta blaugrana. El brasiler va fer oblidar el mal partit contra la Cultural Leonesa, quan no va demostrar la seva vàlua, amb deu minuts de nivell contra l’Inter de Milà, els jugadors del qual sí que van ser testimonis (i víctimes) de la seva millor versió.
Malcom tenia assenyalada l’anada dels setzens de final de la Copa del Rei com a una bona oportunitat per reivindicar-se i les coses no li van anar bé, però a Itàlia, allà on hagués jugat si no hagués trencat el pacte verbal amb la Roma abans d’aterrar al Camp Nou, sí que ho va fer. Més enllà del gol que va classificar matemàticament el Barça per als vuitens de final de la Champions League, la resta d’estadístiques que va registrar en els dotze minuts que va estar sobre la gespa també l’avalen: Quatre faltes rebudes, tres recuperacions de pilota (les mateixes que Dembélé, a qui va substituir després de 81 minuts, i una més que Coutinho, que va completar tot el partit), només una pèrdua i un 100% d’encert en les passades (7/7). D’un futbolista que surt per ser un revulsiu s’espera, valgui la redundància, que sigui un revulsiu. I ell, ahir, ho va ser sense cap mena de dubte, encara que Icardi neutralitzés la seva diana i li restés valor en els darrers instants.
La seva celebració, exterioritzada amb llàgrimes, va deixar clar que no està paint massa bé això de no jugar amb regularitat. La reacció dels seus companys, abraçant-lo eufòricament (alguns dels seus compatriotes, com Arthur, fins i tot van abandonar amb entusiasme la banqueta per anar-lo a felicitar), ho va seguint evidenciant. Ell mateix, en declaracions als mitjans de comunicació, va encarregar-se de confirmar-ho: “El meu somni de fer història i aconseguir grans coses està començant. He de donar les gràcies a l’equip per la confiança que està tenint en mi. Vull jugar més, cada dia intento demostrar en els entrenaments que tinc qualitat per jugar al Barça. La meva vida no ha estat fàcil“.
La confiança en un mateix és quelcom molt important en l’elit esportiva i Malcom, de moment, se sent capaç de capgirar la situació. La seva publicació a les xarxes socials, abans del duel contra la Cultural Leonesa, en què negava que hagués demanat a Valverde el traspàs (“La meva família està molt adaptada a la ciutat i jo lluitaré per triomfar al Barça”) ja ho va avisar. La seva irrupció estel·lar al Giuseppe Meazza també va ser significativa. L’exjugador del Girondins de Bordeus va renunciar a ser indiscutible a la Roma per intentar fer-se un lloc en una davantera en què les titularitats de Messi i Suárez no es negocien; va avantposar l’ambició al conservadorisme i, de moment, la realitat està entestada a explicar-li que es va precipitar. La nit d’ahir a Milà condicionarà el rumb de la història; la seva persistència i lluita, sumades a la seva qualitat, el determinarà.
