Ernesto Valverde va veure com el Barça no va voler renunciar a fer negoci amb Paulinho –tot i que esportivament el brasiler s’havia guanyat el dret a continuar defensant la samarreta blaugrana– i va demanar un fitxatge de característiques semblants per a la temporada 2018/19. Entre la secretaria tècnica formada per Planes i Abidal i el mateix entrenador extremeny van decidir que Arturo Vidal era el futbolista que més s’adequava al perfil que es buscava. El preu que els culers van pagar pel migcampista xilè (19 milions d’euros fixos i tres variables) i la seva gran experiència contrastada en l’elit del futbol europeu i mundial el convertien en una peça cridada a ser important en els plans d’un Txingurri al que sempre li han agradat els jugadors guerrers i amb recorregut físic per cobrir les espatlles a futbolistes ofensius com Messi, Coutinho i Dembélé. La seva edat (31 anys) no semblava un impediment perquè, al cap i a la fi, l’exjugador de la Juventus i el Bayern de Munic es convertís en el nou Paulinho.
Els números en aquest inici de curs, no obstant això, palesen que Arturo Vidal no ho està aconseguint. Els seus 179 minuts en nou partits (juga una mitjana de menys de vint minuts per matx) estan molt lluny dels 2.562 minuts en 49 partits que va disputar el brasiler (52 minuts per matx), durant els quals va marcar nou gols. La gran diferència en el protagonisme d’un i altre no es troba en el fet que el xilè, que encara no ha vist porteria, tingui menys arribada que el seu predecessor, ja que també té menys problemes a l’hora d’associar-se amb els seus companys. La desigualtat és conseqüència de l’actitud amb què ambdós han encarat el seu ostracisme.
Les circumstàncies que van envoltar l’arribada de Paulinho a Barcelona no li van posar les coses fàcils: el fitxatge del brasiler va ser molt discutit pel perfil (contrari a l’estil Barça), l’edat (29 anys) i el preu (40 milions d’euros) i, sobretot, pel moment en què es va anunciar. Els aficionats culers necessitaven quelcom més que ell després de l’estrepitosa desfeta del seu equip contra el Reial Madrid a la Supercopa d’Espanya. Només uns mesos després, però, el futbolista ja havia capgirat la situació i va ser ovacionat pels seguidors barcelonistes en l’entrenament a portes obertes que l’entitat catalana fa cada mes de gener al Miniestadi. Ho va aconseguir amb sacrifici, però també confiant en ell mateix i en el seu entrenador. “Sé que hi ha gent que no em vol aquí, però em guanyaré el meu lloc i demostraré el que valc en el terreny de joc”, va dir poc després de ser presentat. Aquestes declaracions contrasten enormement amb les que va fer aquest dimarts Arturo Vidal en arribar a la concentració de la selecció xilena: “Com puc ser feliç si no jugo? És clar que estic molest, espero ser titular en els pròxims partits”.
Valverde ha demostrat en més d’una ocasió que fa més cas als mèrits esportius que al DNI i que és més fàcil convèncer-lo amb fets que amb paraules. Si Arturo Vidal vol aconseguir la confiança de l’extremeny, haurà de canviar el seu discurs: la titularitat no se la guanyarà amb un micròfon en mà, sinó que se l’haurà de treballar durant els entrenaments.
