Els colors blaugranes del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies des del mateix moment en què es publicaren per primer cop els colors que lluiria l’entitat, als diaris “La Vanguardia” i “La Publicidad”, el dia 15 de desembre de 1899, i on s’explica el contingut de la junta que es va celebrar el dia 13 de desembre, segona reunió fundacional del club. Però en aquests articles es parla de vermell i negre i no de blau i grana (1).
Quin és el motiu que porta a aquesta confusió? Cal assenyalar que la junta es va celebrar en el local del “Gimnàs Solé”, seu al mateix temps de l'”Asociación Catalana de Gimnástica”, de la “Sociedad Los Deportes”, i de la seva revista del mateix nom, que pretenia ser l’òrgan de difusió de totes les entitats esportives de la ciutat. La “Sociedad Los Deportes”, promoguda per Narcís Masferrer, comptava entre els seus membres amb Francisco Solé, propietari del gimnàs, Alfredo Maristany, Gaston Hegenlheimer, nomenats socis d’honor del FCB al desembre de 1900; Carles Pujol i Alfert, i un suís anomenat Walter Wild, monitor de gimnàstica.
A la revista hi col·laborava un altre suís arribat a finals de 1898 a la ciutat: Hans Gamper. Si pensem que tots ells formen part del grup dels primers socis que té l’entitat, que Wild és el primer president del Club, que Pujol és anomenat entre els primers dotze apòstols i que en Gamper és el capità de l’equip, és fàcil deduir que els periodistes van pensar que els colors que vestiria el club serien els mateixos que els de “Los Deportes”, que tot just una setmana abans havia escollit, en junta, el vermell i negre com a colors de la “Sociedad”. S’hauria d’esperar precisament a l’exemplar de la revista, del dia 17 de Desembre per a llegir en relació al Football Club Barcelona que “los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares” (2).
Cal esperar el 1924, amb motiu dels actes del 25è aniversari de la fundació del club perquè, Narcís Masferrer, present a les juntes fundacionals del club, ens parlés dels orígens dels colors. A “La Vanguardia” el 29 de novembre de 1924 hi escrivia: ” Se trató extensamente del nombre y colores que adoptaría el club, quedando acordado, como título de la sociedad el de Football Club Barcelona y los colores los azul y grana, que son, sino estamos equivocados, los mismos del F.C. de Basilea, al que ha pertenecido hasta hace poco el ex campeón suizo Hans Gamper, nuestro estimado amigo” (3). Aquest article va ser el que va donar les primeres pistes sobre la fundació del club encara que amb posterioritat s’hi han detectat nombrosos errors, com el fet de parlar-nos d’una sola reunió fundacional quan ara sabem que van ser dues.
El cert és que la teoria dels colors del FC Basel va ser una de les que va tenir més bona acollida fins i tot per part del mateix club. Però el fet és que Gamper havia jugat en quatre diferents equips a Suïssa. El “F.C. Excelsior”, vestia de blanc, entre 1893 i 1895, del que és capità, i el “F.C.Zurich”, de blanc i vermell fins al 1909 que canvia a blanc i blau, escissió del club anterior i del que Gamper és fundador el 1896 i on juga fins al 1897 un total de 17 partits sent també capità, són els dos clubs on més juga. Esporàdicament també ho fa en el “FC Excelsior Winterthur” on juga 1 partit marcant 4 gols i en “FC Basel”, en dues ocasions, el 29-3-1896 i el 15-11 del mateix any, en els dos primers partits internacionals d’aquest club. Cal ressaltar que en aquella època es podia pertànyer a equips diferents i en Gamper canvia a mesura que la feina el du a diverses ciutats. No té massa lògica per tant que a Barcelona triés els colors de l’equip on hi havia jugat molt poc en comparació amb els de Zurich (on residia) ni amb el de la seva ciutat natal (Winterthur).
Per quina raó Gamper, president en aquell moment del club, o Witty, quart president del club entre 1903 i 1905, i sempre vinculat a l’entitat, integrant de la junta gestora de l’any 1953 després de la dimissió del president Marti Carreto, que va ser la que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Real Madrid, no diuen res ni contradiuen la versió del Narcís Masferrer, personatge per cert present en la junta on es trien els colors?
D’altres teories com la del llapis, comú en aquella època en els comptables, de dos colors (blau i vermell), la de les faixes realitzades per la mare dels Comamala en els dos colors quan encara trigarien temps a jugar al club, o la que ens parla que el Club de Polo va deixar els seus uniformes (en el primer partit del FC Barcelona contra el “Team Anglès” el porter és Juan de Urruela Morales, un dels fundadors del Club de Polo), sense tenir en compte que al polo tan sols hi juguen 4, han estat algunes més de les hipòtesis inversemblants, llançades al vent, fruit, segurament, de la imaginació.
Després, concretament a partir del 2009, ha vingut la teoria que els colors blau i grana tenen el seu origen en la maçoneria donat que un dels primers socis i tiet de Gamper, Emili Gaissert, era col·laborador de Rossend Arús i Arderiu, fundador de la lògia Avant i que l’escut d’aquesta és vermell i blau a ratlles verticals (4). És cert també que els colors blau i grana coincideixen amb els colors del “Royal Arch Mason”, un dels graus elevats de la maçoneria que segueixen el ritual de York. Com anècdota cal dir que una de les marques que fabricava els llapisos de colors blau i vermell, Faber, era propietat d’un reconegut maçó. I posats a parlar de coincidències cal dir que el llibre “De Hans Gamper a Joan Gamper, una biografia emocional” que el 2008 escriu la seva néta, Emma Gamper, va ser presentat a Barcelona a la Biblioteca de Rossend Arús, inaugurada el 1895 en el lloc on havia estat la casa particular del conegut maçó.
Ara, segons el club, han optat per una teoria que exposen perfectament en el seu llibre “Barça Inédit” en Frederic Porta i en Manel Tomás. Segons aquesta, els colors blau i grana els aporten els germans Witty basant-se en els colors de l’equip de rugbi de l’escola on van estudiar entre 1890 i 1895, el Merchant Taylors de Crosby (Liverpool). Una carta, datada el 27 de febrer de 1975 i dirigida a Frederick Witty, fill de Arthur Witty, per part de H.M. Luft, director de l’escola, corrobora aquest fet. Però aquesta carta ja figura en el llibre escrit per Jimmy Burns, escriptor anglo-espanyol, ja fa uns anys, i titulat “Barça. A People’s Passion”(5). En ella es diu que probablement fou així però també ens parla que el 1885 es canvien els colors a xocolata i blau per a distingir-se dels del Waterloo Football Rugby Club, creat el 1881 i que ens diu que en la seva fundació juguen de vermell i blau fosc a ratlles tot i que a una fotografia d’aquest equip del 1900-01 s’hi observen ratlles blanques (6). Avui en dia, els del Waterloo, juguen de verd, vermell i blanc. Difícil discernir els colors en fotografies tan antigues i en blanc i negre. Per cert, el color marró encara està avui present a l’equipació de l’escola de rugby del Merchant Taylors School. Si partim de la base que Witty hi estudià entre el 1890 i el 1895, ell ja hauria jugat amb la nova combinació de colors, marró i blau, establerts 5 anys abans.
Pot ser, evidentment, una bona teoria. Una més de totes les que hi ha. Una més de les hipòtesis que constant i cíclicament es fan sobre els colors blau i grana. Per això sorprèn la posada en escena des del mateix club d’aquesta teoria i de les paraules de Manel Gamper, nét del fundador: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del club.”
Perquè ens quedem amb aquesta i no, per exemple, amb la que diu un descendent directe de l’Otto Maier, i traslladada igualment per via oral, que els colors són escollits per ser els originaris de la senyera de Heidenheim (Alemanya), lloc d’origen de l’Otto? (7).
Al cap i a la fi, tots els esports que es jugaven entre equips en aquells temps (el polo, el frontó, el futbol jugat abans del naixement del FC Barcelona) es jugaven entre equips que vestien un de vermell i un de blau, i així sortia reflectit a la premsa d’aquells temps. El “team rojo” y el “team azul”. Així es diu ja en el primer partit del qual consta informació escrita i jugat el 1892 (8). I si parlem del primer equip que té el nom de la ciutat, la “Sociedad de Foot-ball de Barcelona” creat el 1893, i on hi ha jugadors que després integrarien el FC Barcelona (els germans Parsons, entre ells) val a dir que vestien de vermell amb pantaló blanc (9) i que tot i desaparèixer aquesta societat el 1896, els seus membres segueixen jugant amb el “Team Anglès”, igualment vestit de vermell, equip que a la segona reunió fundacional del club, el 13 de desembre de 1899, es fusiona amb l’acabat de crear FC Barcelona de Gamper i Wild. No eren pas uns colors tan estranys.
Potser hauríem de pensar que, igual que passaria ara, no deixava de ser un grup d’amics, molt reduït en la seva fundació, que es posaven a jugar a futbol i s’havien de vestir de futbolistes.
