A Luis Enrique Martínez (Gijón, 1970) li agraden més coses que el futbol. És un apassionat del windsurf i dels esports de resistència com la marató, la triatló o el ciclisme. De fet, quan es va retirar de jugador el 2004, es va anar preparant per a aquestes curses i durant 4 anys va participar en carreres de màxima exigència com la marató de Sables, la Quebrantahuesos o alguns Ironman fins que va agafar el Barça B el 2008. Estava més fibrat que a la gespa. En el seu curs sabàtic 2013-14, després de deixar la Roma, va tornar a exprimir-se físicament, amb el seu grup d’amics que viuen majoritàriament a Gavà, com ell, o a Castelldefels. Tot i que també és un boig del futbol, no és un malalt, i bé podria ser que no tornés mai més a entrenar un equip.

El Luis, com el coneixen a la família i els qui el tracten diàriament, és un home lleial, honest, treballador i amb un caràcter fort. Quan es posa un repte entre cella i cella, sigui futbolístic o personal, s’hi implica a fons i d’aquí que li hagi sortit bé quasi tot el que s’ha proposat. També és una persona que toca de peus a terra i, més enllà dels seus defectes, mai no ha donat gat per llebre. Va deixar de jugar als 34 anys i podent fer un bon botí en algun país exòtic o ser aclamat al seu estimat Sporting, que estava a Segona, va decidir penjar les botes. Ja no estava per competir. “Fins aquí he arribat. L’Sporting? Ja m’agradaria, però això no és anar jo allà i com si res pujar-lo”, va dir en el seu comiat.

 

Format al planter del Mareo, jugador del Madrid amb només 21 anys, fitxat pel Barça amb 26 i internacional des de ben jove, el Luis Enrique futbolista tenia la voracitat i l’eclecticisme que posteriorment ha traslladat a la seva tasca a la banqueta. Sense ser un prodigi tècnic, podia jugar de lateral, interior o davanter i com ell mateix ha dit no tindria lloc al Barça dels últims 15 anys. En el seu zenit esportiu, Lucho –batejat així al vestidor- era un punyal com a migcampista ofensiu al costat de Cocu, res a veure amb la càtedra tècnico-tàctica que va començar a construir Rijkaard i que Guardiola va sublimar.

Educat fora del Barça

 

Tot i jugar vuit temporades al Camp Nou (1996-2004), Luis Enrique no es va educar al Barça ni va tenir Cruyff de tècnic –tot i que el va fitxar ell- i d’aquí algunes mancances a l’hora de conèixer els budells de l’estil que ha fet del Barça l’equip més admirat del món. Això se li ha notat com a entrenador –conscientment o perquè no ho ha trobat prioritari-, tant quan va dirigir el filial amb excel·lents resultats com ara al primer equip. És el que els puristes anomenen el joc de posició i totes les seves ramificacions, i no els falta raó. Cruyff assegurava que calien 10.000 hores d’entrenament perquè allò quallés. Luis no és fill de Cruyff, com sí que ho són Rijkaard i Guardiola. No és un fet anecdòtic, com tampoc la seva manera com jugava. Tot s’arrossega en aquesta vida.

 

Però Luis Enrique té altres qualitats i de pes, començant pel seu gen competitiu i la seva capacitat d’adaptació, elements cabdals i que sí que s’han reflectit en aquests 3 anys al comandament. És un entrenador dels qualificats moderns, amb un staff ampli i un estudi al detall de tots els factors del futbol, des del punt de vista tècnic, tàctic, físic i psicològic. El físic, no és d’estranyar veient les seves proeses individuals, és una de les seves obsessions. Cada dia els jugadors s’han de pesar a l’arribar a l’entrenament. Una de les seves satisfaccions íntimes va ser al seu dia convèncer Nolito –aleshores al Barça B- que s’havia d’aprimar si volia jugar al màxim nivell. I el resultat li ha donat la raó. Al primer equip també hi ha hagut jugadors que han passat pel seu sedàs implacable de la bàscula. 

 

Amb la premsa mai hi ha tingut una bona relació, exceptuant comptats periodistes. Veu els mitjans com un mal a torejar i considera als informadors uns neòfits del futbol. Per a ell, qui no ha jugat a l’esport rei de manera professional o almenys amateur no pot comprendre determinades decisions ni hi pot interlocutor. Així que quan se li han qüestionat aspectes tàctics sovint ha respost amb evasives o a la defensiva, especialment en el debat obert a l’entorn sobre l’estil o el model. Quan li han preguntat per temes del Madrid o extraesportius, senzillament no ha contestat. Aquest apartat és el que ell anomena “el circ” que rodeja el futbol. No el suporta i, directament, se’n riu. A la seva manera, però ha dominat les rodes de premsa.

 

Forta personalitat, llegat desigual

 

Per bé o per mal, Luis Enrique ha marcat perfil propi des del primer dia, com Cruyff, Van Gaal, Rijkaard, Guardiola i el malaurat Vilanova. Qui no ho ha fet, no ha durat més d’una temporada. Per això, ahir Guardiola advertia, com a primera clau, que el pròxim entrenador del Barça “ha d’escoltar poc [referint-se a gent de fora del vestidor] i estar disposat a prendre decisions impopulars”. En aquest sentit, Luis Enrique ha complert el primer manament per tenir èxit al Camp Nou. Ha demostrat personalitat i va rearmar el conjunt. Hi va haver l’episodi d’Anoeta el gener del 2015, en què va estar a un pas de plegar, però va saber pactar amb Messi –el fil conductor de la darrera dècada- i la temporada va finalitzar amb el segon triplet barcelonista. A l’espera de com acabi aquest any, suma un esplèndid 8 de 10 en títols.

 

El segon ítem sagrat és la seva capacitat futbolística i la combinació amb un joc tan singular com el del Barça. Aquí el tècnic asturià ha fet evolucionar el futbol blaugrana, sobretot el primer any, però l’ha acabat desfigurant, allunyant-se massa de l’abc que amb algun parèntesi ha governat l’equip els últims 25 anys. El dia de la seva presentació, Luis Enrique va afirmar que volia un conjunt que fos “imprevisible” per al contrari i, sense dir-ho, dotar-lo així d’alternatives al joc de possessió i a l’eix nuclear del centre del camp. La temporada del seu debut, la 14-15, va saber conjugar l’estil de tota la vida amb el contraatac i un futbol més directe, sense perdre el control. En aquest últim curs l’ha perdut masses vegades, així com la pressió després de pèrdua que havia definit el Barça.

 

Si Guardiola és un romàntic, Luis Enrique és un pragmàtic. Tots dos guanyadors, això sí, i els seus títols parlen per si sols. L’ara tècnic del City mai hauria plantejat el partit del Calderón com ho va fer el del Barça. Hauria mort amb les seves idees, com li ha passat alguns cops. Luis Enrique és més flexible, capaç d’empassar-se el mètode i, si es vol i com a conseqüència, de més curt recorregut. Per això el seu llegat també serà menor. És cert que el fitxatge de Luis Suárez i el seu extraordinari rendiment l’ha obligat a dependre d’un trident descomunal amb Messi i Neymar, però no és menys veritat que ha descuidat el mig del camp, no l’ha regat prou, ja fos als entrenaments o a l’hora de buscar els recanvis adequats davant la marxa de Xavi primer i l’inevitable inici del declivi d’Iniesta, a punt de fer 33 anys i cada vegada més regulat.

 

Xavi i Iniesta, segurament, estaran dins el top 3 de tota la història –i és centenària- del futbol espanyol i entre els grans noms mundials. Això són paraules molt majors i substituir-los és una quimera. Voler-s’hi apropar sí que hauria d’estar a l’abast i és el que no ha fet Luis Enrique, tant per un planter que s’ha assecat com pels fitxatges pels que ell ha optat. El club va deixar que Thiago se n’anés, va poder contractar Kroos i Modric i no ho va fer, per citar tres futbolistes que a priori rutllarien més que André Gomes, o més fets que Denis o el polivalent Rafinha. En tot cas, la majoria d’ells també necessiten temps, com van tenir Xavi i Iniesta, i si finalment no resulten també en sortirà esquitxada la direcció esportiva i, per tant, hi haurà un dèficit estructural.

 

Desgast personal i del vestidor

 

Casat amb una catalana i amb tres fills –dos adolescents-, Luis Enrique s’ha deixat tres anys de la seva biografia per dedicar-se en cos i ànima al Barça i si Guardiola va quedar-se calb, al de Gijón li han sortit forces canes. El desgast personal expressat la nit de dimecres no sembla una excusa, malgrat que com amb Guardiola també hi ha la derivada del desgast amb la plantilla. Aquell “ens faríem mal” amb una cinquena temporada del de Santpedor. Salvant les múltiples diferències, Valero Rivera, el tècnic (d’handbol) amb més títols (70 en 20 anys) de la història del club, també va anunciar que marxava a finals d’hivern i va dir: “He vist que el vestidor ja no respon igual que sempre als meus estímuls. Ara espero que el meu adéu serveixi per fer pinya i que guanyem el que queda”.

 

Quan has pujat a l’Everest i hi has acampat repetidament com si fos el camp base com ha fet el Barça des del 2004, tot el que vindrà pot ser insatisfactori. Luis Enrique, com a bon aficionat a la bici, diria que ha aconseguit que l’equip tornés a coronar en primera posició l’Angliru, el port amb més percentatge dels que es pugen al Tour, el Giro i la Vuelta, situat precisament a Astúries. Luis encara no l’ha pujat de veritat, però és un dels seus objectius a partir de l’1 de juliol. La seva “grupetta” segur que l’espera amb els braços oberts.



Nou comentari