Les diferències esportives i polítiques entre el Barça i el Reial Madrid no naixen durant la dictadura franquista. Ho fan des de molt abans, pràcticament des de la fundació dels dos clubs. Amb els blaugrana acumulant l’experiència de tres anys disputant partits i tornejos i amb els blancs acabats d’encetar, el 14 de maig del 1902 es va disputar, a Madrid, el primer partit entre els dos equips. La victòria del Foot-ball Club Barcelona fou clara i l’equip liderat per un Hans Gamper excels va demostrar una superioritat aclaparadora envers qui seria el seu gran rival històric. Aquell partit, englobat dins un torneig sota el nom de Concurso Madrid, va servir als barcelonistes per plantar-se a la final, que perdrien davant el Biscaia, un combinat de futbolistes de l’Athletic Club i el Bilbao Football Club.

Però la pilota no fou únicament l’atracció d’aquell novedós torneig de futbol a la capital de l’Estat espanyol. Segons explica la revista Los Deportes del dia 25 de maig del 1902, “los jugadores, tanto ingleses, como alemanes, suizos y barceloneses, se quejan de la falta de atención de los espectadores al aplaudir las caídas de los barceloneses y los tantos logrados por sus contrincantes, reinando silencio en las buenas jugadas y al lograr tantos los de ésta […] Los madrileños creyéronse sin duda ver acérrimos catalanistas en Gamper, Witty, Steinberg, etc., a todos los cuales produjo muy mal efecto la conducta del público”. Futbol i política. Conceptes inseparables.

 

Aquella fou la primera mostra de desafecció entre els seguidors del Reial Madrid i del Barça, però en vindrien moltes més, fins arribar al punt culminant el 1943, en la disputa d’un partit oficial de Copa del Generalísimo, en plena dictadura franquista. Aquell 13 de juny del 1943 fou, sens dubte, la jornada de més tensió en la història dels tradicionals enfrontaments entre merengues i culers. Set dies abans, el Barça rebia el Reial Madrid a l’estadi de Les Corts, en l’anada de les semifinals de la Copa del Generalísimo. Els blaugrana guanyarien aquell primer partit per 3 gols a 0, encara els mitjans de comunicació -controlats pel règim- no van pair la derrota dels blancs i la xiulada inicial a l’equip de la capital de l’Estat. A les cròniques de l’endemà es podien llegir frases com aquestes: “Este público de este partido, ni es imparcial, ni es justo, ni ponderado; y el fútbol del primer tiempo, así jugado, ni es fútbol, ni cosa que se le parezca. Contando con un ejército seguidor tan disciplinado, el Barcelona puede marcar dos o doscientos tantos. El árbitro tendrá que allanarse, y el equipo contradictor hará muy bien sometiéndose. Lo peor –o lo mejor– es que en Chamartín no hay que temer que se repita el caso”.

De res va servir la carta enviada pel president del Barça, el Marquès de la Mesa de Asta -Enrique Piñeyro-, al seu homòleg del Reial Madrid demanant un comportament cívic dels afeccionats blancs, en vista dels articles publicats als mitjans de la capital estatal. Els ànims per al partit de tornada ja estaven prou caldejats. Motivada per la premsa, l’afició madrilenya tenia clar com havia d’actuar en el partit de tornada i el seu club, també. Àngel Mur sènior, en aquell moment massatgista del primer equip, va descriure la prèvia del partit: “Després del partit a Les Corts, la premsa madrilenya va criticar l’afició catalana. El periodista Eduardo Teus va escriure molt sobre allò i va escalfar molt l’ambient. A la tornada vam concentrar-nos dos dies abans del partit i allà, a la nit, no podíem sortir de l’hotel perquè ens apedregaven”.

 

El Reial Madrid, amb les intencions ben clares, va obsequiar a cada un dels seus afeccionats amb un xiulet a l’entrada de Chamartín i, després de demanar una assistència massiva, l’estadi es va omplir de gom a gom. La victòria dels blancs i l’eliminació dels blaugrana s’havia convertit ja en una qüestió d’Estat. I tant fou així que, minuts abans de començar el matx, el general Moscardó va irrompre al vestidor blaugrana acompanyat pel Director General de Seguretat i alguns guàrdies civils, per recomanar als catalans que no s’apropessin als límits del terreny de joc, on no podrien ser protegits.

 

També va ser avisat l’àrbitre del partit, que no va dubtar en entrar al vestidor blaugrana per amenaçar en “no tolerar cap incident”. Resultat d’aquelles visites: 8-0 al descans i el porter Luis Miró obligat a situar-se lluny de la porteria per la pluja de pedres i monedes. Àngel Mur ho recorda així: “Comença el partit i el porter Miró, degut al llançament de pedres, no podia situar-se sota els pals. Es va haver de posar molt endavant i li van començar a fer gols.”

 

“O salen al campo o de aquí van directamente a la cárcel”

 

Durant el descans, Pep Nogués, entrenador del primer equip, va comunicar a l’àrbitre la intenció dels jugadors de marxar cap a casa i no saltar a la gespa per disputar la segona part. Però no serví de res. Un Coronel de l’Exèrcit va entrar al vestidor amb una ordre ben clara: “O salen al campo o de aquí van directamente a la cárcel. Todos detenidos.” “Els temps no estaven per segons quines bromes i només desitjàvem que allò acabés”, van comentar anys més tard els exjugadors Francesc Calvet i Josep Valle, en una entrevista a La Vanguardia. A la segona part, el Madrid va afluixar i només va aconseguir tres gols. Ja en el minut 89, el Barça va marcar l’únic gol català, cosa que va provocar la riota del públic de Chamartín i la posterior invasió de camp. Els directius del Barça, juntament amb el president Enrique Piñeyro, van ser insultats, agredits i escopits a la llotja de l’estadi, sense que la seguretat actués per a defensar-los.

 

A les cròniques posteriors, silenci absolut pels actes ocorreguts a l’estadi. L’únic periodista que es va atrevir a valorar els fets va ser un jove declarat seguidor de l’Espanyol i afí al règim franquista, anomenat Joan Antoni Samaranch. I ho feu al diari La Prensa, en una crònica que li va suposar la retirada del carnet.

 

I per si la humiliació de Chamartín no havia estat suficient, pocs dies després arribaria a Barcelona la sentència pels incidents. El Reial Madrid va ser multat amb 5.000 pessetes per la invasió de camp. Al Barça, d’altra banda, li va ser imposada una sanció molt més dura. 25.000 pessetes pel simple fet de ser la víctima dels actes ocorreguts a l’estadi madridista com a culpable d’una provocació. Just després d’aquesta sentència, el Marquès de Mesa de Asta, Enrique Piñeyro, va veure’s obligat a presentar la dimissió com a president del club.



Nou comentari

Comparteix