La victòria contra la Reial Societat no es pot explicar només pel gol de Lewandowski ni per l’impacte d’un Lamine Yamal incommensurable. El que realment defineix el partit és la sensació de déjà-vu: un altre cop el Barça ha hagut de remar contracorrent i un altre cop se n’ha sortit. En altres temps, les remuntades eren capítols puntuals que s’explicaven com gestes èpiques; avui, en canvi, formen part de la rutina setmanal. El Barça ha passat de patir quan s’avança el rival a conviure amb la pressió amb una normalitat sorprenent. Tant és així que la narrativa del partit ja no gira sobre qui marca primer, sinó sobre quan el Barça aconseguirà capgirar la situació.
Les dades que parlen soles
La temporada passada l’equip ja va protagonitzar fins a nou remuntades oficials, un registre històric. En aquest curs, el patró es repeteix: el conjunt de Flick ja ha remuntat els partits davant el Llevant, l’Oviedo i, ara, la Reial Societat. En total, entre la temporada passada i l’actual, el Barça de Flick ja ha protagonitzat 12 remuntades. Fins i tot situacions que abans semblaven impossibles —anar dos gols avall— han deixat de ser una condemna: el Barça ja ha revertit més d’una vegada aquest escenari en el darrer any, quan abans només es comptaven tres casos en tota la història recent.
Quan una capacitat com aquesta es repeteix, deixa de ser anecdòtica i es converteix en segell. La remuntada s’imposa com una de les virtuts més definidores del Barça de Flick: la confiança que té en revertir, la disciplina tàctica per no fer-ho malbé i els canvis que alteren ritmes —Lamine Yamal, Ferran Torres, Rashford, Lewandowski— esdevenen claus en el moment decisiu. Però hi ha un risc ocult: si l’equip sistemàticament ha de venir de darrere, pot ocultar dèficits d’inici que queden camuflats pel final heroic. Sigui com sigui, avui ja no és sorprenent que el Barça remunti: és el que tothom espera.
