Aquest cap de setmana es va disputar, amb absoluta normalitat, un partit de futbol de la Primera Divisió espanyola a l’Àmbit Metropolità de Barcelona. A Cornellà, concretament. A l’RCDE Stadium, més acuradament. El Vila-real va visitar (i vèncer) l’Espanyol el darrer dia d’una setmana farcida de manifestacions del poble català en resposta a la sentència del judici de l’1-O i no va passar res. Absolutament res. Tranquil·litat, futbol i unes reivindicacions polítiques mínimes exterioritzades en forma de banderes d’Espanya. No es va parlar de cap cosa més que d’una estrena de Pablo Machín amb bones sensacions, però un mal resultat. Normalitat categòrica.
LaLiga, de fet, no va ni reforçar la seguretat respecte als altres partits de l’Espanyol com a local. La mateixa entitat que va decidir que el Clàssic del 26 d’octubre no podia jugar-se al Camp Nou per la situació política i social de Catalunya, no només va considerar que el partit entre pericos i castellonencs es podia jugar malgrat ser una setmana abans que el Barça-Madrid i que l’ambient estigués més escalfat, sinó que no hi havia ni d’haver més persones de l’habitual encarregades d’evitar qualsevol possible aldarull o enfrontament. La seguretat de tothom estava garantida sense cap mena de dubte. Ni rastre del “risc cert i greu d’alteració de l’ordre públic” que va al·legar Tebas per demanar la suspensió del duel en qüestió. Sense resposta a la petició d’ajornament de l’entrenador del Vila-real, Javi Calleja, que creia que “podia haver passat qualsevol cosa”.
El desenvolupament de la tarda va donar la raó, efectivament, a LaLiga. Com ho hagués fet, amb total seguretat, el pròxim dissabte 26 d’octubre si l’organitzadora de la màxima competició del futbol espanyol no hagués intervingut per ajornar el Clàssic. En aquell cas, però, de banderes d’Espanya n’hi haurien hagut moltes menys –segurament alguna sí que s’hi veuria, ja que el Camp Nou és un espai de llibertat d’expressió sense excepcions– i les estelades i els crits a favor de la llibertat dels presos polítics haurien aparegut per aprofitar un escenari de màxima expectació mediàtica i denunciar les injustícies que està patint, en l’actualitat, el país. L’afició del Barça ja fa molt de temps que demostra que sap exercir els seus drets amb respecte i pacifisme.
L’ajornament del Clàssic, que encara no té data oficial, demostra que a Tebas no l’espantava el com es defensava una ideologia, sinó les idees en si mateixes, sobretot tenint en compte que d’aquí a poques setmanes se celebraran unes eleccions; desemmascara les incongruències d’un president de LaLiga que, cal no oblidar-ho, no va permetre la suspensió del Barça-Las Palmas que es va disputar al Camp Nou sense públic el Primer d’Octubre del 2017, quan l’Estat va respondre al referèndum de Catalunya amb una violència desproporcionada i injustificada; confirma que a Espanya només es permet barrejar esport i política quan aquesta connexió interessa a determinats actors, no quan hi juga en contra; i evidencia, en definitiva, que, com va denunciar Jordi Costa al diari Ara, l’A por ellos ha arribat al futbol.
