Toni Freixa (8 d’octubre del 1968, Barcelona) segueix en el focus mediàtic. Després d’haver estat assessor jurídic de la junta directiva de Joan Laporta, directiu de les juntes de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu i candidat a la presidència del Barça en les eleccions del 2015, l’advocat català trenca la barrera de la política i mostra públicament la seva ideologia amb una aproximació al programa de Lliures, un partit fundat per Antoni Fernández Teixidó i identificat amb el catalanisme moderat i liberal. En una entrevista amb El Món, Freixa explica els motius del seu pas endavant i repassa l’actualitat política, tant de Catalunya, com del mateix Barça.
Per què ha decidit entrar en el món de la política?
Pròpiament no he entrat en el món de la política. Sí que és veritat que he fet un pas endavant i m’he fet visible en aquest món, però sempre he estat pendent de la política, m’ha interessat, he tingut opinió i he tingut confiança amb la gent que ha tirat endavant aquest tema a Catalunya. Mai havia tingut la inquietud de fer-ho. Si ho he fet ara és perquè considero que estem en una situació de bloqueig, perjudicial per tots nosaltres. No vaig de Robin Hood, dient que ho arreglaré jo solet. Jo no arreglaré res. Però si les persones que veuen que aquesta situació no està bé no fan absolutament res, es fa impossible canviar-ho. Com a mínim, miro d’aportar el meu gra de sorra per trobar una solució. Aquest partit polític, del qual ni en sóc militant, ni hi tinc cap càrrec, simplement hi simpatitzo, crec que pot ser una bona solució per sortir d’aquesta situació en la qual no avancem.
Quan es diu que Lliures fitxa Toni Freixa, realment no el fitxa?
No. Ni sóc militant, ni hi tinc cap càrrec. Simplement, és un partit polític amb el qual m’hi he reunit en diverses ocasions. Em van oferir anar a la conferència a dir quatre coses i ho vaig fer.
És el partit amb qui s’hi sent més identificat?
Sí, és el partit que planteja una solució a l’atzucac que estem vivint. Jo sóc catalanista, liberal, però també puc ser socialdemòcrata. No tinc una definició d’ideologia. I en quant a l’aspiració independentista de Catalunya, tampoc em sembla una bajanada. El que sí que em sembla una bajanada és que qualsevol cosa que es dugui a terme es faci sense respectar l’ordenament jurídic i de manera unilateral. Això demostra que és absolutament impossible i ens situa en un punt en el qual hi ha una barreja de frustració, ridícul i transcendència de caire penal, fet que és una asboluta bestiesa, però també una realitat. Tenim quatre persones empresonades com a conseqüència de les coses que s’han fet com s’han fet, i no hauria de ser així.
Després de demostrar-se que l’Estat espanyol no vol pactar res amb l’independentisme, com es fa la independència de manera pactada?
Jo crec que la independència no ha de ser la finalitat. La independència és quelcom que potser algun dia ens hi trobarem si les circumstàncies ens hi duen, però sense forçar situacions. Catalunya pot arribar a ser independent si la gran majoria dels catalans ho volen, però ara mateix l’independentisme està representat per menys del 50% de la població. Que amb això hi haurà gent que dirà que no s’ha fet un referèndum per comprovar que sigui així o que els vots dels comuns no es poden comptar. Però crec que allò que no haurien d’haver fet mai els representants del Govern és deixar de fer política. Que nosaltres tenim un sistema de convivència amb el conjunt de l’Estat espanyol i que representa la Constitució del 1978 és una evidència. Que aquest sistema de convivència s’ha de refundar i renovar, absolutament també. Però que la solució a un sistema incorrecte sigui la via unilateral i deixar de fer política, deixar de parlar amb tu perquè tu no vols parlar amb mi i m’ho faré a la meva manera, això s’ha demostrat que no és viable.
Què li agrada del què proposa Lliures?
Lliures representa una opció política conscient de la realitat i pragmàtica, sense abandonar el catalanisme, sense deixar de defensar allò nostre. Els catalans ens hem de protegir, però hem de fer una aposta d’exercici polític molt més realista, sense discutir que algun dia Catalunya pugui arribar a ser independent o que pugui ajudar a canviar el sistema que hi hagi a Espanya. I em diràs, ets un innocent o un idealista. Prefereixo viure essent innocent i idealista que sota el paraigües de la desobediència i de la unilateralitat, perquè a Europa no ens fa cas ningú. Ens van dir que tindríem una sèrie de suports internacionals i no en tenim cap. Suport internacional polític per l’aspiració política, més enllà de la qüestió judicial, amb la qual hem de repartir a l’altra banda. És una vergonya que hi hagi gent en presó provisional sense que encara hagi quedat clar si han comès el delicte que se’ls imputa. Em sento tant poc identificat amb la manera de fer dels uns i dels altres…
Per on passa el desbloqueig?
Passa per tornar a fer política dins l’àmbit de l’Estat de dret.
Autonòmica?
Ara mateix, l’Estat de les autonomies està amparat per una Constitució que estableix unes regles. I res hauria d’impedir que ens plantegéssim un altre pacte d’Estat. Espanya, l’any 1978, després d’una dictadura i d’una transició, va arribar a un pacte. I allà es van posar d’acord els comunistes, amb els d’UCD, Alianza Popular, els franquistes, els militars, els monàrquics i els nacionalistes. La situació que estem vivint a Espanya, que no és només una qüestió de nacionalismes, sinó també de caires socials, fa que els agents polítics s’hagin d’asseure a parlar d’una altra fórmula de convivència. Tenim tendència a posar etiquetes, com autonomia o independència, sembla que siguin conceptes tancats i rígids. Jo parlo de convivència. Hem de ser capaços de conviure, decidint qui mana en cada cosa. I a Catalunya, és evident que volem manar en allò que és nostre. Volem que les nostres normes no estiguin totalment sotmeses a la voluntat de Madrid. En altres èpoques teníem governants que sabien fer-ho amb la flexibilitat necessària i en aquests últims temps hem tingut uns governants que han decidit deixar de jugar i fer-ho ells sols. Ja han vist que sols no els ho deixaran fer.
El líder de Lliures, Antoni Fernández Teixidó, va dir la següent frase el dia de la conferència: “Volem refundar el catalanisme, és un moment esplèndid perquè han cremat la terra i han cremat el país”. A qui es refereix?
Això li haurieu de preguntar a ell. La interpretació que faig és que, ara mateix, hem arribat a un punt en el qual no hi ha cap discurs captivador. Crec que s’està referint a què la població no sap on anem. Lideratge no n’hi ha. Sí que hi ha un líder, però està a Brussel·les. Inicialment, el líder era una persona que fruit d’un pacte de Govern amb la CUP va anar a la paperera de la història. Amb certa perspectiva, hi ha hagut Artur Mas i Carles Puigdemont. I ara? On anem? La situació no és només de bloqueig, sinó també de desencís i manca de relat. Suposo que es refereix a això. Quan parla de cremar, parla que s’ha esgotat tot aquest discurs de la República, que la teníem a tocar. Al final, no només no tenim la República, sinó que tampoc tenim l’autonomia perquè estem intervinguts des del 27 d’octubre pel 155. Alguna cosa hem de fer.
Ara deia que els catalans volem decidir les nostres coses, Toni Freixa està pel dret a decidir?
És clar que sí. Jo estic perquè els catalans ens sentim sobirans i plens per decidir les nostres coses. Jo vull una Catalunya forta en el conjunt dels territoris amb els quals hem de conviure i l’Estat espanyol n’és un. Nosaltres hem de ser forts per anar a Madrid i poder defensar-nos. Però em temo que, per aconseguir-ho, no ens hi hem d’enfrontar. Consisteix en conviure i en el joc de la política. La política és l’art de fer possible allò que és pràcticament impossible. El què no pots fer és abandonar, com un nem petit que agafa la pilota, marxa a casa i ja no juga més. Sóc profundament catalanista i convençut que un dels motors de l’Estat espanyol és Catalunya, o el motor principal. Però això no m’ho prenc com que m’estan xuclant la sang, que és la mentalitat que hi ha ara. Jo propugno una Catalunya que competeixi amb Madrid, però no dins d’Espanya, on la capitalitat no la discutirem mai, sinó en el conjunt d’Europa. Amb la ubicació, l’empresariat, l’emprenedoria i la mentalitat de la gent els hi donem mil voltes. Però això ha canviat perquè en altres èpoques un català era admirat en el conjunt d’Espanya i ara, darrerament, ets un proscrit.
Encara que no siguis independentista?
I tant, sí. Tots tenim anècdotes d’agafar taxis o anar a restaurants i que et preguntin d’on ets, diguis que ets catala i facin, ‘uf, catalán’. Això fa quinze anys no passava. Per què no podem conviure i defensar cadascú allò nostre? La via de la independència no dic que no pugui ser, però amb les circumstàncies actuals és impossible.
Perquè vostè veuria una República Catalana capitalista i liberal?
Són dues coses diferents. Ja sé que l’independentista té una vessant social i no en aquest punt del liberalisme. Jo crec en el liberalisme, en la llibertat de les persones i en la igualtat d’oportunitats. En deixar fer més que en l’intervencionisme. Però això ja és una qüestió d’ideologia política genèrica. No tinc cap inconvenient en plantejar-me una Catalunya independent, però sí que tinc un inconvenient en no respectar allò que els anglesos diuen The Rule of Law. No pots anar a cap país d’Europa i fer una cosa al marge de la llei perquè ningú t’ho comprarà. Si algun dia ho som, imaginem-ho, doncs la meva ideologia política està més a prop del centre i del liberalisme que de l’esquerra.
Se’n recorda de l’acte previ a les eleccions, el 16 de juliol del 2015, en el qual l’ANC, Òmnium Cultural, la Plataforma ProSeleccions Catalanes i la UFEC van demanar als quatre candidats de signar un manifest?
I tant que me’n recordo.
Com s’hi va trobar?
Ho vaig passar malament, ho dic així de clar. Perquè no vaig tenir cap informació prèvia i això no sé si li he de retreure a l’organització o al meu equip de campanya. No sé de qui és responsabilitat. En una campanya et van duent a llocs. Tu comptes que la gent que ha preparat l’acte ja sap de què va i que no hi ha cap qüestió prèvia a comentar. Quan m’hi vaig trobar, en sortir li vaig preguntar al meu cap de campanya si sabia de què anava tot allò. I em va dir que no. No vaig voler-li donar més recorregut. No m’ho vaig passar bé perquè va ser un acte de contingut purament polític en unes eleccions al Barça. Va estar fora de lloc.
El manifest que van subscriure tenia punts amb els quals pot divergir, com per exemple “adherir el club al full de ruta de les entitats del 27S un cop s’obri la captació d’adhesions”. Les entitats es van posicionar clarament en favor de la independència. És així?
Quan veus esportistes aixecant el dit polze dient ‘Guanyarem’ o quan això ho inicia la Plataforma ProSeleccions Catalanes per lluitar perquè les seleccions competeixin a nivell internacional, dius que va molt bé. OK. Em sembla bé. Però arriba un punt que entres en àmbits, com aquest punt del manifest que, carai. Sí que ho vaig signar, però imagina que m’aixeco i dic ‘un moment, no signo, marxo’. Hi tens molt més a perdre que no pas a guanyar. Tampoc és que sigui contrari a tot això. Però no estava preparat per fer un discurs polític en un acte de campanya pel Barça. Vam signar el document i l’acte va estar bé. Però recordo que les preguntes de la roda de premsa no van ser del Barça, sinó sobre Catalunya i les aspiracions polítiques de les entitats sobiranistes.
Què va pensar quan va acabar l’acte?
M’he trobat molta gent que em va donar suport en les eleccions que m’ho ha retret. Gent que em pregunta per què no vaig marxar d’aquella situació. És això que acabo de dir, hagués estat pitjor fer-ho que ser allà. I insisteixo, no estic tant allunyat de tot això.
Pitjor per una qüestió de vots o d’imatge?
De vots no, perquè ja veu quants vots vaig treure. En el sentit de donar la nota. No em corresponia a mi, sinó als dos favorits, que s’hi estaven jugant molt. Jo no m’hi jugava res, però certament, si hagués sabut abans el contingut de l’acte m’hagués preparat millor les respostes.
Aleshores hagués signat el document?
Sí, l’hagués signat igualment. No hagués estat una bona idea negar-me a fer allò que tots els que estàvem allà i les entitats que representaven l’acte havíem preparat. No podia ser la nota dissonant, però sí que em va sobtar. No m’ho esperava.
Què hagués passat si Alejandro Echevarría es presenta a les eleccions i es troba aquest acte?
Li hauríem de preguntar al senyor Laporta per què el va posar a la directiva. Això no es comenta.
Deu ni do, com s’ha comentat.
Però és un dels episodis més bèsties de la història del Barça a nivell del contingut que estem parlant avui. Has posat dins la junta un home que és membre del patronat de la Fundación Frnacisco Franco, que és una cosa espectacular.
Li preguntava perquè vostè el coneix bé.
Aquest marxa segur. I ves a saber què pot arribar a dir. Encara que també, com que el personatge té moltes cares, perquè li ha agradat el futbol sense haver-se’l mirat abans, potser ara és independentista.
Es va sentir utilitzat en l’acte del 16 de juliol del 2015?
No, vaig comprendre que les entitats necessitaven una notorietat. Perquè les eleccions catalanes eren el 27 de setembre i les del Barça el 18 de juliol. Ells van pensar en com podien difondre el seu missatge perquè arribés al 27S i les eleccions del Barça va ser un bon moment. Vaig entendre perquè ho feien. L’altra cosa és que jo m’hi sentís més o menys còmode.
Creu que el Barça ha estat utilitzat per les institucions polítiques i entitats?
Josep Maria Bartomeu ho ha fet molt bé amb aquest tema, sincerament. Que la política aspira a utilitzar el club, això ha estat tota la vida. No és d’ara. En altres moments, en altres èpoques, amb altres pretensions, amb altres grups polítics i amb altres formacions també s’ha fet. Això que estic dient ara no està renyit amb què el Barça sigui més que un club i amb què la gent es manifesti espontàniament. Un exemple. L’altre dia una persona em va preguntar com podia ser que al Camp Nou hi haguessin estelades. Doncs bé, deixa que la gent porti el que vulgui i deixa que la gent cridi allò que vulgui. Sóc un amant de la llibertat. Jo tindré la meva manera d’expressar-me, però no m’emprenya, ni em molesta, que la gent tingui una ideologia diferent de la meva. El Barça s’ha de mantenir, com a institució, al marge de qualsevol tendència política. I en això, aquest president ho està fent bé.
Per qui s’ha sentit més utilitzat, pel sector independentista o pel constitucionalista?
Hi ha pressions des de les dues bandes. Totes dues al mateix nivell. Sembla que hi ha un aspecte més reivindicatiu en l’independentisme que en el constitucionalisme, perquè ja és l’status quo. Però segur que quan l’independentisme ha volgut fer determinada acció, s’ha rebut pressió per part del constitucionalisme demanant que no es deixés fer. Però no carregaria les tintes contra un, ni contra l’altre. M’agrada una junta que sap mantenir el Barça independent. Conscient de tot, de les sensibilitats i de la tendència, que deixi fer i manifestar. Hi ha gent que critica el repartiment d’estelades a l’entrada del Camp Nou. Doncs qui es queixi, que reparteixi banderes espanyoles, a veure quanta gent n’agafa una. Segurament ningú n’agafarà cap. El fet que la gent es manifesti espontàniament és el tarannà del Barça i això a mi em sembla fantàstic. Però institucionalment, el Barça s’ha de mantenir al marge.
Si hagués estat president, què hauria fet l’1 d’octubre?
He de dir que quan vaig veure l’espectacle de la policia en la jornada de l’1 d’octubre vaig publicar un tweet dient que aquell partit no es podia jugar. Està escrit. No puc concebre que, en ple segle XXI, a casa nostra estigui passant una cosa com aquesta. Amb la sang calenta vaig pensar que no es podia jugar, perquè hi havia un episodi més important que el futbol, que era el fet que determinat sector de la població estava patint una situació absolutament indesitjable. Després, vist amb perspectiva, amb el soroll i l’impacte que allò hagués tingut, crec que la solució de la junta directiva és prou bona. Sé que a allò s’hi va arribar perquè els jugadors van voler jugar i que va ser una gestió interna molt complicada. Hi ha molta gent que creu que el Barça és del president i no és així. El president del Barça ha de baixar al vestidor i preguntar als veritables protagonistes què volen fer, què en pensen. La decisió de jugar a porta tancada va ser la millor. Jugar el partit per no perjudicar l’equip, guanyar els tres punts i, al mateix temps, donar una imatge al món que, si es preguntava perquè no hi havia públic, de seguida coneixia la situació.
El Barça hagués pogut tenir força per ajornar el partit?
No. En absolut.
Ni pels diners que les televisions perdrien i reclamarien a la Lliga?
No hagués tingut força perquè el poder de la suspensó del partit correspon a estaments que no tenen cap mena de sensibilitat amb allò que va passar aquell dia a Catalunya. I si la tenen, és molt diferent de la que tenim nosaltres aquí. A més, era una decisió immediata i s’havia de decidir en quatre hores. Es va fer bé i no era gens fàcil.
Què vol dir fer país, en clau Barça?
El Barça essencialment fa país des del primer dia que es va constituir. La catalanitat del Barça està fora de dubte i això es transmet universalment. El món sap que el Barça és el club de la ciutat de Barcelona i que té la seva forma d’expressió a través de la cultura catalana i de la gent que té afinitat amb aquesta manera de pensar. No és que el Barça s’hagi de proposar fer país, sinó que essencialment és una eina imprescindible per contribuir a fer país entre tots. A l’acte de Lliures vaig dir que no he tingut cap experiència en la política, però sí que he tingut el privilegi de fer país a través de la seva institució esportiva més representativa. El Barça fa país sense proposar-s’ho.
Encara té aspiracions a president del Barça?
No especialment a president. Això de la presidència va ser una circumstància d’aquell moment i no vull dir que no pugui tornar a produir-se. La vocació de servei i el convenciment que tinc criteri per ajudar a què el Barça funcioni el segueixo tenint. La inquietud de poder arribar-ho a fer segueix existint. Quan arribi el moment ja ho veurem.
Vostè, que ha estat a la junta de Bartomeu, quin tarannà té el president en la gestió amb les institucions polítiques?
Bartomeu té molta sensibilitat catalanista i no m’atreviria a dir independentista perquè no em correspon a mi fer-ho. No ho ha verbalitzat mai, tampoc. Però ben bé podria ser independentista. Si m’ho diguessin no diria que és mentida, m’ho creuria. Insisteixo amb allò que he dit abans. Sap exercir molt bé el seu paper com a president del Barça, que és mantenir-se representativament al marge de la seva ideologia personal.
Creu que l’afecta quan certs col·lectius li diuen que és tebi en qüestions polítiques?
Ell té un criteri de gestió de club amb el qual jo hi discrepo, en el qual els executius ho fan tot. Per a ell, el club està en mans dels executius i són ells qui gestionen totes les situacions. En el cas de les estelades, va ser Albert Soler qui ho va gestionar. Jo crec en una junta directiva més forta, més proactiva, més directa, amb capacitat de gestió. No crec que sigui tebi, sinó que té la idea que el club l’han de dur els executius.
Vostè ha estat amb Laporta, Rosell i Bartomeu. Amb qui s’hi identifica més en la gestió institucional, sempre parlant de l’aspecte polític?
Amb Bartomeu. Laporta és clarament un polític que fa de president, i fent de president té molts encerts de l’àmbit esportiu. Però ara que parlem de política, és un president que fa política desacomplexadament. No se n’amaga. A Sandro sí que li va faltar certa fortalesa en determinats moments, segurament perquè va tenir un gran problema. Va tenir un vicepresident que feia la funció d’exercir la influència política que el Govern requeria, i m’estic referint a Carles Vilarrubí. És complicat tenir un company que tenia galons i que cada dos per tres et deia que havíem de fer coses, que havíem d’anar cap aquí, que havíem de deixar passar la Via Catalana pel camp, que havíem de fer el Concert per la Llibertat. Quan tens un tio que cada dia, com un corcó, t’està demanant fer allò que els polítics demanen, algun dia li has de donar alguna cosa. Bartomeu no té aquesta persona, o l’ha tingut fins l’1 d’octubre. I precisament, ha degut marxar perquè ha vist com Bartomeu no li deixava fer allò que feia abans amb Sandro. Per això dic que em sento més identificat amb ell en aquest assumpte.
Què en pensa de la situació de Sandro Rosell?
Una vergonya. Tampoc hi ha paraules sobre això. Tenir una persona en presó preventiva sense que hi hagi hagut cap diligència. La presó preventiva ha de durar el temps estrictament necessari perquè una persona pugui ser jutjada. Ja duu deu mesos allà i encara no l’han jutjat. Un cop el jutgin, ja veurem si ha comès un delicte o no. Perquè si no ha comès cap delicte, l’Estat té un problema. Ens hem acostumat a tenir gent en presó preventiva i això és absolutament excepcional.
Es pot comparar amb la situació dels presos polítics?
Jo em preguntara si Sandro Rosell seria a la presó si no hagués estat president del Barça. És una pregunta que llenço als quatre vents.
És a dir, està comparant el cas de Rosell amb el dels presos polítics.
Jo no estic al cap de la jutgessa Lamela, ni a la sala penal de l’Audiència Nacional. A més, sóc advocat i he de ser respectuós amb el sistema. No vull fer un discurs visceral, malgrat que em sap molt greu que Sandro estigui en aquesta situació. Però llenço la pregunta. Jo voldria preguntar qui és el perjudicat d’allò que presumptament ha fet Rosell. Quan comets un delicte, algú ha de ser perjudicat. La Confederació Brasilera de Futbol és una entitat privada i ni tan sols rep diners públics. Rosell ha comercialitzat els drets televisius de la selecció brasilera i, amb això, ha guanyat uns diners, com qualsevol intermediari. A més, la CBF ha guanyat més diners venent els drets amb Sandro que com ho feia abans. Òbviament, la CBF ha presentat un escrit al jutjat dient que no s’ha sentit perjudicada. Si surts al carrer i preguntes a la gent per què Sandro Rosell és a la presó, ningú t’ho sabrà dir. La pregunta és clara, si no hagués estat president del Barça seria a la presó? En tinc dubtes.
