Durant un temps era força comú sentir, quan es desencallava un d’aquells fitxatges que es perllonguen durant tot l’estiu, que els futbolistes jugaven on volien fer-ho. Que, per molt que els clubs es fessin els durs i intentessin obtenir el màxim benefici econòmic possible de la venda en qüestió, cap equip podia mantenir a la seva plantilla algú que no volia formar-ne part o, senzillament, preferia vestir una altra samarreta pel motiu que fos. El futbol, no obstant això, no és immutable. Res no és etern. I el mercat de fitxatges que tot just va finalitzar aquest dilluns 2 de setembre ho ha confirmat.
Els jugadors han deixat de sortir-se amb la seva. Només cal veure com ha evolucionat el cas Neymar Jr. El brasiler va deixar clar per activa i per passiva que no volia continuar al Parc dels Prínceps i que volia tornar al Camp Nou; els màxims dirigents del Paris Saint-Germain, des del president Nasser Al-Khelaïfi fins al director esportiu Leonardo, van exterioritzar el seu malestar amb certs “comportaments d’estrella” de l’extrem; els afeccionats del campió de la Ligue 1 van deixar clar, amb insults poc agradables, que estan completament desencisats d’un jugador que els va il·lusionar l’agost del 2017 com mai abans no ho havia fet ningú; i el vestidor del Barça va demanar a Josep Maria Bartomeu que li obrís la porta perquè les segones parts no sempre són dolentes. La situació semblava insostenible i, per molt que el serial s’allargués, semblava que totes les parts implicades estaven obligades a arribar a un acord i que, certament, ho farien. Res més enllà de la realitat. Ja coneixen el final: no s’han satisfet les demandes del PSG i, per tant, Neymar s’hi ha hagut de quedar.
El de l’exblaugrana, però, no ha estat l’únic cas que s’ha viscut aquest estiu i que palesa aquesta nova realitat. No hi va haver delegacions del Madrid que van viatjar a Manchester ni l’operació ha generat tant soroll mediàtic, però és un secret a veus que Zinedine Zidane va demanar a Florentino Pérez el fitxatge de Paul Pogba i que el migcampista francès volia aterrar al Santiago Bernabéu per fer un pas endavant en la seva carrera, però a Old Trafford no en van voler saber res i des del primer moment van demanar un preu desorbitat que la secretaria tècnica blanca va considerar inassumible. En la direcció contrària, el club merengue també va exigir massa per Bale i James i, encara que Zidane no comptava amb ells –”Si marxa demà, millor”, va arribar a dir en relació al gal·lès, que va estar a punt de viatjar a la Xina però el Jiangsu Suning no va fer una oferta prou atractiva–, tant un com l’altre formaran part de la plantilla madridista per a la temporada 2019/20.
A menor escala, Dybala (Juventus), Correa (Atlètic de Madrid), Rakitic –que, en ser suplent per tercer partit consecutiu a Pamplona, va demanar al Barça que estudiés la proposta de la Juventus, la qual va ser rebutjada perquè no incloïa diners, sinó que des de Torí només es van oferir jugadors– Rodrigo (València) i un llarg etcètera conformen la llista de futbolistes que no s’han acabat movent malgrat desitjar-ho. Els seus casos han estat lleugerament diferents dels primers –de fet, cada situació ha tingut les seves peculiaritats, com no podria ser d’una altra forma–, però gràcies a tots ells es pot concloure que, encara que semblava que havíem arribat a un moment en el qual els jugadors manen més del que ho havien fet mai, l’absència de clàusules de rescissió en la majoria de països i la constant i desorbitada inflació del mercat futbolístic (ja ho va dir Cristiano Ronaldo, ara com ara qualsevol jugador val 100 milions d’euros sense haver demostrat res) frustren els somnis i els objectius personals dels esportistes, sobretot els que tenen els contractes més elevats.
