Món Esport
Els Clàssics inverteixen dinàmiques
Messi celebra el primer gol del partit amb els seus companys. | EFE

Un tòpic futbolístic diu que a un Clàssic no hi ha favorits. Són partits als quals s’aparquen les diferències, els comptadors es posen a zero i la batalla futbolística es desentén d’estats d’ànims i de forma i acostuma a revertir situacions adverses.

  

 

 

L’últim exemple, el més recent, el trobem al darrer Barça – Madrid. El Barça arribava amb un avantatge gegant a la classificació (15 punts) i el Madrid era un equip ferit i sense brúixola. El Barça es va avançar al marcador i en aquell moment es situava a 18 punts del seu rival, sentenciant la Lliga i enfonsant Zidane.

El Madrid va remuntar aquell encontre i va acabar lluitant per la Lliga fins a la darrera jornada, agafant aire i confiança, quelcom que va permetre l’equip blanc guanyar la Copa d’Europa.

 

No és l’únic cas. A la temporada 2013-2014, amb el Tata Martino a la banqueta, el Madrid arribava en un gran moment de forma al partit del Bernabéu. Portava 31 partits sense perdre (una volta sencera) i el Barça, en canvi, acabava de perdre a Sant Sebastià i Valladolid.

 

 

El conjunt blaugrana necessitava guanyar sí o sí per reenganxar-se a la Lliga i ho va fer per 3-4 amb un hattrick de l’argentí. Aquell partit va ser un nou punt d’inflexió i, tot i que aquell campionat el va acabar guanyant l’Atlètic de Madrid, el Madrid va quedar fora de la lluita per la Lliga.

 

La temporada anterior (2012-2013) va passar exactament el contrari: El FC Barcelona va visitar el Bernabéu amb la Lliga al sarró (Mourinho ja havia desistit de competir-la) i en un partit que es va disputar a les quatre de la tarda, Cristiano es va quedar a la banqueta al lloc d’un aleshores barbamec Álvaro Morata. Tot semblava de cara per sentenciar els blancs però els de Mou van guanyar 2-1 amb els suplents.

 

Els exemples recents deixen clar que són partits on s’intercanvien dinàmiques i on acostuma a guanyar l’equip més necessitat. Les grans golejades del Barça també han estat en moments complicats. El 5-0 al Camp Nou es va produir un dilluns (29/11/2010), al primer Clàssic de Mourinho a la banqueta blanca.

 

El tècnic portuguès havia eliminat feia uns mesos el Barça de la Champions, privant-lo de disputar la final de la Champions al Santiago Bernabéu. Va ser considerat la criptonita de Guardiola i després del correctiu que li va infringir el de Santpedor, el públic va acabar demanant-li al portugués, fent mofa, que sortís de la banqueta.

 

Però el més clar exemple data d’un dos de maig del 2009, dia de la Comunitat de Madrid. Era el primer any de Guardiola i si el Barça hagués perdut al Bernabéu, continuaria líder a la classificació però només a un punt de distància del seu enemic. Abans de sortir cap a Chamartín, el tècnic català va assegurar que “el partit contra el Madrid era una final” i que “o guanyàven, o el Barça perdria la Lliga”.

 

La Cibeles estava tancada i barrada “per si el Madrid golejava”, segons pronosticaven alguns mitjans de la capital. El club blanc portava una ratxa victoriosa. Els culers havien vist escapçada la seva distància de dotze a quatre punts al capdavant de la classificació.

 

L’equip venia de perdre contra l’Espanyol i empatar a Mestalla i amb molts dubtes al voltant de les darreres actuacions. El Madrid, per la seva banda, arribava en un estat pletòric i Juande Ramos no havia perdut des del Clàssic de la primera volta, que va acabar 2-0 al Camp Nou.

Aquell dia va acabar amb Piqué mostrant la seva samarreta al públic madridista. Un 2-6 gloriós va enfonsar un Madrid crescut en un dels partits més recordats de la història blaugrana.

 

El Clàssic és un partit que canvia dinàmiques, punts d’inflexió on no guanya el que millor arriba. Partits que marquen un abans i un després a la competició. Són més que tres punts i un bon o mal resultat pot perseguir-te durant tota la temporada.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa