En les darreres setmanes, diversos sectors del sobiranisme i molt especialment grups i associacions de socis barcelonistes -com Seguiment FCB o Manifest Blaugrana- han criticat l’actitud i la postura del Barça davant la situació política que viu Catalunya. Durant els dies previs al referèndum de l’1 d’octubre ja van ser reiterades les veus que reclamaven un èmfasi superior al conjunt blaugrana en la defensa de la votació, prohibida per l’Estat espanyol i amenaçada per la presència de milers d’agents de la Guàrdia Civil i la Policia, per tal que el club complís amb la seva obligació històrica d’acompanyament del poble i de suport a les institucions catalanes. El mateix 1 d’octubre, en plena repressió policial i enmig de l’atac desproporcionat a les llibertats i al dret a vot dels ciutadans, el club català va decidir disputar el partit de Lliga davant Las Palmas a porta tancada, un fet excepcional que li va comportar dures crítiques, fins i tot, per part dels seus consocis i que va provocar la dimissió del vicepresident institucional Carles Vilarrubí i del directiu i respectat doctor Jordi Monés. Aquella decisió, “la més difícil” de l’etapa presidencial de Josep Maria Bartomeu -en les seves pròpies paraules-, va generar controvèrsia.
Absolutament defensada pels alts executius del club, la determinació de disputar l’enfrontament de Lliga en una jornada de plena atenció política i social es prengué després que els Mossos d’Esquadra garantissin la total seguretat del partit. El Barça preferia ajornar el compromís, però la negativa del cos policial català a facilitar-ne la suspensió va deixar la decisió únicament en mans del club, que va recular tement una desgràcia esportiva difícilment aplicable. La pèrdua dels tres -o sis- punts hagués estat versemblant en base al reglament, però una suspensió major -es parlava de mesos sense jugar-, tècnicament impossible. Els contractes de televisió signats per la Lliga de Futbol Professional haguessin impedit Javier Tebas deixar les plataformes sense la retransmissió dels partits del Barça, un fet que hagués comportat una greu crisi econòmica al futbol estatal i al seu entorn mediàtic.
El Barça, agradarà més o menys per les formes i el posicionament concret, ha caminat al costat del procés. Menys significat políticament que en d’altres èpoques més convulses com els anys 10, 20, 30 o 70, el club ha volgut implicar-se en la vida governamental participant-ne, primer com actor diplomàtic a nivell institucional, reclamant insistentment diàleg entre els governs català i espanyol i, en segon lloc, com un instrument reivindicatiu liderat per les seves bases socials. Aquesta segona actitud, la protesta cívica liderada pels seus socis amb l’entitat desmarcant-s’hi -almenys inicialment-, ha posat el Barça en una situació compromesa davant organitzacions com les entitats sobiranistes, sobretot des de l’empresonament dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
La pancarta reclamant Diàleg, Respecte i Esport (DRE) desplegada al Camp Nou dos dies després de la detenció dels Jordis i la prohibició d’entrada a l’estadi de dues pancartes reclamant la llibertat de Sánchez i Cuixart van fer escalar el clima de tensió entre les entitats i el club, tal i com va succeir 48 hores després al Palau Blaugrana amb el grup d’animació Sang Culé-Cor Català, a qui se li va impedir desplegar les mateixes pancartes argumentant-ne la manca de comunicació prèvia i, per tant, la vulneració de la normativa. L’Assemblea no va dubtar en etzibar dures crítiques al Barça a través de les xarxes socials i el mateix vicepresident de la Plataforma ProSeleccions Catalanes i president de l’associació d’advocats Drets, Sergi Blázquez, ho va verbalitzar als micròfons de RAC1 hores després de l’empresonament dels vuit membres del Govern de la Generalitat. “El comunicat del Barça és institucional però molt fluix, no respon al que estem vivint”, va expressar, després que el club tornés a reclamar serenor amb el vicepresident Oriol Junqueras i set consellers més a la presó.
Aquella mateixa nit, el Barça va decidir fer un cop de volant per tornar a situar-se al capdavant de les reivindicacions. S’havien acabat els subterfugis. Calia passar a l’acció i el partit d’Eurolliga al Palau davant l’Olympiacos era un bon moment per tornar al camí que els socis i el poble de Catalunya exigia. Via lliure a totes les pancartes i obertura de mires per a qualsevol expressió pacífica i cívica dels afeccionats. Divendres, el Palau Blaugrana va mostrar una imatge excepcional d’unitat en defensa de la llibertat dels empresonats. El Camp Nou nou podia ser menys. 24 hores després, el primer equip de futbol rebia el Sevilla i el club tenia decidit deixar enrere els fantasmes de l’equidistància, la neutralitat i la tebior. Per això, sense avisar prèviament, el Barça va desplegar una enorme senyera acompanyada de la paraula “Justícia” en català i anglès i va difondre les imatges de protesta -les pròpies i les realitzades per l’Espai d’Animació- a les seves xarxes socials, no només les destinades a un públic català, sinó també les més freqüentades per usuaris a nivell internacional. Un pas obligatori per mantenir el respecte a la història del club i per destensar, com així ha estat, les relacions amb les entitats sobiranistes que formen part de la Taula per la Democràcia.
