Ara fa 25 anys, el Barça aixecava la seva primera Copa d’Europa a Wembley. Ho feia amb futbolistes com Pep Guardiola, Ronald Koeman, Hristo Stòitxkov, José Mari Bakero o Michael Laudrup i amb un entrenador que va marcar l’esdevenir del club amb un estil únic i l’implantament d’una filosofia de joc ofensiva i creativa que encara perdura. Mancant tres mesos per l’aniversari de la fita, el tècnic del Barça de l’època actual -Luis Enrique Martínez- ha decidit recórrer a l’estructura de Johan Cruyff per dotar l’equip de més possibilitats.
La patacada del Barça al Parc dels Prínceps de París va marcar un abans i un després en la trajectòria del tècnic asturià a la banqueta del primer equip blaugrana. L’excapità es va convèncer, després de força partits mostrant-se irregular, que el joc dels seus homes necessitava una nova evolució. Havent sacsejat els plantejaments tàctics durant les seves dues primeres temporades, dotant el conjunt de més imprevisibilitat i d’una alternativa basada en les transicions a gran velocitat, Luis Enrique ha arribat a la conclusió que l’equip que dirigeix necessita, ara, un nou gir de guió per desempallegar-se de les rutines i per afegir un nou registre al llibret de possibilitats.
La millor opció, utilitzada amb matisos davant el mateix PSG el desembre del 2014, ha estat tornar al clàssic 3-4-3 implantat per Johan Cruyff. Fins i tot, l’entrenador del Barça ha calcat els moviments dels futbolistes del mig del camp, les ordres per a jugadors com Sergio Busquets o Sergi Roberto, encarregats de cobrir espais en la primera línia en les transicions defensives. Tal i com va explicar Cruyff en un programa de televisió holandès, l’any 2004, “quan el rival té la pilota, un dels migcampistes ha de cobrir la posició en defensa corresponent. Però quan la tens, el migcampista que ha cobert la posició defensiva ha d’avançar i col·locar-se per dins”.
Exactament allò què ha provat Luis Enrique en els darrers tres partits de Lliga. Construint-ho amb jugadors diversos, el tècnic ha buscat omplir el mig del camp per crear superioritats i mantenir una possessió de pilota elevada, dotant Busquets de més opcions en la creació i afinant un diamant -o rombe- que manté a Leo Messi més proper a la circulació. Davant el PSG, Luis Enrique podrà escollir entre dues opcions practicades en el seu nou 3-4-3: la primera, amb Sergio Busquets obligat a recular a la posició de central i amb Mascherano obrint-se a la banda dreta; la segona, amb Sergi Roberto ocupant la posició de lateral dret durant els atacs rivals, en la prova que millor ha funcionat en els darrers tres compromisos de Lliga.
Precisament, en aquell duel del 2014, Luis Enrique ja va recuperar els tres defenses de Cruyff. Però ho va fer amb un doble pivot format per Busquets i Mascherano -amb l’argentí fluctuant de la defensa al mig- amb els extrems fent de carrilers -Pedro i Neymar- i amb Iniesta fent d’enllaç amb la davantera, formada per Messi i Suárez. No va ser un 3-4-3 real (més un 3-5-2), però la posició avançada de Neymar en atac i l’avançament de metres de Busquets gairebé el convertia en l’esquema cruyffista amb el diamant creant-se a través de la circulació de la pilota.
Amb totes les opcions disponibles, el Barça tindrà aquest dimecres el repte més difícil de l’etapa de Luis Enrique a la banqueta. El partit més exigent dels darrers anys i una prova que, independentment del resultat, marcarà els darrers tres mesos de la temporada, on l’equip blaugrana haurà de lluitar per la Lliga i per aixecar la tercera Copa del Rei consecutiva.
