La sacsejada tàctica de Luis Enrique ha tingut premi. La patacada de París va obligar l’entrenador blaugrana a buscar una motivació extra que tornés a situar el primer equip del Barça entre els candidats a conquerir tots els títols, un estímul que fes reaccionar uns futbolistes que havien quedat molt tocats després de la golejada davant el PSG i als quals els havia costat déu i ajuda reaccionar amb serenitat. La victòria per la mínima davant el Leganés, quatre dies després de la desfeta, va confirmar els mals presagis i va descobrir públicament l’estat d’ànim de la plantilla.
La passa endavant reclamada al tècnic, aquella reacció per alertar l’equip i per tornar-lo a posar a un nivell adequat per competir, no es va fer esperar. Davant un rival d’entitat com l’Atlètic de Madrid, en un partit de Lliga clau per les aspiracions al títol, Luis Enrique va optar per canviar la cara de l’equip blaugrana transformant l’esquema tàctic i implantant -de nou al Barça- el 3-4-3 amb la figura del diamant al mig del camp. I les actuacions del conjunt barcelonista li han donat la raó, no només pels resultats.
El 3-4-3 ha fet que el Barça recuperés la possessió eficaç de la pilota, aquell moviment ràpid de circulació entre migcampistes, i que trobés la manera de fer participar activament Messi en la creació de joc a nivell col·lectiu, amb Neymar Jr alliberat en atac -amb unes obligacions defensives- i amb Rafinha trobant la seva millor versió en un sistema que l’afavoreix. Les línies de l’equip són ara més estretes en relació al plantejament basat en les transicions, la construcció de futbol és més fluïda amb l’acumulació de jugadors de talent al mig del camp i les bandes tornen a ser utilitzades amb freqüència per aixamplar el conjunt en atac.
Evolució fins la remuntada
Ningú va dir que un canvi de sistema fos fàcil de pair. La novetat tàctica ha suposat un maldecap per a certs futbolistes acostumats a una funció concreta sobre el terreny de joc, una dificultat afegida resolta amb paciència i amb la perseverança d’insistir amb el nou model. Sergi Roberto, perdut en el partit al Calderón (interior en atac i lateral en defensa), va quedar-se a la banqueta en el partit davant l’Sporting -en un intent fallit de situar Busquets com a segon central en les accions defensives-, però va demostrar una entesa perfecta del seu nou rol en l’enfrontament davant el Celta de Vigo, en una de les grans exhibicions d’aquesta temporada.
Luis Enrique també ha aconseguit, amb la modificació de l’esquema, recuperar les millors versions de Sergio Busquets i Ivan Rakitic. El de Badia se sent recolzat, amb els interiors més propers a la seva posició i amb les línies menys separades, un fet que l’ha ajudat a recuperar el seu nivell habitual. La seva tranquil·litat i intel·ligència en la construcció torna a ser un factor poderós per al Barça. Rakitic ha signat 15 dies magnífics amb la renovació fins el 2021. Després d’uns mesos d’irregularitat i de rendiment discutible, el croat ha brillat amb llum pròpia en el nou esquema tàctic, aportant intensitat, treball i, de nou, agilitat en els atacs.
