Hi ha dates que poden passar anys, lustres o fins i tot dècades i que segueixen marcades a la memòria col·lectiva d’un club de futbol. El Barça tenia els traumes dels pals quadrats de Berna 1961 i els penals fallats a Sevilla 86 fins que a Wembley 92 Koeman va acabar amb tots els fantasmes. Sí, van haver de passar més de 30 anys per saldar un deute històric. La Roma té una data que encara la persegueix: el 30 de maig del 1984. Aquell dia l’equip romà va perdre contra el gran Liverpool la final de la Copa d’Europa, l’única que ha jugat, al seu estadi i a la tanda de penals. El seu capità, Agostino ‘Ago’ di Bartolomei, nascut a Roma i criat al planter romanista, va ser un dels que va xutar des dels 11 metres i va marcar. Deu anys després, clavats, el 30 de maig del 1994, Di Bartolomei se suïcidava als 39 anys. No podia ser casualitat.

La Ciutat Eterna viu el futbol amb passió però ni la Roma ni la Lazio tenen la tradició dels grans d’Europa. La Roma, que és l’equip del poble i en fa bandera, només ha guanyat tres lligues en la seva llarga història. La segona va caure el 1983. Va ser un esdeveniment. “És una de les últimes proves de l’existència de Déu”, va dir el popular actor Vittorio Gassman. Algú dirà que no n’hi havia per menys, perquè feia 41 anys que la Roma no era campiona. L’any anterior Itàlia havia guanyat el seu tercer Mundial, a Espanya, i la Fontana di Trevi s’anava acostumant a rebre les celebracions dels romans. Només en aquestes ocasions les autoritats permetien la invasió a la meravellosa obra barroca i, de fet, encara avui és així. Semblava que el 1984 la Fontana viuria la culminació d’aquell lustre màgic, que incloïa també les Copes d’Itàlia de 1979 i 1980. Feia mesos que se sabia que la final de la Copa d’Europa es jugaria a l’Olímpic i la Roma, eliminant el Dundee United a semifinals amb un gol de Di Bartolomei, hi va arribar. Mai cap equip havia perdut el títol europeu jugant al seu estadi.

 

Entrenat pel suec Nils Liedholm, el conjunt giallorosso comptava amb diversos jugadors de primera fila, la majoria experimentats. Tancredi a la porteria, els defenses Nela, Bonetti, Righetti o Nappi, un mig del camp brillant, amb Ancelotti, els brasilers Falcao i Cerezo, un joveníssim Giannini –futur capità-, i l’eix i el cor de la plantilla: Di Bartolomei, en el primer equip de la Roma des del 1972 –cedit un any al Cesena- i que tant podia jugar de migcampista organitzador com de defensa lliure. Alt, elegant, amb una gran passada i joc pausat, era la continuïtat de Liedholm sobre la gespa. A la davantera, l’extrem Conti, Grazziani o el golejador Pruzzo. Aquell 30 de maig del 1984 suposaria el final d’aquella plantilla i de la considerada millor Roma de la història.

La dansa del borratxo

 

Tot i el nerviosisme, l’equip romà va jugar millor que el Liverpool, diuen les cròniques de l’època, però va encaixar un gol absurd en el primer quart d’hora –obra de Neal- i només va poder empatar mitjançant Pruzzo, abans del descans. La pròrroga no va moure el marcador i van abocar l’orelluda a una dramàtica tanda de penals, capitalitzada per l’anomenada dansa del borratxo del porter dels reds, Bruce Grobbelaar, movent-se com si li fallessin les cames sobre la línia de gol. Els anglesos van fallar el primer llançament, de Nicol, i Di Bartolomei va fer el 0-1, però aquí es va acabar l’avantatge italià. Conti i Graziani van errar des del punt fatídic i el Liverpool va aixecar la seva quarta Copa d’Europa.

 

El dol va ser llarg i dolorós a Roma. I l’equip es va trencar. La mateixa nit de la final el vestidor romanista va ser escenari de forts crits. Di Bartolomei va recriminar a Falcao que s’hagués amagat i no hagués volgut tirar cap penal. L’entrenador Liedholm va marxar al Milan al final de temporada i el nou tècnic, el també suec Sven Goran Eriksson, va comunicar-li a Di Bartolomei que no comptava amb ell per lent. Ferit, el capità de la Roma va seguir els passos de Liedholm i va fitxar pel Milan, on va estar-hi tres bons anys, inclosa una tempestuosa tornada a l’Olímpic, escridassat i protagonista d’una baralla amb el seu amic Conti. Di Bartolomei es va retirar als 35 anys a la Salernitana, a la sèrie C (segona divisió B), liderant un històric ascens a la sèrie B. Era el juny del 1990 i va comentar el Mundial d’Itàlia per a la RAI.

 

Oblidat per la Roma

 

Amb alguns problemes econòmics per una mala inversió en borsa, contrariat al trobar-se moltes traves per tirar endavant una escola de futbol per a nens, i, sobretot, sense rebre mai una trucada de la seva estimada Roma perquè tornés en un càrrec directiu, Di Bartolomei va anar-se sentint oblidat. La glòria, aquell Scudetto del 83, i també els maleïts penals del 84, ja quedaven lluny, però no en la ment de Di Bartolomei. El matí del 30 de maig del 1994, amb la seva dona i el seu fill encara dormint, Ago va agafar un revòlver Smith and Wesson del 38 i es va disparar al cor. “Mi sento intrappolato in una buca”. “Em sento tancat en un forat”, va deixar escrit.

 

La seva mort va impactar tota Itàlia i va glaçar el cor dels romans. Excompanys, rivals, aficionats, tothom va acudir al seu funeral. Però ja era tard. La soledat que sentia Agostino di Bartolomei després de la seva retirada ja ningú la podia arreglar. Un dels camp d’entrenament a Trigoria, la ciutat esportiva de la Roma, va ser batejat amb el seu nom. Se li van dedicar llibres, un documental (“Onze metres”) i una composició musical. “Ple d’amics, sol i abandonat allí; si hi hagués amor per al campió, avui estaries aquí. Aquest món absurd plora al campió quan ja no fa falta”, deia la cançó que Antonello Vendetti li va dedicar.



Més notícies

Nou comentari