En la pitjor temporada de la història recent del Barça en tots els sentits, però sobretot l’esportiu; enmig d’un procés electoral que s’està allargant en excés i que encara es podria perllongar més per les restriccions del Govern de la Generalitat de Catalunya per contenir el coronavirus; entre el desgovern institucional, el mar de dubtes que genera el futur del capità Leo Messi i uns primers passos poc consistents del projecte de Ronald Koeman, el barcelonisme té un motiu per somriure i esperançar-se: Pedro González López. Pedri.
Tenint en compte que és un futbolista que no havia fet ni dos anys quan Messi va debutar amb el primer equip, és increïble com aconsegueix associar-se amb l’argentí. La gran connexió entre ambdós, no obstant això, és evident des de fa molts dies i no s’ha descobert aquest diumenge a San Mamés. La transcendència del que està fent el jove canari en els seus primers mesos al Barça va molt més enllà de la seva relació amb el millor jugador del món, a qui ja no només idolatra, sinó que també l’assisteix. És una qüestió d’imaginar-se un futur millor sense complexos, la mateixa sensació que els culers tenen cada vegada que Ansu Fati, actualment lesionat, toca la pilota. És, senzillament, el fet que el club sigui envejat pel seu talent tot i estar travessant un moment d’allò més obscur.
Després de pagar milionades per futbolistes com Griezmann, Dembélé o Coutinho, el Barça ha descobert que la fórmula de l’èxit consisteix, bàsicament, a trobar joies com Pedri; mags que facin de la humilitat i el treball incansable les seves millors virtuts; i, sobretot, futbolistes que siguin molt conscients d’on es troben i quina és la missió a complir. “L’Andrés menja en una altra taula. No porta arracades, no es pinta el cabell, juga 20 minuts i no es queixa… És exemplar. Ja els ho dic als nois: ‘Fixeu-vos en ell’”, deia Guardiola sobre Iniesta. Doncs això.
