Un concert de ‘rock and roll’ a la ciutat dels Beatles

Records d’una de les derrotes més doloroses de la història del Barça

Vaig aterrar a Liverpool amb una sensació estranya al cos, amb la barreja de nervis i felicitat que tots els periodistes esportius coneixen en el seu primer viatge per cobrir un partit del Barça. En l’àmbit professional, no cal dir-ho, estava entusiasmat; com a amant del futbol, però, lamentava el fet que em tocaria veure i viure un Anfield desangelat, un Anfield més apagat que mai amb motiu del 3-0 que els de Klopp s’havien endut del Camp Nou, pràcticament impossible de remuntar. I més tenint en compte que feia mesos que no deixava d’escoltar, en compareixences de Valverde i de jugadors culers, que la lliçó de l’Olímpic de Roma havia quedat ben apresa.

Era dilluns, el dia de la prèvia del compromís, i plovia. És clar. Els tres dies que hi vaig estar ho va fer en algun moment. Vaig tenir la sort de conèixer la ciutat del comtat metropolità de Merseyside a la perfecció, no només el seu clima sinó també la seva història, estretament i obligatòria relacionada amb The Beatles. Des del The Cavern, el bressol artístic de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, fins al The Beatles Story, el museu que engrandeix la llegenda de la banda de pop-rock, vaig escoltar atentament la melodia d’una localitat que necessita molt poca cosa per enamorar qualsevol fanàtic de la música. Com que seria complicat entendre el poder del futbol a l’hora de donar vida i sentit a Liverpool, vaig explorar l’altra raó de ser de la ciutat.

Dimarts, però, el Yellow Submarine, l’Imagine, el Hey Jude i companyia van donar pas a un concert de rock and roll que va trencar tots els esquemes. Els meus, els del Barça i, segurament, els de la majoria d’afeccionats, fins i tot els que van presenciar el partit des de la neutralitat. De tothom. Vaig viatjar a Liverpool pensant que no coneixeria la versió més ferotge d’Anfield i vaig tenir la sort de viure un dels moments més importants de la seva història. Encara ara no ho he aconseguit dimensionar acuradament. Quan la defunció de l’equip culer, esclau del seu destí, va finalitzar, les persones més properes van acompanyar-me en el sentiment, des de la distància, per aquella derrota que encara se somia en forma de malson a Barcelona.

A tots els vaig respondre el mateix: el que em sabia greu de veritat era que no haguessin tingut l’oportunitat de gaudir tant d’una derrota tan dolorosa. Sí, el meu cor blaugrana plorava com feia molt de temps que no ho feia. Però la bogeria de més de 50.000 seguidors anglesos cantant descompassadament un You’ll never walk alone que mai no oblidaré m’impedia exterioritzar la tristor. Ja he tingut molt de temps, en l’any que avui fa que va passar tot plegat, per fer-ho. En aquell moment, l’empatia per tota l’orquestra que dirigeix Jürgen Klopp no em permetia centrar-me en res més. Tampoc en la crònica, que va sortir com va sortir. Tot va anar malament i el Barça no es va classificar per a la final de la Champions. No, no havien après la lliçó. Però això, llavors, era el menys important per a mi.

L’endemà també em vaig llevar amb una sensació estranya al cos. I a Liverpool, és clar, també hi plovia.

Més informació

Nou comentari