Johan Cruyff va arribar al Futbol Club Barcelona en un moviment que va revolucionar el futbol mundial i que va canviar per sempre la història del Barça. D’aquest fitxatge se n’han vessat rius de tinta, cosa que demostra la transcendència que va tenir i que encara té, així com reflecteix el comunicador i escriptor Ramon M. Piqué (Lleida, 1980) en el seu llibre El contracte. Amb el subtítol de l’obra, Cruyff, Carabén, Catalunya, ja es pot veure per on aniran els trets. Cruyff és el punt de partida per parlar de moltes altres coses, com de la figura d’Armand Carabén i de la seva importància en el fitxatge del neerlandès i en el Barça en general, així com de l’impacte d’aquest futbolista en el nostre país, Catalunya, i en la societat catalana.
Sobre la figura de Cruyff i la seva arribada al Barça se n’ha parlat molt. S’han fet llibres, reportatges, documentals… per què vas decidir tractar aquest tema? Quin és el punt de vista diferencial que aporta El contracte?
El subtítol del llibre és Cruyff, Carabén, Catalunya i és com una escala, una gradació. Es comença per Cruyff, que és una figura molt important del Barça i del futbol mundial, però és una excusa per acabar parlant d’un tema que m’interessa molt, que és Catalunya i com som els catalans i com ens ha impactat el fitxatge de Cruyff. Al mig hi ha el Carabén, que és qui connecta aquests dos pols i qui va ser capaç de projectar Catalunya al món amb la seva manera de fer i de ser i, especialment, amb l’arribada de Cruyff al Barça. Fins ara s’ha parlat molt del fitxatge de Cruyff, de com de complicat va ser, etcètera, però jo em centro més en el factor humà, en la relació entre els Cruyff i els Carabén, l’Armand i la seva dona, la Marjolin, i la importància d’aquests últims perquè tot sortís bé, que a Catalunya aquestes coses no acostumen a sortir bé. També parlo del poder dels catalans, de què som capaços de fer com a país quan ens hi posem seriosament.
Creus que coincideixen els moments en els quals Catalunya ha reivindicat més els seus drets i llibertats amb els moments en els quals el Barça ha obtingut èxits esportius?
Depèn. Durant el Barça de Guardiola, el país estava sumit en una crisi econòmica galopant. Nacionalment, sí que hi va haver el despertar de l’independentisme, però no sé si hi ha una relació directa. El Barça també ha anat bé en èpoques que a Catalunya ens ha anat molt malament. El que sí que és molt important és que el Barça vagi bé, perquè als catalans ens insufla una manera de veure les coses més positiva. Ens fa veure que també podem guanyar. Això, però, sempre coincideix en moments en què el cruyffisme ha dominat el club, al terreny de joc, a la banqueta i als despatxos.
Per tant, fixar-nos en Cruyff és aprendre a creure’ns que també podem guanyar?
Sí. El desacomplexament és un dels temes principals del llibre. En aquest sentit, el Carabén és molt important perquè és capaç de dialogar amb el món desacomplexadament. És aquesta Catalunya que parla directament al món. És una persona moderna i cosmopolita. Té una visió del món que fa que no hagi de demanar permís. No ha d’anar a Madrid per sentir-se acreditat. És algú que és capaç de relacionar Cruyff amb Catalunya. Quan va portar Cruyff al Barça, va elevar el club a un nivell que no havia tingut mai. Era un club gran, però tenia més solera que títols. El Cruyff ens catapulta a una nova dimensió internacional.
En el llibre destaques molt la figura de l’Armand Carabén. Ara, el seu fill David ha estat el comissionat del 125è aniversari del club. Quina és la importància d’aquest gest?
És especialment important, perquè l’Armand va entrar al Barça, entre altres coses, amb una intenció molt clara: organitzar la celebració del 75è aniversari del club. La seva il·lusió era preparar els actes i ho va fer en un moment molt important, quan la dictadura de Franco estava acabant. Va portar el Cruyff, va fer una lectura desacomplexada del catalanisme des del club després de molts anys de directives que havien tingut molta connivència amb el franquisme i va reconnectar el Barça amb la intel·lectualitat catalana de l’època: el cartell de Miró, el Cant del Barça d’Espinàs, entre altres, la vinculació de Francesc Sany… És un detall de molta qualitat humana nomenar el seu fill com a comissionat del 125è aniversari. És un homenatge al pare i el David ha fet el mateix que ell, ha modernitzat aquesta vinculació del club amb Catalunya. Són gent que ens vesteix d’etiqueta i ens presenta al món.
Comences el llibre parlant del moment que la directiva de Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça i va posar en dubte la condició de president d’honor que Joan Laporta havia donat a Cruyff. Ell, emprenyat, va retornar la insígnia que l’acreditava com a tal abans que li retiressin. Quina relació hi ha entre aquestes directives menys catalanistes i el seu rebuig a la figura de Cruyff?
Hi ha una diferència molt gran entre servir el Barça i servir-se del Barça. Això es pot aplicar a moltes institucions d’aquest país. Servir Catalunya o servir-se de Catalunya. Això es posa de manifest en gestos com aquest de la insígnia de Cruyff com a president d’honor. És molt diferent voler presidir el Barça perquè t’estimes el Barça o voler presidir el Barça perquè creus que et toca presidir el Barça. D’això últim se’n diu establishment i aquest establishment gairebé sempre ho ha controlat tot. Però les vegades que això no ha passat, com per exemple amb Laporta o Carabén, hi ha hagut com aquesta mena d’esquerda en la màtrix. Poden tenir relacions amb el poder o venir de famílies bones, però no són establishment. Si mires la història del Barça, hi ha sempre una dicotomia entre qui ha volgut servir el club i qui ha volgut servir-se’n.
El gran símbol dels èxits esportius del Cruyff jugador va ser el 0-5 al Reial Madrid, just al final de la dictadura, que va suposar també una victòria moral de Catalunya contra Espanya. Com es relacionen els èxits esportius de Cruyff i del Barça amb el sentiment dels catalans?
Ell quan arriba aquí entén molt bé on arriba, perquè els Carabén li saben explicar: que Catalunya és un país on s’hi parla una llengua diferent del castellà i que el Barça és més que un club per tot el que representa. Cruyff, però, tenia una mentalitat positiva, de passar-ho bé, com a jugador, com a entrenador i com a persona. També tenia un principi vital que diu que si tu vols fer alguna cosa, doncs la fas. És la primera llei no escrita del cruyffisme. Per això, no només en el 0-5, sinó que també en tots els seus èxits al Barça, ell els va aconseguir perquè hi creia, perquè pensava: “Qui m’ho ha d’impedir?”.
I si els catalans érem (i som) tant d’aquesta manera, com va ser capaç ell de contagiar la seva mentalitat als culers d’una manera tan ràpida?
Cruyff va arribar a Barcelona com una estrella del rock. Per l’aspecte, com vestia… Ell era una icona. Això es transmet moltíssim. Tenia una aura espectacular. També era un gran competidor i un guanyador i això és una cosa que als catalans ens admira molt, perquè històricament nosaltres ens hem recreat molt en la derrota. Cruyff ens va ajudar a passar comptes amb gent que ens havia derrotat. No és que Cruyff fos independentista, però es va implicar, perquè era un demòcrata i sabia on arribava. Quan va veure que estava en un club tan gran i amb un estadi increïble, hi va aportar la seva mentalitat guanyadora i competidora, perquè va veure que estava en un lloc on podria construir alguna cosa. Aleshores, va canviar el clàssic avui patirem dels culers, pel seu sortiu i gaudiu.
M’agradaria fer un exercici d’història-ficció i pensar com hauria estat el sense Cruyff. Què s’haurien perdut els culers si Carabén no l’hagués aconseguit portar al club?
Animo tots els lectors a fer aquest exercici, que agafin un paper i un llapis i que intentin anotar tot el que no hauria passat o que hauria estat diferent sense Cruyff: no hi hauria el 0-5, la cançó de la Trinca, la Lliga de 1974; no hauria vingut d’entrenador, no hauríem tingut el Dream Team, ens haguéssim perdut la Copa d’Europa de Wembley de 1992; hauria debutat Guardiola?, la Masia tindria l’eclosió que va tenir amb Cruyff?; Guardiola no hauria estat l’entrenador que ha estat, amb les idees cruyffistes que l’han marcat, per tant, Leo Messi tampoc no hauria estat el jugador que ha estat… els catalans i el món ens hauríem perdut moltes coses. Per això m’agrada dir una cosa una mica bèstia, però que penso, que és que Cruyff és una mena de segon fundador del Barça. Hi ha un abans i un després de Cruyff, és la figura més impactant de la història del futbol.
I els catalans què ens hauríem perdut sense Cruyff?
Els catalans som uns flipats del com. El manifest del 125è aniversari del Barça de David Carabén ho deixa clar: volem la pilota. El problema és que hi ha vegades que sabem com volem les coses, però no per a què les volem. Volem la pilota per marcar gol, això el Cruyff ho tenia claríssim. Per això necessitem aquest caràcter guanyador. No sé si es pot relacionar directament el cruyffisme amb el Procés independentista, però sí que sé que l’actitud que ens va ensenyar Cruyff, si ens hi fixéssim i n’aprenguéssim alguna cosa, ens aniria bé de cara al futur. Quan jugues a empatar, acostumes a perdre. S’ha de jugar a guanyar, que és el que sempre ens va intentar ensenyar el Cruyff.
1 
