Destí Basilea, escala a Madrid i amb regust canari. L’èpica de la primera Recopa guanyada pel Futbol Club Barcelona l’any 1979 va començar a forjar-se a la final de Copa de 1978, jugada el 19 d’abril d’aquell any a l’Estadi Santiago Bernabeu i davant la Unión Deportiva Las Palmas. El mateix rival al qual els culers s’enfronten aquest cap de setmana i que, precisament, va jugar amb una bandera espanyola bordada a la samarreta en el partit de la vergonya que no s’hauria d’haver jugat mai l’1 d’octubre de 2017. El duel de l’any 1978, finalitzat amb el resultat d’1 a 3 a favor dels catalans, va ser la primera final on, després de la dictadura, un capità blaugrana duia la senyera com a braçalet. Un honor que va recaure sobre les espatlles de Johan Cruyff, que guanyaria d’aquesta manera el seu l’últim títol com a jugador del Barça.
Una final de Copa sense complicacions per al Barça
Van completar l’onze Mora, de la Cruz, Migueli, Olmo, Zubiría, Neeskens, Fortes, Rexach, Asensi i Esteban. D’altra banda, Las Palmas gaudia d’una de les seves generacions daurades, sustentada per la presència de jugadors argentins com la de Carnevali, porter de l’albiceleste al Mundial de 1974. L’àrbitre va ser Franco Martínez, l’home que va obligar el règim a citar els col·legiats pels seus dos cognoms. Els gols del matx, tots marcats abans de la mitja hora de joc, els van signar Asensi i Rexach, en dues ocasions, per part del Barça i Brindisi al costat canari.
L’excel·lent partit de Carles Rexach va esborrar les esperances grogues d’aixecar un trofeu, segons es relata a les cròniques dels diaris de l’endemà. De fet, es tracta de l’única final que la UD Las Palmas ha disputat en campionats estatals. Un dels protagonistes del partit, el porter culer Pere Valentí Mora, en declaracions a Món Esport, destaca que la final va tenir un component de “pressió afegit”, ja que s’enfrontaven a un rival de nivell inferior. “No es va fer un gran partit, però es va complir amb escreix”, afegeix.
D’altra banda, el periodista i expert en el Barça, Frederic Porta, explica que aquesta final no ha tingut un ressò destacat dins la història blaugrana per què va representar “un tancament d’època”, i va estar marcada pel comiat de Cruyff i d’Agustí Montal. Porta subratlla que sobre el partit sobrevolava un “ambient d’expectativa”, amb més curiositat per com començava una nova etapa, que de veure com es tancava l’anterior. Tres setmanes més tard, el 6 de maig d’aquell any, Josep Lluís Núñez guanyaria les eleccions a la presidència del Barça.
Una nova aventura europea
Aquest ambient enrarit previ a la final, sumat al fet que Cruyff ja feia més de dos anys que jugava amb les quatre barres al braç, va afavorir al fet que el detall de la senyera no centrés l’atenció dels culers. Així i tot, la victòria davant els canaris va donar el passaport per jugar l’edició de la Recopa d’Europa de la temporada següent, un viatge que va finalitzar amb el primer desplaçament en massa d’aficionats blaugranes pel continent europeu i que va estar marcat per la presència multitudinària de banderes catalanes a la final de Basilea davant el Fortuna de Düsseldorf.
La força d’aquest estat d’èxtasi nacional va pivotar sobre tres eixos. Segons Porta, el primer de tots va ser la necessitat de títols en un Núñez que volia salvar una primera temporada en blanc i, per aquest motiu, el club acaba promocionant el moviment d’aficionats cap a Suïssa. El segon van ser els desastres europeus de 1961 -la final dels pals quadrats de Berna- i de 1969 -la Recopa perduda contra l’Slovan Bratislava-, que vestien l’esdeveniment d’una atmosfera de redempció. En últim lloc, i més important, la potència de l’esdeveniment es va beneficiar del canvi de paradigma a l’Estat espanyol, amb l’arribada de la democràcia i un context polític i social favorable per a les demostracions identitàries catalanes.
La victòria a Basilea, però, no hauria estat possible si no s’haguessin posat els fonaments la temporada passada en derrotar Las Palmas en la primera final amb la senyera al braçalet després de la dictadura, que va significar la primera afirmació de la catalanitat, vehiculada a través del Barça, exhibida en l’àmbit europeu. De fet, un cop aixecada la Recopa, enviats especials a Suïssa van escriure: “Ja tenim la Recopa, ara, l’Estatut!”.
