Entra a l’altra sala de juntes, la del seu despatx, Joan Laporta, redó, inquiet i feliç. Com un boxador que ha resolt el pitjor embat. “No ha estat un plebiscit” –remata amb contundència–, “sinó la valoració de l’obra feta, que té contents els culers”. Encara sort. Aquest país s’havia especialitzat a convocar-ne i a empatar-los. De Víctor Font, només en queda el record. I el recurs amarg del per quarta vegada president del Barça per una campanya plena de “falsedats i mentides”. Laporta ja s’hi hauria d’haver acostumat. Allò que els seus rivals –més aviat, enemics– no guanyen a les urnes volen guanyar-ho a les xarxes i sobretot, a la premsa, on amuntona enemics i desamics. Les animadversions s’expliquen en un país en què la hilaritat i el plaer es paguen cares. Ja ho deia el senyor Pla, del Futbol Club Empordà: “Quan li preguntin com està, respongui sempre amb una malaltia dissuasòria. Aquest és un país d’envejosos. L’enveja n’és la malaltia nacional”. Segur. I Jan Laporta, tendre, enèrgic i perenne, fa dècades que en va descobrir l’antídot, que és la victòria persistent.
Que l’ha fet més famós, la pancarta que va posar davant el Bernabéu en les anteriors eleccions o allò de la nit després de conèixer els resultats de l’enquesta de TV3?
Què és allò de la nit?
“Lo, lo, lo, lo, lo… el Barça és la nostra vida!”
Aaaah! Bé! Tinc més recent això de l’altre dia. Va ser una celebració, tan alegres d’haver guanyat unes eleccions… I més com les vam guanyar. Amb tanta contundència. Ens va sortir així la celebració, arran d’un procés electoral que ha estat força intens. I per això la reacció… Crec que no vaig ofendre ningú ballant una mica i celebrant-ho… I la pancarta… ja és història. En aquesta campanya em deien de fer-ne una altra, però no m’agrada repetir les coses. Faltaria originalitat.
No ho deia per ofendre, que no és el cas, sinó perquè s’ha fet viral i deu ser un dels vídeos més vistos en les darreres dècades. Quanta gent s’ha mirat, aquest vídeo? [Intervé Joan Pol i remata: “No només això, sinó que la gent ara fa aquest ball per les discoteques!].
No en tenia ni idea! [Riu]. Són trets de la meva personalitat. Tant la pancarta com això. I si agrada, bé, i si no, també.
Home, jo crec que això sí que agrada…
Ho celebro. Celebro que agradi. Home, no deu agradar a tothom, però, en qualsevol cas, és fet amb bona intenció i sense ganes de ferir ningú.
Quan diu que la campanya ha estat especialment intensa, vol dir especialment intensa o especialment dura?
Va ser molt dura només començar. Perquè van presentar una denúncia plena de falsedats davant l’Audiència Nacional i totes aquestes coses mereixen respecte. Perquè és l’Audiència Nacional i saps com pot reaccionar. Això em va semblar fora de lloc i ja ho vaig dir. A més, plena de falsedats i mentides. Afortunadament, l’Audiència Nacional es va inhibir, però era com posar el Barça a les seves mans. Ho vaig veure de molt mal gust i una jugada bruta. Després hi ha hagut una sèrie de coses que s’han anat encadenant i que crec que han ajudat que tinguéssim un resultat tan contundent.
Em penso que l’explicació del que hem fet salvant el Barça, recuperant l’economia del club, fent un equip competitiu, tirant endavant l’Spotify Camp Nou, això era prou contundent per a guanyar, però l’actuació del contrincant ha agafat una línia que apuntava a la divisió del barcelonisme, quan nosaltres buscàvem la unitat del barcelonisme. Al final, el barcelonisme ha votat unitat, ha votat continuïtat d’una obra feta que té contents els culers.
Vostè es parla amb l’altre candidat, amb Víctor Font? Li ho va comentar?
No. No hi tinc relació personal. Hi tinc una relació de respecte i prou.
Aquestes accions legals al Barça són recurrents. Sempre apareix algú que porta la directiva al banc dels acusats. Per què? Això no passa en altres clubs…
No sé si passa en altres clubs…
No tant.
Potser no tant, però també hi ha aquestes picabaralles internes. El Barça és una institució catalana oberta al món i és molt potent. Té una representativitat del país molt important, per això és més que un club. I bé, potser segurament el Barça és un instrument de poder dins la Catalunya que vivim. Segurament hi ha molta gent que té molt interès a dominar el Barça. Bé sigui a 600 quilòmetres de distància o bé sigui aquí. Per això, en un moment en què hi ha un procés electoral hi ha tants interessos per intentar dirigir el club. Què passa amb això? Cadascú té el seu estil. Per la meva part podria haver utilitzat algunes històries que en el seu moment ens van comunicar i no ho he fet perquè no és el meu estil, però en canvi d’altres no tenen manies a l’hora de jugar brut.
En tot cas, aquestes eleccions es van plantejar com una mena de plebiscit, podríem dir-ne, a la figura del president. Eren unes eleccions que pretenien fiscalitzar el govern i el resultat ha estat incontestable. Què hem d’esperar a partir d’ara? Un govern com el dels últims cinc anys o han quedat més reforçats per tirar algunes accions més contundents?
Plebiscit era el que pretenia el contrincant. No ha estat un plebiscit, ha estat una valoració de l’obra feta. L’obra feta és objectivable. Tenim un estadi a què ja hem tornat, tenim un equip molt competitiu i, pel que fa a l’economia, hem de consolidar la recuperació econòmica. Què es veurà a partir d’ara? La continuïtat de tot això, amb les accions i les mesures que hem anat prenent perquè el club cada vegada sigui més eficient, que hi hagi una màxima eficiència operativa. Evidentment, hem de millorar. En tot es pot millorar. Tant en l’aspecte organitzatiu, quant a la governança del club, com en el que fa referència a la consolidació de la recuperació econòmica. En això anirem millorant, perquè ja s’ha anat veient. Hem anat millorant a mesura que hem anat superar obstacles i hem aconseguit salvar el club.
A nivell esportiu, també. Entenc que anirem millorant en tots els aspectes, però he de dir que el que crec que s’ha de fer després d’aconseguir un equip tan competitiu és mantenir-lo i anar-lo consolidant. Vull dir que no cal anar al mercat per anar-hi i hem de continuar mirant què tenim a casa per, si cal, millorar la plantilla. Pel que fa a l’estadi, també s’hi veurà una evolució. Hi hem tornat, ja tenim les dues grades, amb més de 62.000 seients. Ho hem articulat en fases per seguir-ne bé l’evolució. Primerament, haurem d’acabar-ne el lateral tercera graderia amb els seients vips de segona i tercera. Després vindrà la part de tribuna amb el museu i, en acabat, els gols. Si tot això va bé i no hi ha cap imponderable, i no apareixen obstacles, que sempre n’apareixen, l’objectiu és que a començament del 28 puguem tenir l’estadi acabat. Amb la corona feta, que això requerirà més temps. Haurem d’aturar-nos en aquell moment perquè en aquest tram no s’hi podrà jugar. Intentarem encabir-ho a l’estiu del 27 i que la Lliga ens permeti començar els partits de casa més tard.
Si no, l’alternativa és passar breument a l’estadi Johan Cruyff?
La nostra intenció era anar-hi. Ara, no sé si serà possible. Dependrà del temps que necessitem, perquè, home, si parlem d’un mes, tres o quatre partits, el Johan Cruyff seria perfecte. Si són més partits, potser haurem de fer l’opcio Montjuïc, el Lluís Companys, de nou.
Els han criticat molt l’opció de triar l’empresa turca que el construeix… Qualsevol cosa que fa vostè sempre desperta crítiques ferotges, però aquesta decisió encara ha estat més contestada.
Bé, aquesta decisió…
I perdone, com si vostè amagara alguna cosa…
No, no. Ha estat una licitació pública que aquesta empresa ha guanyat clarament, perquè la metodologia de la construcció era l’adequada, la que ens pensàvem que era la millor per anar més ràpid en aquest procés. També van signar al plec de condicions que les altres empreses que s’hi presentaven no volien signar a l’esborrany del contracte d’execució d’obra. És cert que aquest contracte incloïa una sèrie de penalitzacions que no són les estàndards al sector de la construcció espanyola, però nosaltres crèiem que havia de ser així.
Això jo crec que no ha agradat al grup de constructores espanyoles. Era una constructora turca que tenia interès a tenir una obra important a l’Estat espanyol i ho va aconseguir. Per a nosaltres això era un plus i jo he de dir que sí que estic satisfet d’haver escollit aquesta constructora. Perquè, mireu, em donava una certa incomoditat signar amb el grup de constructores espanyoles, no perquè hagin tingut sentències judicials en contra per haver arreglat concursos, perquè mira… tot evoluciona i són empreses de reconegut prestigi i tal. Era perquè també hi havia la part política. Tenim antecedents del que ha passat aquí en moments no tan llunyans i molt recents, i jo no volia que s’aturessin les obres, per si de cas passés algun conflicte polític i que les obres del Barça quedessin aturades. Entenc que hi havia menys risc amb una constructora turca, i en aquest aspecte em donava una certa tranquil·litat.
Què ha passat amb els turcs? Crec que estan fent una bona feina. Estan fent una construcció de molta qualitat. Hi ha hagut imponderables que han fet que les obres es retardin, perquè en les obres d’aquesta magnitud acostumen a haver-hi retards.
Però l’empresa compleix els terminis a què es va comprometre?
Penseu que això, el contracte de construcció, va lligat al contracte de finançament. Hem d’anar-ho quadrant. I cada vegada que hi ha un retard, perquè no han arribat els permisos a temps o perquè se n’han produït com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, el que sigui, ens trobem que hem de quadrar-ho amb el contracte de finançament. Llavors es negocia amb Goldman Sachs i es va quadrant. De moment, tal com tenim el calendari, ja us ho he dit, en principi, si no hi ha cap imponderable, a començaments del 2028 tindríem l’estadi ja per a inaugurar.
L’acusen d’haver hipotecat el futur del Barça amb la construcció d’aquest nou estadi.
Noooo. Diuen moltes coses, però això no és cert. Precisament, l’estructura de finançament d’aquesta obra permet poder dir que allò que es paga es retorna amb els ingressos addicionals que generi l’estadi un cop acabat. Per tant, no s’ha hipotecat cap actiu del club. No hem hipotecat de cap manera ni el present ni el futur del Barça. El retorn és amb els ingressos addicionals. Amb els ingressos que generi addicionalment als que tenim ara. Ara devem estar amb uns ingressos de l’estadi de 110 milions d’euros. Les previsions molt conservadores indiquen que en farem 300. Aquests 300, que en seran més, perquè n’estic convençut, faran tres parts. Una part per al club, una altra per tornar-ne el finançament i la tercera per a contingències que es puguin produir.
En aquest cas de l’Spotify Camp Nou, en el cas Negreira o en el cas Olmo, sempre hi ha hagut una presumpció de culpabilitat. Al contrari del que hauria de ser, perquè vostè és advocat i ho deu saber, que és la presumpció d’innocència. Aquesta junta directiva sempre és culpable. Creu que es confon la fiscalització necessària amb la culpabilització?
És cert. És cert que se’ns ha condemnat abans de jutjar-nos en el cas Negreira i en tot el que fem sempre es busca el contrapunt. Hi estem acostumats. Som catalans i hi estem acostumats. I som el Barça i hi estem acostumats. A més, tenim èxit i això fa que t’acostumis que la gent reaccioni així. La gent, però, sobretot, els que volen tenir el Barça dominat, sotmès.
Madrid…
Sí, bàsicament és això. Hi estem acostumats. Fins i tot en el cas Negreira volen esborrar una part de la història més gloriosa del Barça. I no s’aguanta per enlloc. Ja hi estem acostumats. El que fem és mirar endavant, seguir amb els objectius que tenim i procurar no perdre gaire temps en totes aquestes històries. És cert que no les pots deixar de banda, perquè no descansen mai els que ens volen perjudicar així. Però el que fem nosaltres és continuar avançant.
I això no fa que els puguen dir: “Ja hi som, amb el victimisme habitual dels catalans”?
Jo ja he demostrat prou que no en soc, de victimista. Ni m’agrada practicar-lo, el victimisme. Per això et dic que no m’agrada entretenir-me gaire en aquests temes, perquè penso que hem de continuar endavant. No vull posar mai el retrovisor. De victimista, res. El que passa és que ells tenen barcelonitis i nosaltres hem d’anar endavant. Si podem, anar amb orgull, amb el cap dret. I això sí, no fem actes de vassallatge. Intentem no fer-ne. Encara que t’he dir que aquests anys, tal com estava el club, he hagut de passar per moments que no m’hauria agradat passar, però ho he fet pel Barça.
Parla de la Superlliga? Se’n penedeix, de l’apropament al Reial Madrid?
He fet el que havia de fer. Per tant, no em penedeixo d’haver pensat en algun moment determinat el que havia de fer.
S’ha acabat del tot, això de la Superlliga?
Ja s’ha acabat del tot.
No dic només en el cas del Barça…
No. Els altres clubs s’ho han tret del tot del cap. Nosaltres vam tornar a UEFA i ells ho van fer immediatament després. Tant el Madrid com la Juventus. Nosaltres vam pensar que ja era el moment, perquè portàvem tres anys i no s’havia aplicat res del que havíem treballat allà. En el resum de la història aquesta, he de dir que a nosaltres ens ha servit per aconseguir fer algunes palanques. El fet de ser a la Superlliga ens va permetre fer connexions amb Sixth Street, que va intervenir en la compra del 25 per cent dels drets de televisió del Barça de la Lliga. Amb això vam aconseguir 688 milions d’euros, que en un moment puntual ens van servir per parar el cop del desastre, de la situació de fallida en què ens trobàvem. També ens van servir per situat l’endeutament i per fer algunes inversions fitxatges que han anat fent que l’equip fos competitiu. Per tant, home, hem hagut d’entrar en una línia que…
Jo ja vaig dir des del primer moment que hi érem principalment perquè pensàvem que es podien generar calés per al Barça i, si es millorava la competició europea, la Champions, millor. Crec que el president Aleksander Čeferin ho va veure clar. Van canviar-ne el format. En el cas de la plataforma Unify, que havia de donar el futbol en obert a tot el món i des de qualsevol part del món, a la qual es podria connectar tothom, això va quedar en estudi de UEFA. Si ho decidia UEFA i generava molts diners, dòmino. I si no, a una altra cosa. Sempre hem entès, com a Barça, que la governança d’aquesta competició l’havia de fer UEFA, perquè eren els que havien guanyat les eleccions. Som demòcrates. D’altres es pensaven que no, que el poder l’havien de tenir ells. Jo això ho veia pràcticament impossible.
I pel que al format de competició, sí que n’hem aconseguit un que dona més diners ara a UEFA, un 20 per cent més, i això sí que ens ho podem apuntar una mica com a mèrit. Aquest format et manté interessat fins al final. Abans amb el sistema de grups hi havia un parell de partits que pràcticament perdien interès. L’altre dia un amic em deia: “Escolta, vaig estar fins a l’última jornada de la lligueta aquesta, perquè anava de molt poc que uns es poguessin classificar i els altres no”. És més interessant. I ens en podem atribuir el mèrit tots plegats.
Però amb la UEFA es manté la recança amb el calendari. Ara, per exemple, s’ha s’ha lesionat Raphinha en un moment molt transcendent de la temporada. Se’l perd durant cinc jornades i això podria incloure la semifinal de Champions. Continua sent una molèstia afegida aquest calendari?
Això no depèn de UEFA. És de FIFA. D’alguna manera hauríem de reclamar a FIFA que faci un calendari internacional que tingui en compte les competicions que tenim els clubs més importants. És cert que en un partit amistós entre França i Brasil als Estats Units que se’t lesioni un dels millors jugadors de la plantilla emprenya molt. I és clar, tampoc pots traslladar al jugador la responsabilitat de no jugar, perquè són professionals i, a més a més, juguen pel seu país i ho donen tot. I és normal.
És aquest calendari, que és molt atapeït i que arriba en un moment de la competició en què ens juguem les garrofes. Home, és indignant, però també és molt complicat resoldre-ho. Mira, aquesta és una discussió que ja és històrica. Jo recordo que en la meva primera etapa vam muntar el G-14 perquè un dels punts ja era el calendari de la competició. Els clubs volíem tenir dret a participar en l’elaboració del calendari internacional de les seleccions. Mai es troba… és complicat. Però, a més, quan hi ha veus que posen més competicions del compte… Ara, ha de ser la Federació espanyola qui ha de parlar amb la FIFA… Els clubs hi tenim ben poca força.
Ara que parlem de la Superlliga, com ha quedat la seua relació amb el president del Reial Madrid, Florentino Pérez?
La meva relació amb el president del Madrid és de respecte mutu.
Va haver-hi un període en què tenien molta més complicitat.
Abans participàvem de la Superlliga, on confluïen els nostres interessos. Aleshores hi havia més contacte. Però aquest contacte es va anar esvaint a partir del moment en què compareixen en el cas Negreira. Em donen tota mena d’explicacions, que jo no entenc, però vaig considerar que la meva obligació era aguantar en el tema de la Superlliga perquè volia aconseguir una sèrie de coses per al Barça. Però veig que plou sobre mullat i que cada vegada que el jutge ho intenta arxivar ells presenten una prova concloent, que és una declaració a una ràdio o a un mitjà de comunicació, proves que després queden sempre en no res. Aquí hi ha un interès molt tèrbol. Volen perllongar aquest procediment per justificar el que diu la seva televisió, segons la qual [somriu] els jutges afavoreixen el Barça. Això ha anat deteriorant la relació institucional. La personal és de respecte mutu, però entre els clubs han quedat molt deteriorades.
En el cas de la Superlliga el Barça ha marcat l’agenda del Madrid. En el moment en què el Barça anuncia que se’n va, el Madrid anuncia la dissolució del projecte.
Que consti que nosaltres hi hem actuat amb tota la lleialtat. Fa més de vuit mesos que en una reunió de la Superlliga vaig avisar que ens n’anàvem, que portàvem més de tres anys amb tot allò i que no s’acabava d’aplicar. En aquell moment em van dir que féssim un últim intent i vam quedar que aniríem tots plegats a la UEFA a plantejar-hi la proposta. En l’últim moment em van dir que hi anés jo sol perquè ells no tenien gaire bona relació amb UEFA i jo amb Čeferin sempre n’he mantingut una de molt cordial, de molt honesta. Čeferin és un eslovè i té un germà, diguem-ne, que té simpaties pel Barça. És una persona molt seriosa, Aleksander Čeferin. És un advocat de prestigi reconegut. M’hi he trobat sempre bé i ja el coneixia abans de ser president de la UEFA. Hi havia les diferències pel que fa a la Superlliga, sí. Ell em demanava que m’ho pensés molt i jo li explicava les raons per les quals hi érem, però sempre hem mantingut el contacte. Jo feia, per tant, de pont amb la UEFA.
Vaig anar, doncs, amb el missatge de la Superlliga a la UEFA, crec que amb l’Aleksander Čeferin vam arribar a un diàleg constructiu i podia haver-se produït un acord amb els objectius que ens havíem plantejat, que eren valorar si la plataforma donava calès i modificar el format de la competició. La UEFA ja ens havia dit que no acceptaven modificar el poder al seu govern. Quan torno i els explico com hem quedat em trobo amb la sorpresa que ja li havien dit a Čeferin que no acceptaven el que havíem acordat, perquè ells també volien poder. Aquí vam acabar trencant. Jo vaig comunicar llavors a la UEFA i a l’EFC –European Footbal Clubs– que el Barça tornava a la família del futbol i sé que, després de fer-ho nosaltres, els altres clubs han fet moviments per tornar-hi també.
La fallida econòmica a què s’ha referit adés, conseqüència dels seus antecessors, ha provocat que vostès tornen la mirada a la Masia i a les categories inferiors. Això ho van fer a la força o perquè creuen decididament en el planter del Barça?
Home! Hi crec! Ja ho vaig fer en la meva primera etapa. En això no soc dubtós. Sempre he portat al cap que el millor Barça –millor encara, els millors Barça de la història– ha estat quan hem tingut un gruix de jugadors de casa amb d’altres de molta qualitat que han vingut de fora.
Això no ha passat sempre…
Però sempre hi ha hagut gent de casa, que marcaven l’esperit, la identitat. Amb el Dream Team hi havia jugadors de casa. Hi havia Pep Guardiola, que n’era la personificació, hi havia el Víctor Valdés… El Txapi Ferrer, el Sergi Barjuan… Sempre n’hi ha hagut i això crec que ha estat molt important. Òbviament, amb jugadors de fora també, de molta qualitat: un Laudrup, un Stoítxkov, la penya dels bascos, com el Bakero o el Txiki, que per a mi eren de casa… [Riu]. En qualsevol cas, eren gent que entenien què representa el Barça. El Barça de les Cinc Copes eren jugadors que s’havien fet a casa… Al Barça que vaig tenir l’honor de presidir hi havia Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro… Eren jugadors que venien o del Barça Atlètic o que s’havien fet també a la Masia. Això per a mi sempre ha estat important, perquè és la millor manera que tenen els que venen de fora d’integrar-s’hi. Et venia un Ronaldinho, un Eto’o o un Deco i sabíem que podien comptar amb gent de casa que marcava la línia a seguir. Ara què passa? Ara en tenim un munt!
Per això, per aquest munt, li pregunte si això ha estat conseqüència de la necessitat o d’aquest propòsit mantingut al llarg del temps…
El plantejament ha estat que la Masia sigui l’eix central del nostre projecte esportiu, però també tens raó que ha servit en un moment en què anar al mercat ens era més dificultós. Tot i això, hi hem anat perquè…
Patint!
Patint sempre! [Riu]. Patim sempre, però ens n’hem sortit. Hem estat prou hàbils. L’audàcia en aquest punt ha estat una virtut. El que sí que hem tingut també és la sort que en futbol formatiu, base, s’ha treballat molt bé. Hem promocionat jugadors al primer equip de molta qualitat. Aquí es va donar la circumstància que un Cubarsí, un Marc Bernal, un Casadó, un Lamine hi han coincidit. Cubarsí-Bernal-Laime eren la columna vertebral dels cadets del Barça. Amb altres jugadors que eren també d’aquell equip i que ara són al Barça Atlètic. Xavi Espart, que ara ha estat promocionat, també és d’aquella quinta. Tenim jugadors com Pedri, que, malgrat que no és de la Masia, és estil Barça personificat, cedit ara a Canàries, i Gavi, que és de la Masia, Fermín, que és també de la Masia… Tenim el Balde, el Gerard Martín, una troballa que s’ha inventat el Flick i que està donant molt bon resultat, l’Eric Garcia, que és de casa… Hi ha un gruix de jugadors que funcionen i que, sí, han fet que la Masia sigui l’eix central que nosaltres volem.
Això ha evitat que anéssim al mercat amb les dificultats que teníem, però, amb tot i això, hem portat Lewandowski, hem portat Koundé, hem portat Raphinha, hem portat Ferran Torres, hem portat ara el Rashford, el Roony, el Cancelo, que està donant molt bons resultats… Perquè l’Olmo el considero de casa, eh? En tot moment hem portat els jugadors que ens han demanat els entrenadors i ho hem aconseguit. Ens van demanar el Gündoğan en un moment determinat i vam aconseguir el Gündoğan. Ens n’hem anat sortint.
Hi insistiré: sovint amb uns patiments fora mida…
Era un repte, més que un patiment. Han estat reptes que ens hem fixat, reptes que uns altres segurament no els haurien entomat, i que nosaltres hem entomat. I ens n’hem sortit.
Podem començar a veure una data en què el Barça pugui fitxar amb normalitat?
Amb normalitat… Pensa que tots els clubs de la Lliga espanyola tenen aquesta problemàtica. Són les normes de control econòmic, que han d’existir i que són força estrictes. Però és qüestió de parlar-ne amb el Comitè de Control Econòmic i explicar-los les nostres propostes. Nosaltres ara facturarem 1.100 milions d’euros, més dels pressupostats. Això ens ajudarà molt a tenir el fair play necessari per poder fitxar. Fent els números, estaríem ja aquest estiu en un fair play de quatre milions. Els estats intermedis que hem presentat contemplen més volum d’ingressos i espero que ho tindran en compte al Comitè de Control Econòmic i que ens donin el fair play necessari per fitxar sense tensions.
Però també vull deixar clar que no estem obligats a fitxar. Només fitxarem si la direcció de futbol ens demana un jugador o dos que puguin reforçar aquest gran equip que tenim, perquè penso que el que hem d’aconseguir és que aquest equip es vagi consolidant i que no es desfaci. Aquest equip és molt competitiu. Tenim un porter de primer nivell, que és el Joan Garcia, el Ter Stegen quan es recuperi, tenim el Szczesny. Tenim després una columna vertebral molt potent, amb jugadors de molta qualitat… Vaja, el que hem de fer fonamentalment és consolidar l’equip que tenim i, si després hem de reforçar-lo, ja ens ho dirà el director esportiu.
Amb aquest gran equip, quants títols aspira a aconseguir aquesta temporada?
No em facis dir això, Vicent. Jo soc molt optimista [riu] i et diria fins i tot els que ja no podem guanyar…
La Copa del Rei!
Que és com si l’haguéssim guanyat després del resultat que vam fer aquí. No vam remuntar per un pèl. Si arribem a tenir el gol nord, quasi segur que remuntem! Jo soc molt optimista i la veritat és que de moment podem dir –i és que el que volem continuar dient, passat aquest mes d’abril– que som candidats a guanyar les competicions en què participem.
En un club en què els seguidors solen ser tebis en els partits, parlem de la Grada d’Animació, que sempre ha estat motiu de polèmica i tensió. Des de l’expulsió dels Boixos Nois fins a la darrera campanya electoral.
Jo entenc molt bé la grada, perquè des de petit…
Perquè, si poguera, hi aniria ara també!
Això segur! Ho tinc claríssim! Si ara tingués setze, disset, divuit anys, sé on aniria. De fet, és on anava quan tenia aquesta edat. Aleshores en deien “de general”. Per tant, entenc molt bé el que és la grada de Can Barça. I entenc una grada que comprén el futbol i una grada que comprén el Barça. He vist grades d’animació d’altres estadis que no vull per al nostre equip i el nostre club. Són de diferents tarannàs, que cal respectar, però hi ha maneres d’animar que a mi m’agraden més que d’altres. Per a mi la perfecta o la que és més nostrada és la del dia de l’Atlètic de Madrid a la tornada de la semifinal de la Copa del Rei. Allò va ser un exemple del que ha de ser el gol que ara diem 1957, en memòria de l’any en què es va inaugurar el nou camp. Aquell és el model de grada que a mi m’agrada.
El va improvisar?
Noooo. El que vam fer va ser parlar amb els grups que volien tornar, amb una sèrie de condicions perquè no ens caiguessin més multes. I crec que es van portar molt bé. També és cert que la dimensió d’aquests grups és la que és. Si l’hem d’anar incrementant, fins als 1.200 que cabran darrere la porteria, ho farem. Ho farem i espero que hi hagi una integració natural i acceptada per tots.
Aquesta gent no paga entrada…
És cert. Aquesta gent no paga seient. Tenim una llista d’espera que estan esperant de fa molts anys per poder tenir-ne un. Amb alguns d’ells els donarem solucions perquè puguin anar al Gol 1957. Ja correrà la llista mentre hi hagi disponibilitats. De fet, hi ha més de 5.000 apuntats en aquesta llista d’espera que esdevindran abonats de l’Spotify Camp Nou per l’increment de l’aforament.
Ara que parlem de pagar, la quota de soci i el preu de l’abonament sempre han estat al mig de les disputes electorals. Cada nou candidat sempre diu que els mantindrà i fins i tot que els rebaixarà…
Gràcies a la quota dels socis que han anat pagant religiosament des del principi dels temps, el Barça és el que és. Això ho hem de tenir en compte. Gràcies que som ja 150.000 socis podem tenir aquestes quotes. La quota de soci es mantindrà tal com és, amb l’increment de l’IPC. Pel que fa a l’abonament, serà el mateix que teníem a l’Spotify Camp Nou abans de marxar, actualitzat també amb el cost de la vida. Mentre el camp no estigui acabat seran els preus que hi ha ara. A partir del 2028, que espero que estarà acabat, seran els mateixos que tenien els abonats amb l’actualització del cost de la vida.
M’agradaria remarcar un fet que s’ha de tenir en compte. Continuarà sent l’abonament més barat dels grans clubs d’Europa. Perquè, a més a més, el nostre abonament inclou tots els partits de totes les competicions. L’altre dia ho discutia amb un dels grans, que em deia que el seu era més barat. No, perquè l’abonament d’aquell club no dona dret d’assistència a totes les competicions. Això és important.
Sempre s’ha acusat la directiva –en algun cas, amb grans polèmiques– d’aprofitar-se de la condició del seient lliure. Com seguiran ara aquestes condicions de relloguer?
Això seguirà igual. Podem fer ajustaments al seient lliure, però hi ha una part per al club per la gestió que en fa, que és ínfima…
Alguns socis sempre han protestat que…
El que no acceptem és que es faci negoci amb el seient. Hi ha un límit. Tu pots recuperar el 90 per cent del que pagues. Si no entraríem…
El club se’n queda un percentatge abusiu?
El club no se’n queda un percentatge abusiu. Se’n queda una part per la gestió.
I per què protesten els socis?
No crec que hi hagi polèmica amb el seient lliure…
N’hi ha hagut molta en alguns moments.
En algun moment va haver-n’hi, però més aviat perquè hi havia socis que, en moments puntuals, quan hi havia un partit que podia generar uns ingressos addicionals, entraven en aquesta dinàmica. Hem dit per activa i per passiva que això no pot ser. Això va passar en alguns partits en què probablement el resultat no va ser bo ni per part dels uns ni per part dels altres, perquè el resultat final va ser que hi havia molts aficionats de l’equip contrari. Em refereixo al partit contra l’Eintracht l’any 22, que va ser la tempesta perfecta. Eren dates de Setmana Santa, els alemanys venien carregats de calès, tenien festa, nosaltres ens n’anàvem de vacances… Aquell dia va ser la tempesta perfecta per als qui en volien traure profit, però no ha tornat a passar perquè van tornar els de l’Eintracht i no va passar. Ja vam adoptar les mesures tapant els IPs que podien provocar aquesta situació i crec que hem resolt el problema. No vull que es torni a produir mai més aquella situació.
Els casos com els de Fermín i Kika Nazareth, que són jugadors que venen de fora de Catalunya, aprenen català i l’utilitzen, entre els culers són molt celebrats. N’hi ha que demanen que el club vagi una mica més enllà i que reculli al contracte una clàusula amistosa, si es vol, que demani als jugadors que aprenguin el català, que facin gestos de cara a l’idioma. Això el club s’ho planteja o posar-ho al contracte és una opció que no es contempla?
No. No ho contemplem. En això deixem llibertat. Amb el benentès que el Barça és una institució catalana, oberta al món, que estem compromesos amb la democràcia, amb les llibertats, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua. L’idioma oficial del Barça és el català. Això els jugadors ho saben. Jo estic també orgullós que gent com el Fermín, que ve d’un poble d’Andalusia, tingui aquesta sensibilitat. La Kika Nazareth, com dius, una portuguesa que ha arribat aquí i que parla perfectament el català… L’altre dia l’hi deia. Però és que no només són aquests jugadors, n’hi ha d’altres que, veient l’exemple aquest, també s’hi animen.
El tema de la llengua jo sempre he pensat que és molt sensible i que el pitjor que podem fer és imposar-la. Crec que has de predicar amb l’exemple i has d’anar fent, doncs, perquè vegin que el nostre idioma existeix, que és un idioma parlat o entès per deu milions de persones, que, a més a més, els pot ser molt útil per la teva feina o a l’hora de relacionar-te amb els teus companys. Hi ha jugadors, més jugadors, del primer equip que estan anant en la línia d’aprendre el català. De fet, l’entenen tots. Tenim a l’equip molts jugadors, com el Joan Garcia, el Cubarsí, el Lamine, el Marc Bernal, el Marc Casadó, l’Alejandro Balde… n’hi ha molts que el parlen habitualment. Jo n’estic orgullós.
Però no és la llengua de la banqueta ni dels entrenaments.
[Somriu]. No és la llengua de la banqueta. La llengua de la banqueta és l’anglès.
D’acord. És l’anglès.
Al futbol també t’he de dir que hi ha uns estereotips difícils de canviar. Es respecta a tothom i intentem fer-nos entendre tots.
Això exactament beneficia l’anglès i el castellà.
I el català, perquè també es parla al vestidor. El català també es parla al vestidor. La nostra relació entre catalans és en català. Però, si parla el míster, normalment ho fa en anglès. [Riu]. Afortunadament no ho fa en alemany, perquè, si no, tampoc ens entendríem. Altres jugadors, sobretot els llatinoamericans, parlen habitualment en castellà. Hi ha jugadors que parlen espanyol i s’hi troben a gust. És un entorn que no és una torre de Babel, perquè ens acabem entenent tots, però sí que cadascun fa servir la llengua que li és més convenient. Han vingut un Lewandowski o un De Jong, que porten temps aquí i… Per exemple, De Jong entén el català, però s’expressa millor en castellà. Però, en tot cas, els jugadors respecten el català i a mi m’agrada perquè els poden fer entrevistes en català i ells contesten.
No s’hauria de ser més exigent amb el català a la Masia?
Però és que això ja ho fem.
Segur?
Això ja ho fem.
I com és que ixen jugadors de la Masia que no el parlen?
Els jugadors de la Masia el parlen tots.
Segur?
Sí. Almenys l’entenen tots. El que passa és que, després, que l’utilitzin ells a la seva vida privada és una altra història. Però que a la Masia han après el català, segur. En tenim exemples molt clars.
Messi.
Lamine! [Riem].
D’acord.
Quan s’anunciarà la renovació de Flick? Estem a prop de saber-ho?
Flick… A final de temporada amb tranquil·litat en parlarem. Ell no té aquesta necessitat. És un home molt honest amb ell mateix i molt professional. Li agrada tenir… Jo crec que se l’ha guanyada, la renovació, però ell prefereix a final de temporada analitzar la situació i decidir què hem de fer. Si fem un any més, ja el té. Si hem de perllongar-ho… però a ell li agrada tenir un any de coll. No és un home que… Jo crec que ell té la sensació que, si tingués molts anys de contracte, algú podria pensar que s’hi repenja. I no vol que això en cap cas li passi, perquè és un home molt honest amb ell mateix, molt professional. Li agrada estar satisfet amb el que fa i, no cal dir-ho, que li sigui reconegut.
I es quedaran Rashford i Cancelo?
Això ho han de decidir Deco, Bojan i companyia, la comissió esportiva, juntament amb Flick. Rashford està fent una bona temporada, està fent gols, està fent moltes assistències. Cancelo crec que està jugant extraordinàriament bé. Té una qualitat incontestable. Bé, ja ho decidiran ells.
És vostè conscient que durant aquest mandat presidencial el Barça celebrarà els 130 anys?
Ah! Uf! Jo vaig comptar-ne els 125 i no ho havia pensat. El 125 aniversari ha portat molta preparació, amb un comissionat… Les efemèrides se celebren cada 25 anys.
Aquesta també li toca a vostè…
Doncs, serà un any més del Barça i espero que serà gloriós [riu].
I al 150 ja no hi serà…
No. [Riu]. Ja no hi seré. Ni segurament en aquest món.
Volia acabar parlant una mica de política estricta…
Ep!
Vostè ha comentat adés, a l’hora de contractar l’empresa que ha construït el nou Camp Nou, les reserves que li suscitaven les companyies espanyoles després del que ha passat a Catalunya. Com veu ara el moment actual del país?
M’ocupa el Barça. Em té molt il·lusionat el fet de continuar l’obra que hem fet a Can Barça i, si em permets, no entraré en política. Com veig el país? No soc tampoc ningú per a donar consells als polítics, perquè sé que és molt difícil. És molt difícil tot el que passa el país. Des d’una amnistia que està concedida però no està aplicada, la qual cosa em sembla injusta. I després hi ha les conseqüències de tot el que ens ha passat en un passat recent… M’agradaria veure quines lliçons s’han après com a conclusions. Quines conclusions com a lliçó que ens ha donat tot el que ha passat. Estic una mica a l’expectativa de veure com reacciona la classe política catalanista respecte a tot el que ens ha succeint recentment. Ara vindran unes eleccions municipals, l’any 27 i…
Però ja no el motiva tot això.
No, no, no. Em motiva el Barça. Absolutament em motiva el Barça. El Barça, no ens hem d’equivocar, per milions i milions de persones és un sentiment. I jo crec que majoritàriament els catalans, a més d’un sentiment, és una manera de promoure i defensar la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres drets i les nostres llibertats. El que passa és que des del Barça el que no hem de fer, crec jo, és política de partits. El Barça, en tot cas, és política de país, perquè és acceptat mundialment que el Barça és més que un club. I que, per tant, tenim una representativitat de Catalunya molt potent. I és bonic de veure com això és acceptat per culers de tot el món. Ja siguin culers que venen de les diferents parts d’Espanya, com d’Europa, com del món. Que entenen el significat que té el Barça. Però fonamentalment el Barça és un sentiment que compartim milions de persones, diuen que 500 milions de persones, que tenim unes maneres de pensar segurament diferents, pensem de maneres diferents, però que conflueixen en aquest sentiment tan potent que és el sentiment barcelonista.
Però que el Barça continue sent més un club és una anomalia llarguíssima. Una anomalia nacional. Vol dir que substitueix la selecció nacional que no té Catalunya…
Mmmmmm… És més que un club. Som més que un club i ens agrada ser-ho. A mi com a culer i com a català, m’agrada que el Barça sigui més que un club. Si és una anomalia o no… El Barça seguiria sent per història més que un club, perquè això s’ha anat forjant en el decurs de la història i no deixaria de ser-ho. Els culers del Barça seguirien pensant que el Barça és més que un club perquè sempre, des de molt aviat, érem el club de Catalunya i això ha portat que fóssim més que un club. Jo crec que això ho tindrem sempre.
Alguna vegada s’ha tancat el Camp Nou per fer coses que no agradaven a l’autoritat i hi ha hagut una Via Catalana que hi ha passat també no fa gaire…
I un president que va haver de marxar, precisament per això que dius. El Barça sempre ha bategat al ritme que ha bategat el país i en aquest sentit hem estat sempre un club vinculat als drets i a les llibertats de Catalunya, a la promoció i a la defensa de la nostra cultura i de la nostra llengua. Això continuarà sent així. Malgrat que compartim aquest sentiment amb tot el món, la majoria dels catalans entenem el Barça com això.
Jo per acabar voldria saber què farà Joan Laporta des d’ara fins al dia 1 de juliol, quan torni a ocupar la presidència.
Mira, estem preparant el pla estratègic dels pròxims cinc anys, que ja teníem prou avançat i que passarà per una reforma estatutària que implantarem al més aviat possible. Estem planificant també tots els objectius que tenim per al desenvolupament de l’Spotify Camp Nou, que volem tenir tan acotats com sigui possible. Jo procuro estar informant permanentment de tot el que passa al club. No puc fer actes de disposició, ni en faig, ni actes de representació, ni en faig, però sí que he d’estar informat de tot, perquè, a més, part del pressupost d’aquesta temporada també s’ha fet amb mi com a president i se’n deriven unes responsabilitats. El que faig és anar als partits de casa, perquè l’actual junta directiva, presidida per Rafael Yuste, que ho està fent la mar de bé, ens convida als partits, i espero que, si arriben a alguna final, també ens convidarà [riu], perquè m’agradarà anar-hi.
I veure Rafael Yuste aixecant la Champions.
La mar d’orgullós i content! És íntim amic meu.
L’han fet ja president d’honor del Luz de Gas?
[Riu molt]. Home, alguns mèrits n’he fet, però de moment no m’ha arribat ni la medalla. És un lloc d’aquí al centre de Barcelona per anar a celebrar les coses molt còmode i molt divertit. Ens tracten bé.
Vegem si pot tornar-hi a final de temporada.
M’encantaria!
