Bernat Soler (Barcelona, 1973), és un reconegut periodista esportiu vinculat, des de fa força anys, a les retransmissions esportives de TV3 i a la informació del Barça a la cadena pública de Catalunya. Ara, amb 44 anys, acaba de publicar l’obra Barça 80’s, un relat d’una època esportivament poc exitosa pel club blaugrana, però plena de fets que van traçar el seu esdevenir i que van marcar Soler personalment. En una entrevista amb El Món, el periodista comparteix els seus records i analitza el present més actual del Barça.
Com sorgeix la idea de Barça 80s?
Tot arrenca de la nostàlgia pels anys 80, tot allò que estava de moda. Per exemple el llibre de Yo Fui a EGB. Tota aquella gent que en aquella època érem joves i nens ara tenim l’edat de consumir. Som el mercat. La dècada dels 80 amb Barça no s’havia tocat, entre altres coses perquè la gent no en té un record especialment brillant. Jo vaig néixer al 73 i els 80 m’enganxen dels 7 als 17, infantesa, inici de l’afició pel Barça i, és clar, ho tinc molt fresc. Em preguntes quant van quedar el Getafe-Barça de fa sis jornades i no me’n recordo. En canvi, sí que recordo els partits de la temporada 1984-85. Inicialment vaig plantejar-me fer el llibre parlant amb jugadors i fent un relat més periodístic. Però finalment ni em venia de gust, ni tocava fer res enciclopèdic. És més personal, es repassen històries i anècdotes de l’època, però les explico com jo les recordo i deixant anar la collita de petites reflexions sense voluntat de fer història.
Està més dirigit a qui ho va viure?
Jo crec que sí, perquè no hi ha interès en la història, en general dins la societat. A més, la dècada no és per fer-ne una gran obra, seria ridícul. Què faríem, la final de Sevilla?
És més aviat la sortida de la mala època del Barça, la part final de la travessa pel desert.
El final de la mala època comença al final del llibre, que és quan arriba Cruyff. I ja no el toco, perquè arriba el 1988 i no l’incloc perquè el considero anys 90. Anys 80 són malastrugances, lesions, hepatitis, segrestos. Una mica aquesta història tragicòmica.
Seria un resum en petit volum de la història del Barça pre segle XXI?
M’he trobat amb molta gent que m’ha preguntat per què feia un llibre dels anys 80, quan el Barça no guanyava res. Ara la gent ha fet el canvi de xip i no entén que hi pugués haver un Barça perdedor. Ara, si no guanyes el triplet és com una mena de fracàs. Estàs acostumat a rues i celebracions. Als anys 80, guanyar una Copa del Rei era un festival. Però no és un llibre per autoflagel·lar-se, ni per recordar penes. Pretenc recordar-ho amb estima i desdramatitzar l’època, amb un puntet d’humor. No ens posarem a plorar perquè el Barça perdés una Lliga.
I parla molt de les Recopes i de la definició actual de celebrarecopes com un adjectiu despectiu.
Jo em reivindico com a celebrarecopes. La Recopa era un títol europeu, tenia prestigi i importància. La Copa d’Europa la jugaven els campions de Lliga i la Recopa, els campions de Copa. No era com la Champions, però era un títol europeu. Guanyar-la feia il·lusió. I el Barça en té quatre. Per això la Recopa és un símbol dels anys 80, perquè ja no existeix i perquè el Barça és qui més en va guanyar. Com la Copa de la Lliga, que se la va inventar Núñez i el Barça la va guanyar un parell de cops.
Ara que parla de la Copa de la Lliga. Com és possible que hi hagi 20.000 persones al Camp Nou en una final contra el Reial Madrid?
Crec que hi ha un canvi important en el món del futbol i del Barça. En aquella època tot era més casolà i menys massiu. El Barça era gran, tenia diners, fitxava els millors jugadors i tenia un camp enorme. Però això que passa ara és una bogeria. El Barça dels 80 no era global, no hi havia turistes al Camp Nou ni tenia projecció internacional. Ara, en canvi, hi ha molt més interès, més audiència i seguiment. Això fa que qualsevol Barça-Madrid sigui un èxit, encara que sigui un amistós a Miami.
Les juntes directives han tingut tendència, darrerament, a deixar de banda el seguidor local.
Als 80 hi havia el costum de jugar partits amistosos per Catalunya, on hi anaven els suplents. Jugaven al camp del Júpiter o del Llagostera i això fomentava la passió pel Barça. Fins i tot es va retirar una samarreta groga per la pressió popular, que això ara no passaria. I l’últim partit on es va veure aquesta samarreta va ser precisament al camp del Júpiter, en un amistós.
La samarreta groga fa pensar en el Metz. Va ser un drama?
Va ser l’exemple clàssic d’aquella època. Vas al camp del Metz, guanyes bé 2-4, vens al Camp Nou i penses que ja està fet. A més, t’avances 1-0. I aleshores te’n fan quatre. Un desastre absolut. I impensable avui. Són d’aquests episodis habituals, tragicòmics, ridículs.
Avui, si passés això, la gent s’enfadaria. En aquella època els culers es van enfadar o resignar?
Es van resignar. Aquell any es guanya la Lliga de Venables, l’única de l’època. Hi havia menys dramatisme en tot plegat. Hi havia mocadorades, però la gent estava acostumada a que l’equip jugués malament i perdés molts partits. Molt victimisme. Molta il·lusió al principi, amb el famós ‘aquest any sí’, i molta decepció al final. I molta madriditis. Les derrotes del Madrid eren una victòria pròpia i guanyar el Madrid era salvar la temporada. Amb el Barça de Guardiola tot això canvia, perquè es genera la barcelonitis a Madrid i es comencen a fixar en nosaltres. El Barça no era un tema de tertúlia als mitjans de Madrid. Quan el Barça comença a guanyar i a meravellar el món es queden descol·locats.
Va arribar a anar al camp del Flamurtari albanès per reviure records oi?
Sí, i al llibre ho dic. A vegades és millor deixar els records com estan, perquè hi vaig anar i va ser frustrant. Vaig anar-hi amb una idea i un record idealitzat i, la veritat, és un lloc bastant trist. Albània era un país misteriós l’any 1986, raríssim. I allò que està molt bé és llegir les cròniques dels periodistes que hi van anar. Era un país tancat, necessitaves permisos i per La Vanguàrdia, recordo que no hi van anar els redactors d’esports sinó Lluís Foix, que aleshores era el cap d’internacional o sotsdirector. Expliquen els periodistes que els van posar a tots en una residència, igual que els jugadors.
A vostè el va marcar molt Maradona. El considera un fracàs, segons explica al llibre.
Sé que hi ha molta gent que discrepa, perquè és un jugador idolatrat i que genera fervor religiós. Però era un jugador tant important que si el seu pas pel Barça es va saldar amb una Copa i una Copa de la Lliga és un gran fracàs. Per això parlo de la gran decepció. Duus el millor jugador del món i no et serveix per a res. És com si el City fitxés Messi fa uns anys i no guanyessin res. A més, després va al Nàpols, que no era res, i guanya l’Scudetto. I aleshores guanya el Mundial, també.
Té la sensació que no se’l va saber aprofitar?
Hi va haver molts factors. No va tenir un entorn adequat, sempre envoltat del seu clan argentí, la lesió de Goikoetxea, que se’l carrega, l’hepatitis que va resultar ser una malaltia de transmissió sexual. Bé. Va jugar dues temporades i no va arribar a disputar la meitat dels partits.
Ha pogut esbrinar com era el periodisme esportiu en aquella època?
Volia dedicar-hi un capítol, però finalment ho vaig descartar perquè no em volia deixar ningú. És més paral·lel, de l’entorn. He parlat amb molts periodistes en actiu que van viure aquella època, els conec a tots, i tothom parla del canvi en la proximitat amb el club i els jugadors. Jo he conegut jugadors dels anys 80 i són molt normals, hi pots parlar i t’expliquen coses. En aquella època els jugadors tenien tracte amb els periodistes i en alguns casos hi tenien amistat. I el club no era una empresa. Coneixies el porter i entraves fins on volies, tot era més casolà. Però tampoc tinc intenció de reivindicar-ho, el món canvia i evoluciona i ara no hi ha cap club gran que sigui així.
I amb el president, hi havia llistes negres de periodistes?
Núñez, que és la figura troncal dels anys 80, fa una evolució. Ell arriba el 78 i té un grup d’afeccionats que són com una mena de guàrdia pretoriana, els Morenos, que estomacaven periodistes crítics com Àlex Botines o Lluís Canut. Amb el temps, Núñez n’apren de tot i elimina les grans errades. Però llistes negres t’he de dir que fins l’any 2000 n’hi va haver, i tampoc és que hagi canviat massa. Però fins i tot era públic, en les revistes de club es criticaven certs mitjans com El Periódico o la Cadena SER, quan el cap de comunicació era Domènec García. Tot els presidents i directives sempre se senten atacats. I jo, que he conegut Núñez, Gaspart, Laporta, Rosell i Bartomeu, et diré que a qui menys li interessava la premsa era a Gaspart. No li vaig sentir mai cap retret, li podies dir de tot i t’atenia bé. Els altres tots han vist enemics i fantasmes.
I en què aprèn Núñez?
Jo no sóc nuñista, no veig la seva figura com un model a seguir, però sí que és veritat que fa coses importants i que estan bé, com fitxar Cruyff i mantenir-lo. L’any 1990 la gent se’l volia carregar i ell el va mantenir. I a part d’això, el club entra en la dimensió dels grans, és dels primers que ven recursos atípics com drets de televisió o publicitat. Amb ell, el club creix, sobretot en tema econòmic i en les seccions professionals. N’acabo fent una valoració positiva.
Com ha anat seguint l’evolució del periodisme esportiu? Com el veu actualment?
Uf! Això és un debat llarguíssim. Per una banda, crec que hi ha una cosa que envaeix el periodisme esportiu, que és l’espectacle. I aquí hi podríem incloure tertúlies i programes informatius on es juga amb recursos cinematogràfics i músiques. Això està fent mal, perquè la gent del carrer s’empassa això com a periodisme esportiu i ho valora com una merda. Després hi hauria el factor de l’entorn Barça, que no en diré pressions, però sí que està molt marcat pel club. Tot i així hi ha bastanta llibertat d’opinió i crítica. L’altra cosa és que hi hagi mitjans que tinguin una línia editorial més propera a les directives. I allò que segur que falta és fer periodisme, treure notícies. I ja no sé si és perquè els nous periodistes no tenen ganes o no se’ls ensenya. D’altra banda sóc optimista i crec que no estem tant malament. Hi ha periodistes que esteu fent feina de periodistes, però és una batalla complicada. També tinc la teoria que no ens hem de prendre el periodisme esportiu tant seriosament. No estem parlant de nens que es moren o de drames de gent desnonada. S’ha de fer de la mateixa manera, amb les mateixes fórmules, fonts i contrastar informació, però és periodisme esportiu i la gent compra pàgines esportives perquè és el seu entreteniment. No ens hem de posar la capa d’herois de la societat. No li vull treure gravetat a coses que puguin passar, però ho vull relativitzar.
El món esportiu no creu que està tant contaminat com el polític?
El món polític el supera amb escreix. Gairebé no pots ni comprar un diari. Es fan unes lectures i unes interpretacions tant interessades, que cauen en la mentida. El periodisme esportiu no és tant descarat. Que hi hagi una article d’opinió favorable a la directiva, si ho fa amb arguments i sense mentides, no és tan greu.
Em referia més a la contaminació de l’esport, la corrupció, els interessos. No a la premsa.
Sí, però detecto que no hi ha excessiva preocupació per part del públic. El tenim una mica anestesiat. Però això també passa amb la política, amb casos de corrupció flagrants. I aquí no passa res. La sensació és constant. A mi, que el president de la FIFA pugui posar la mà a la caixa, em sembla fatal, però trobo molt pitjor que ho faci un president del Govern, perquè la FIFA és una entitat privada que la maneguen entre quatre. No em treurà el son. Per això ho diferencio del món esportiu. I l’esport de casa nostra no sé si està tant contaminat. De vegades tens la sensació de voler explicar coses i penses que serà gros, però la gent ho passa per alt.
La situació política li afecta directament pel fet de ser a TV3?
No massa. A esports vivim una mica apartats de tot això. Personalment, cadascú conviu amb les seves conviccions, però a nivell de feina ara mateix no ho notem. Si ens retallen pressupostos, evidentment ho notarem, perquè no podrem adquirir drets, per exemple. Però nosaltres informem sense problema.
Cap pressió?
No he tingut cap mena de comentari per part de ningú. Amb els partits al Palau ho hem explicat tot i amb les panartes al Camp Nou, també. Es tracta de dir les coses. A esports no hi ha res diferent.
Què li sembla la postura del Barça envers el procés?
Ha arribat un punt en el qual és molt difícil mantenir-se al marge o equidistant. Crec que el Barça ha fet més del què potser sembla. I parlo d’aquesta directiva. Van fer el Concert per la Llibertat, van fer passar la Via Catalana pel Camp Nou i diversos gestos que continuen lligant el Barça amb la realitat de club catalanista que ha tingut sempre. Ha de ser independentista? Aquí és on hi tinc dubtes. Li hem d’exigir al Barça que faci d’actor? Hi ha gent que em diu que sí, perquè sempre ho ha fet. Però no ho sé, tampoc s’ha declarat mai d’esquerres o de dretes.
El Barça mai s’ha declarat independentista, mai ha tingut un signe polític concret.
Sí, per això… Se li ha d’exigir? Jo crec que no. Però sí que és veritat que quan empresonen polítics o hi ha una repressió com la què hi ha hagut, entenc que sí que el Barça hagués pogut ser una mica més contundent. És un club d’aquí i la seva massa social és bàsicament catalana. Se l’acusa de tebior, perquè fan la pancarta però no acaben de fer el pas. Entenc que la situació la deuen viure de manera complexa, perquè a la directiva hi ha opinions diferents, i crec que el Barça ha estat bé fins el darrer tram. En el darrer mes i mig, una mica més de claredat hagués estat millor.
Hauria jugat el dia 1 d’octubre?
Quan vaig sentir que el partit se suspenia vaig pensar que era perfecte. Després vaig escoltar els arguments de jugar-lo a porta tancada i penso que no passava res per suspendre’l. Però bé, tampoc hem de jutjar el paper del Barça en funció de si juga el partit o no. El va jugar a porta tancada, déu ni do. No sé quines implicacions tenia el fet de no jugar el partit i tampoc quin havia de ser el paper dels futbolistes. M’hagués semblat bé que s’hagués suspès, però un cop jugat, no els retrauria res. No em veig amb cor d’exigir-li res al Barça, no és el líder polític. No em resulta incòmode i no em sembla malament com ho estan fent i no seria radical per exigir-lo que pengessin una estelada. I evidentment, depèn del perfil de la directiva. Si hi hagués una directiva més decidida hi hauria més accions.
És curiós com es veu des d’aquí i com es veu a Madrid. A l’Estat veuen el Barça com un club independentista.
No és veritat que sigui independentista, com tampoc és veritat que no faci res. Ha fet molt menys l’Espanyol. El Barça ha de ser catalanista, ha d’estar al costat de la societat, ha de ser còmplice del pensament majoritari de la seva massa social, que està clar quin és, però no se li pot exigir res més com a motor. La pancarta podria dir ‘Llibertat presos polítics’, perquè és molt greu el què està passant. Però ja són matisos dins aquest paper que sí que està fent. El volum potser el té al cinc, quan podria estar al nou, però hi ha volum. I no és una qüestió de defensar o no la directiva, és el paper del club. És un club de futbol i li toca estar al costat de la gent, no arrossegar-la.
