Els primers partits oficials del Barça de Ronald Koeman havien estès esperança i il·lusió entre l’afecció culer. En l’última setmana, el conjunt blaugrana havia superat amb nota els dos primers exàmens de la temporada, contra el Vila-real i el Celta, i deixat ben clar que no es volia ni podia permetre un any de transició. Per primera vegada en força mesos, es feia palès sobre la gespa que els jugadors seguien un pla estudiat amb deteniment pel tècnic i que, a més, se’l creien. Aquest diumenge, el Sevilla, un rival de Champions, no ha posat en dubte ni qüestionat el canvi d’imatge barcelonista, però sí que ha recordat a tothom que aquest camí és molt llarg i està farcit de pedres. I que caldrà treballar de valent per estar a l’altura quan arribi l’hora de la veritat (1-1).
Un examen molt exigent
Quan només havien passat set minuts del partit, corresponent a la cinquena jornada de la Lliga Santander, el Sevilla s’ha avançat al marcador. El primer gol que ha encaixat el Barça de Koeman ha arribat després d’un córner mal defensat: la pilota ha acabat als peus de Luuk de Jong, un killer de l’àrea, i l’holandès no ha perdonat des de la frontal de la petita. Neto no ha pogut fer res per desviar la rematada potent de l’atacant visitant. El conjunt blaugrana, que ha apostat pel mateix onze que en els seus dos primers duels amb només un canvi –el de Ronald Araujo per Clément Lenglet, sancionat–, ha rebut un cop anímic important ben d’hora, però no ha tardat gens a refer-se. Dos minuts després, Leo Messi ha fet la tradicional passada en llarg cap a Jordi Alba i Jesús Navas ha impedit que el lateral de l’Hospitalet recollís l’assistència de l’argentí, però ha servit en safata el gol a Coutinho.
A partir de llavors, els de Julen Lopetegui –que ha seguit el partit des de la graderia del Camp Nou per sanció– han exterioritzat que són un dels millors equips de la Lliga i del continent. Amb una posada en escena molt atrevida i una personalitat lloable, els andalusos han exigit la millor versió culer. No l’han trobat en precisió ni inspiració, però sí en actitud. El Barça ha tornat a fer una pressió ferotge d’home a home, s’ha defensat molt solidàriament i ha aprofitat les recuperacions a camp contrari per teixir transicions ràpides i perilloses. Coutinho ha estat especialment bé, mentre que altres futbolistes com Busquets, De Jong, Griezmann i Sergi Roberto han perdut moltes pilotes, els dos primers en zones de molt de risc que, és clar, s’han traduït en arribades rivals. Ansu Fati ha fallat en la presa de decisions i Leo Messi, per la seva banda, no ha estat massa còmode contra la seva víctima preferida, però no ha deixat de picar pedra i d’intentar participar. La primera meitat ha finalitzat amb igualtat màxima en la possessió i esgarrapades puntuals a les dues bandes.
Molta feina a fer
A la represa, el guió del matx ha variat lleugerament. El Sevilla ha fet un pas endavant i el Barça ha perdut el control. No ha deixat de lluitar, però sí que ha acusat l’acumulació de minuts i el ritme frenètic que ha mantingut durant l’inici de competició. I més tenint en compte que a Vigo va jugar 45 minuts amb un futbolista menys. Els de Lopetegui s’han apropat amb molt de perill, sobretot gràcies a les accions a pilota aturada, i ha acaronat el gol de la victòria més d’una vegada. La més clara s’ha produït després d’una centrada de Youssef En-Nesyri que s’ha enverinat en topar amb el peu d’Araujo. El travesser ha evitat la diana visitant, però Koeman ha vist de forma clara que havia de fer canvis. Primer ha fet entrar Pedri i Trincao i, després, Pjanic ha atorgat consistència al mig del camp i Sergiño Dest ha debutat, encara que ho ha pogut fer en la seva posició natural perquè Jordi Alba s’ha lesionat i ha hagut d’ocupar el lateral esquerre.
La segona meitat del Barça no ha estat, les coses com siguin, gens bona. Li ha costat molt intimidar l’exporter del Girona Yassine Bono i, de fet, només ha creat dues ocasions destacables. Primer, De Jong ha protagonitzat una arribada des de la segona línia que ha estat a punt de sorprendre el Sevilla, mentre que en el temps d’afegit Trincao ha obligat Bono a actuar després d’una bona jugada col·lectiva. Més enllà d’aquestes accions puntuals i d’uns instants finals en què han atacat amb més cor que cap, els culers no han pogut marxar a l’aturada de seleccions amb un ple de victòries i han tocat de peus a terra per recordar que el camí és molt llarg i que, per molt bones sensacions que hi hagi, encara hi ha molta feina a fer. Ni la setmana passada tot era genial ni aquesta s’ha de destrossar tot. Ni abans calia generar falses expectatives ni, és clar, ara s’ha d’instal·lar el pessimisme al voltant d’un projecte que segueix prometent il·lusions i somriures en el futur.
