El pacte pel tancament de l’acció de responsabilitat contra la junta de Joan Laporta genera discrepàncies en totes les parts, des del club, fins els demandats, que mantenen postures diverses després de la proposta del Barça. Laporta no vol pactar sense abans veure un gest de bona voluntat pública de Bartomeu, el club no es vol plegar a les peticions de l’expresident i dotze dels disset directius demandats aposten per l’acord. Entre ells, Albert Perrín, vicepresident institucional de l’entitat del 2005 al 2010, un dels fundadors de l’Elefant Blau i un bon amic de Laporta. Ara, però, Perrín no comparteix la postura de l’advocat i ho explica en una entrevista amb El Món.
Què espera de la junta?
Espero coherència i que pensi en les persones.
És moment perquè Bartomeu tanqui la ferida davant tot el barcelonisme?
Vull que tanqui la meva, però no vull que es posi medalles. Això està així perquè ho van començar ells, no jo. Estic dolgut i si ara ho tanquen bé, però que no es posin medalles.
Què va pensar quan el portaveu del club va explicar la voluntat de la junta d’arribar a un pacte i proposar-lo a l’assemblea?
Vaig pensar que buscaven alguna cosa. No esperava que sortissin, perquè no van tenir valor de fer-ho en cinc anys. Veurem com acabarà.
De moment, vostès estan dividits per aquest pacte.
Jo diria que, de fonament no estem dividits, però sí que, en el moment de prendre la decisió final, uns pensen una cosa i els altres en pensem una altra. És respectable que tinguem les posicions oposades, però particularment tinc ganes que el tema s’acabi. No tinc cap necessitat que em perdonin res, perquè no he fet res, però tinc ganes de tenir tranquil·litat familiar i tinc ganes de passar pàgina.
Parlant clar, és favorable al pacte.
Sí, i tant. Sóc favorable. És trist i em dol, perquè no he fet res perquè m’hagin de perdonar. La meva actuació va ser honrada i vaig dedicar-hi molt temps i esforç. Els resultats esportius van ser sensacionals, els econòmics crec que també i com a directiu vaig quedar molt satisfet.
Hi ha un grup de companys, liderat per Laporta, que està en contra del pacte.
Els respecto i penso com ells, però per l’edat que tinc i la tranquil·litat que busco prefereixo empassar-me l’orgull.
Si ara hagués de parlar amb Laporta, què li demanaria?
Que s’ho repensés. Que pensés en les famílies dels companys. No li puc demanar gaire més. És el meu amic, l’estimo i li tinc un gran respecte.
Han passat sis anys amb molta preocupació?
Alguns de nosaltres fa més de sis anys. Des del 2006, quan hi va haver l’il·luminat Vicenç Pla comandat per Robert Blanch, tenim iniciada la demanda dels avals. Portem deu anys arrossegant-ho i en són massa de judicis i penúries, a banda del cost que això té. Personalment, tinc ganes de tenir una mica de tranquil·litat.
Els ha afectat en la vida familiar?
I tant, ja t’ho puc dir que afecta. Hi ha hagut algun company que ha tingut problemes mèdics per l’angoixa d’haver portat això a sobre. És un tema complex. Hem estat fent una feina per estimació al club, perquè som culers. I, avui, veure’ns en aquesta situació sense haver fet cap pas per haver-hi arribat, és lamentable. A més, estic patint situacions provocades per gent que avui mana al club. Totes les pèrdues que es van atribuir a Joan Gaspart el 2003 van ser aprovades en una junta on hi eren, també, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.
Tot això com comença, realment? Anem al fons de la qüestió.
Això ve del 2003. Allà entra una nova junta liderada per Laporta i reajusta el cost econòmic de la plantilla, un fet que genera unes pèrdues per a la directiva de Gaspart. Ara, els directius actuals diuen que aquelles pèrdues no podien ser atribuïdes a Gaspart, sinó a la junta de Laporta, que és qui va prendre la decisió. Però entre els directius que van acceptar la reformulació econòmica hi havia Rosell i Bartomeu, que ara defensen que la pèrdua és de Laporta. A més, he de pagar les decisions preses quan jo no era en aquella junta.
Perquè vostè entra l’any 2005, no el 2003.
Exacte. He d’assumir les decisions que prenen ells el 2003 sense ser-hi. Jo crec que l’acció de responsabilitat té dos fonaments: un, l’odi i la venjança contra el president Laporta, sense tenir res en contra amb la resta de la junta; i l’altra, la necessitat de situar el club econòmicament dèbil per colar Qatar. Fent la reformulació de comptes, el 2010 el club entra en pèrdues i presenten uns números que fan por. Sembla que el Barça estigui arruïnat i necessiten la signatura amb Qatar perquè el club no desaparegui.
Diu que la venjança és contra el president Laporta. I la resta de directius, tan se’ls en dóna?
Ells agafen un paquet, no poden anar només contra el president. És kafkià, perquè, des del 2003 al 2010, hi ha hagut directius que han entrat i sortit, com Ferran Soriano, Evarist Murtra, Xavier Cambra, que al 2010 ja no hi eren. A ells no els afecten les decisions. El 2008 van entrar nous directius, com en Colomer, en Bagués o la Maria Elena Fort, que estan pagant unes conseqüències sense tenir-ne cap part de culpa.
Manté relació amb alguns dels directius actuals?
Jo sóc una persona educada. Si ara passés per aquí Sandro Rosell m’aixecaria i li donaria la mà. A la junta hi ha gent com Carles Vilarrubí amb qui hi tinc bona relació. Dins dels col·lectius hi ha de tot, no són tots bons o tots dolents. Però el que em va deixar molt sorprès és que en una de les decisions més importants de la història del club no hi hagués unanimitat a la junta. Van ser incapaços. El Ponç Pilat d’aquesta junta, precisament el president, es va rentar les mans i va aixecar la papereta blanca. Això va ser molt xocant. Va atiar el foc i es va girar d’esquena per no veure les flames.
N’han parlat amb Rosell?
No, perquè ens haguéssim violentat. I jo sóc una persona pacífica.
Els va entristir el recurs presentat pel club el 2014?
No em va sorprendre. Era conscient que ho farien, que recorrerien. N’estava segur. Com ara, també estic convençut que si finalment hi ha sentència i guanyem aniran al Tribunal Suprem. Això significaria sis anys més de patiment per a les famílies.
Des del 2008, amb la moció de censura contra Laporta, la unió del barcelonisme és una utopia?
Cada vegada s’ha fet més per trencar la unió. Ara mateix, el barcelonisme l’uneix Messi i els resultats. Si desgraciadament l’equip deixa de guanyar, això saltarà pels núvols. L’equip aguanta la directiva i la cohesió mínima que pot haver-hi entre socis. Però hi ha un caldo de cultiu que petarà.
Aquesta divisió va començar amb les disputes entre Núñez i Cruyff. Ara, però, la divisió és gairebé més violenta.
Hi ha hagut un mitjà, i no m’amagaré, el Grup Godó, que ha col·laborat a mantenir el foc viu. Colpegen el sector cruyffista, guardiolista, laportista constantment. En Pep està amb un altre equip i les bufetades que li cauen són constants. És un home de casa, culer, amb èxit i que ens ha donat molt. En comptes de ponderar-lo, el ‘matxaquen’. I, a sobre, escriuen que hi ha malalts del cruyffisme i del guardiolisme.
Per què sempre sembla que hi hagi bons i dolents?
No, mai hi ha bons i dolents. Hi ha algú a qui li interessa la polèmica, perquè ven. I mantenir-se en una posició dóna rèdits.
Això no ha fet molt mal al Barça?
Hi ha gent que li interessa la venda, no el Barça. S’ha de vendre un producte i el Barça és un tema accessori.
En els darrers sis anys han apropat postures amb els actuals directius? Han buscat la fraternitat?
Amb qui t’ha dut als tribunals és difícil tenir-hi bona relació. Cadascú ven el seu vaixell i cadascú navega per separat. Som educats, ens saludem, però és difícil arribar a punts d’acord quan hi ha hagut fets que, personalment, m’han perjudicat. A Sandro Rosell no li he fet mai res perquè hagi tingut aquest comportament amb mi. La venjança i la voluntat de fer entrar Qatar han provocat tot això. Ells tenien interessos. Rosell té negocis amb Qatar des que Colomer, un director tècnic que estava al club, marxa a Aspire, l’empresa que té Rosell allà. Sandro té relacions amb el govern qatarià des de fa molts anys i no tinc cap dubte que, quan entren al club, tenen l’acord tancat i segellat.
