Són eixelebrats, espontanis i imprudents. Andreu Juanola, Joel Díaz i Manel Vidal són els responsables, juntament amb el tècnic Enric Gusó, del programa ‘La Sotana’, un espai radiofònic d’una hora destinat a analitzar sense cap filtre l’actualitat del Barça. Amb un perfil de Twitter carregat de seguidors -convertits en oients-, aquests joves excèntrics dediquen les nits dels dijous a criticar, plantar cara i, perquè no dir-ho, a escarnir els protagonistes de la informació blaugrana, des dels jugadors, passant per la junta directiva i acabant amb els periodistes. Ells no ho són. No s’hi dediquen, no se’n consideren i se’n volen allunyar per tenir la llibertat de dir tot allò que pensen del president Josep Maria Bartomeu i del seu entorn. Els seus programes són incendiaris i, probablement per aquesta mateixa causa, la Cadena SER (SERCat) els va obrir -primer- i tancar -posteriorment- les seves portes. Tot i la secció setmanal al ‘Què t’hi jugues?’, ara han tornat a Ona de Sants per fer el programa i expliquen, en una llarga entrevista amb El Món, tot allò que han viscut en els darrers tres anys.
D’on surt la idea de ‘La Sotana’?
Manel Vidal: Això deu ser l’estiu del 2014, amb el Mundial. L’Andreu i jo érem amics de Girona i vam crear un grup de Whatsapp amb un altre amic per parlar de futbol. L’Andreu es va obsessionar en fer un podcast. Jo vivia a Alemanya, el col·lega a Budapest i l’Andreu, a Girona. L’Andreu va fitxar una mena de presentador, que no tenia ni idea de futbol, i un tècnic, i vam començar a gravar un podcast comentant el mundial. I els oients eren la família i els amics.
Andreu Juanola: I ho fèiem seriosament! Parlàvem de qui era el lateral de Paraguai i coses així i, fins i tot, al segon o tercer programa vam parar a la mitja hora perquè no quedava prou tècnic.
Manel: Vam estar fent això uns mesos, amb molta feina de postedició de l’Enric i jo fent-ho en calçotets des del llit i sense micròfon.
Andreu: Tot això ho comencem a maquinar perquè en Manel tenia més de 1.000 seguidors a Twitter, que ens semblava una barbaritat.
Manel: No sabia que fos per això! De fet, ‘La Sotana’ ja existia a Twitter i es deia Futur Programa de Ràdio.
Andreu: Sí, i el podcast només es treia a Twitter.
Manel: Un podcast que parlava del Barça, sense censura i molt picadet. I amb un punt de vergonya si l’escoltem avui dia.
Joel Díaz: I era bastant amorf. No hi havia ritme, ni seccions.
Manel: Amorf m’agrada molt com a definició, com un budell al revés.
I com passa d’un programa amorf a ‘La Sotana’?
Andreu: Aquí hi ha l’1×1 abans de tot això.
L’1×1 és el que us fa coneguts.
Andreu: No, home! En Joel feia un 1×1 amb un amic a Twitter.
Joel: El vam fer dos o tres partits amb en Fiodor. Però allò ho petava zero. I no sé qui va tenir la idea de passar-ho a ‘La Sotana’.
Manel: L’1×1 el vam començar a penjar a Twitter immediatament després dels partits, com a fil. I allà vam començar a guanyar un munt de seguidors, mentre encara fèiem el podcast a distància.
Andreu: Allà vam poder portar el nostre primer convidat estrella, que és en Kantinu. I ens va semblar que portàvem el president d’Estats Units.
Manel: Ens vam posar nerviosos i tot.
Joel: Però el canvi de programa amorf a programa de ràdio es fa passant a Ona de Sants.
Manel: L’Enric Gusó, que és el nostre tècnic, una persona obsessiva i insuportable, decideix convertir aquella manera de nevera del revés en un programa de ràdio. S’obsessiona que sigui molt comestible per gent jove.
Joel: Li vam posar més ritme i humor.
Andreu: El pas a l’humor el fas tu, Joel.
Tu ets més humorista que periodista, Joel.
Joel: Jo sóc zero periodista, però en sé de futbol, eh!
Andreu: És un professional. Aleshores el presentador ens plega, gràcies a déu. Però no perquè fos dolent, sinó perquè jo deixo d’opinar.
Manel: L’Andreu era una mena de tertulià infumable que feia unes seccions lamentables. Que plegués el presentador va anar molt bé perquè vam apartar l’Andreu de tot el que fos creatiu i es converteix en el gran presentador de ràdio.
Joel: I en un gran productor executiu. La majoria de convidats il·lustres que han passat per ‘La Sotana’ els ha dut l’Andreu. I és un tio que té molta empenta.
Feu la ja coneguda ‘mamada’ a tots els vostres convidats, però veig que esteu acostumats a fer-vos-ho també a vosaltres mateixos.
Andreu: Feia temps que no ens fèiem mamades!
Manel: El canvi de presentador supera les nostres ganes de suïcidar-nos, certament.
Andreu: Aleshores anem a Ona de Sants. I no ens fitxen eh, enviem mails desesperadament a moltes ràdios l’estiu del 2015.
Durant les eleccions del Barça?
Manel: Durant les eleccions entrevistem per Skype a Jordi Farré, Agustí Benedito i Joan Laporta. Volíem entrevistar tots els precandidats, però Toni Freixa i Josep Maria Bartomeu no van accedir, tot i que segurament no crec que tinguessin cap background per saber qui era ‘La Sotana’.
Andreu: No els deuria ni arribar.
Manel: Va haver-hi massa filtres. Ells no van decidir res, el becari del cap de premsa de Josep Maria Bartomeu ho deuria decidir. A Laporta sí que el vam tenir l’últim dia de campanya, quan ja estava tot perdut i hi havia els intents de pacte a la desesperada. El vam tenir poca estona.
Andreu: Era en una cova i es tallava.
Segur que es va tallar?
Manel: Laporta ens penja a la puta cara. Aleshores anem a Ona de Sants, que és una cooperativa on es paga una quota de 15 euros com a soci per tenir l’accés a fer ràdio.
Joel: Ens donen total llibertat i no són responsables de tot allò que es diu en els programes.
I com arribeu a la SER?
Joel: Vam quedar amb Sique Rodríguez al Cargolet d’Arístides Maillol abans d’un Barça-Vila-real.
Manel: Jo vaig venir sense dormir en aquella entrevista.
Andreu: Sempre vens així, Manel.
Joel: Aquell estiu, arrel de totes les entrevistes als candidats i de la pròpia directiva, ens posem molt a fons amb el tema institucional i no el deixem anar. Abans parlàvem molt més de futbol a ‘La Sotana’.
Manel: Abans ‘La Sotana’ feia oposició puntual.
Joel: A partir d’aquell moment, l’esdevenir institucional del Barça està tant malament i dona tanta carn, que ens obliga a fer-ho.
Andreu: És culpa del Barça que fem tanta oposició.
El fet que sigueu tant políticament incorrectes i que demaneu la dimissió de Bartomeu a cada programa…
Manel: No em sembla políticament incorrecte demanar la dimissió de Bartomeu.
Andreu: Dir-li fill de puta, sí.
Eren dues reflexions independents. Que sigueu tant políticament incorrectes i que demaneu la dimissió del president ho provoca que el club es gestioni malament?
Joel: Concretament la directiva de Bartomeu.
Andreu: I, sobretot, jugant lamentablement.
Joel: Aquí ja podríem tenir les nostres discussions.
Andreu: Des que fem ràdio a Ona de Sants, el Madrid ha guanyat totes les Champions, no fotem.
Joel: Arran de ser els colpejadors del sandronuñismebartomeuisme ens hem anat encasellant amb un públic identificat amb l’antisandronuñismebartomeuisme i molt laportista. En certs moments, en Manel i jo hem intentat fer alguna cosa per obrir l’espectre perquè hem estat pràcticament la veu del laportisme.
Heu anat a buscar el nuñisme?
Manel: Hem intentat escapar de ser els portaveus del laportisme.
Andreu: De ser els Marçal Lorente de Laporta.
Manel: Perquè no cobrem, a diferència de Marçal Lorente. Perquè no tenim un sou a final de mes. Tot i que puguis sobreviure a les contradiccions de fer laportisme, el què sap greu és que no es cobra, que ho fem gratis!
Andreu: La gent deu pensar que cobrem de Laporta i jo crec que Laporta, un petit sou per nosaltres, de 3.000 euros, el podria treure.
Manel: Fem una crida.
Ser políticament incorrectes i demanar dimissions és periodísticament discutible, però sempre reivindiqueu que no sou periodistes, ni voleu ser-ho.
Andreu: No ho som, no volem fer periodisme, ni tenim eines. Això és l’únic que ens diferencia dels què volen fer periodisme.
Joel: I tenint en compte el què això comporta, que és que tampoc ets esclau de tot el corporativisme ni les normes no escrites entre companys que fan que la informació periodística a nivell esportiu sigui una mica limitada. A vegades també és culpa dels periodistes.
Manel: Espero que ningú escolti ‘La Sotana’ per la informació. Tot i que és un problema que la gent que no escolta ‘La Sotana’ per informar-se accedeixi a altres canals d’informació, perquè l’estan mentint a la cara.
Andreu: Hi ha gent que compra Mundo Deportivo per informar-se.
Manel: Aquest és el problema. ‘La Sotana’ és una mena de divertimento i no cal ni que t’interessi el futbol per escoltar-la i que t’agradi. Nosaltres ens morirem sense haver donat cap exclusiva.
Joel: Home, la de Godall, que va sortir a O Globo! Segurament Marçal Lorente no ha sortit mai a O Globo.
Andreu: I Albert Lesán, menys.
Manel: No som periodistes i tenim màniga ampla. No és la nostra intenció informar, tot i que això no vol dir que allò que fem no sigui èticament mastegable.
Tot i no voler informar, sou conscients que el Departament de Comunicació del Barça us deu escoltar.
Andreu: Ens ho han dit.
Joel: Fan bé, perquè és l’únic programa de ràdio o tele en el qual es parla obertament de temes. L’èxit, entre cometes, de ‘La Sotana’ es deu bàsicament a que hi ha una gent que, tot i que el programa sigui amateur, s’hi tira de cap perquè és l’únic que hi ha. És molt difícil trobar, en diaris, ràdios o televisions, opinió que se salti els convencionalismes i que digui que Rosell és un mafiós o que Bartomeu és un inútil. Coses que són súper evidents. Hi ha gent que també les veu evidents i celebra molt que algú les digui.
Manel: No ho buscàvem, però ens hem trobat un nínxol de la mida d’una piscina olímpica.
(Demanen tres canyes)
Manel: Hem trobat aquesta mena de nínxol sense fer un estudi de mercat i sense que ningú es faci un personatge per adaptar-se a les necessitats del culer opositor.
Andreu: Si podem dir tot això és perquè no ens hi juguem el sou a final de mes.
I el fet de ser tant políticament incorrectes us ha dut problemes?
Andreu: Ens ha dut problemes, però més èxits.
Com us expliqueu que, essent així, us vingui a buscar la Cadena SER?
Andreu: Perquè Sique Rodríguez és un senyor que està boig. I Prisa no és el Grup Godó, ni Catalunya Ràdio.
Manel: En Sique intenta dotar el seu programa de coses noves. Va considerar que l’1×1 era traslladable a ràdio i el vam fer funcionar. I hi ha altres factors, com que la SER és la tercera ràdio de Catalunya a molta distància de les dues primeres i això et dona certa màniga ampla. El fet de voler-te diferenciar d’un ambient tant corporativista com Catalunya Ràdio i tant clientelista com el Grup Godó, com RAC1, et permet que tu tinguis més llibertat.
Joel: Ja tenia i encara té al seu programa gent que està més sonada que nosaltres, com el Tio Faja o Jaume Creixell. Al programa d’en Sique ja s’hi desbarrava i no crec que nosaltres haguem traspassat cap altre límit que no sigui tocar alguna línia vermella d’àmbits que van més enllà del futbol.
Manel: En Sique és un home acostumat a tenir una aurèola de querella i acostumat a entrar a despatxos a defensar gent.
Ha donat la cara per vosaltres?
Andreu: Sí, li han fet tocs.
Manel: Cada vegada més. Quan duiem sis mesos a la SER, la sensació de censura era zero.
Joel: Amb Carrero Blanco, jueus, amb algun acudit d’Irene Villa i ens consta que en Santi Nolla es va enfadar molt quan li vam dedicar un rap. No sabem fins quin punt això ens ha perjudicat. Sabem que ens ha perjudicat, però no sabem exactament quant.
Andreu: Podem dir que no li agradem.
Manel: Cosa que és un elogi.
Andreu: I és normal que no li agradem. Si li agradéssim a Santi Nolla jo plegaria.
Manel: Entenc que no li agradem, però entenc que en el moment en el qual mous un dit per perjudicar una cosa com ‘La Sotana’ vol dir que tens un complexe important, que tens feina a fer internament i que t’has de posar en mans de professionals.
Andreu: Tot això, presumptament.
Manel: Si no acceptes la teva posició, molt per sobre de ‘La Sotana’, vas malament. A Santi Nolla li hauria d’importar un rave ‘La Sotana’.
Andreu: Nosaltres som tres ‘pipiolos’ i si podem influenciar el director de Mundo Deportivo, que és el diari esportiu més venut a Catalunya, déu ni do.
Joel: També s’ha de dir una cosa molt important. Santi Nolla no s’enfada perquè se li critiqui la línia editorial. Sinó perquè se l’ataca.
Home, se’l vexa bastant.
Joel: Se’l vexa, se l’insulta i se li falta al respecte. És lamentable si ha fet alguna cosa per intentar que tinguem menys presència a la Cadena SER, però el motiu no és una discrepància professional, sinó que l’hem insultat.
Manel: Al rap també se li qüestionava la línia editorial. No sabem exactament què el va ofendre.
Andreu: A més, se li fa amb el cap d’esports de RAC1 al davant.
Com vau tenir l’estómac de fer el rap de Santi Nolla davant de Raül Llimós?
Joel: Pura inconsciència.
Manel: Raül Llimós estava suant com en una sauna islandesa.
Joel: Això, com algunes coses que fa en Magí, com d’altres que fa l’Andreu de dir-li fill de puta a Bartomeu, com d’altres que fa en Manel; aquesta part punky que tenim és la que fa que a molta gent li agradi el programa i que ens allunya de la possibilitat de fer exactament això que volem a la SER, a RAC1, a Catalunya Ràdio o a qualsevol lloc.
A la SER és més fàcil posar-hi la mà per impedir segons què, que no pas a Ona de Sants, no?
Andreu: A Ona de Sants no es pot impedir.
Manel: És una anomalia que nosaltres féssim un programa durant sis mesos a SERCat, dient el què es va dir. No té cap sentit que nosaltres ens asseiéssim en un estudi de Ràdio Barcelona i diguéssim les coses que dèiem.
Joel: Fèiem un programa tècnicament molt ben parit.
Manel: És el millor que hem fet. Serà el més semblant a un programa que tindrem mai.
Andreu: I és on més lluny que podrem arribar com a ràdio. Més lluny de SERCat ja no podem anar.
I a SERCat tampoc, ja.
Andreu: I a SERCat ara ja no podem anar-hi. La ràdio viu de la publicitat. Quin publicista voldrà posar la seva empresa entre en Joel dient ‘Santi Nolla carapolla’ i en Manel dient ‘Bartomeu fill de…’
Manel: A ‘La Vida Moderna’, que ho fan a la radio mare i en castellà, el to i els insults hi són de la mateixa manera que eren a ‘La Sotana’.
Andreu: Si el rap hagués anat sobre la cocaïna i en comptes de sobre Santi Nolla no hagués passat res. El problema és que anem contra el mal.
Qui és el mal?
Andreu: El Grup Godó, el nuñisme sociològic i les penyes.
Joel: En l’àmbit Barça sí, tot i que trobo molt ridícul ser tant maniqueïsta. No hi estic d’acord.
Manel: Jo tampoc.
Joel: És com el Ying i el Yang. En el guardiolisme i el laportisme hi ha molta superioritat moral, moltes tonteries i molts fets condemnables i criticables. El tema és que de l’altra banda no hi ha pràcticament res positiu.
Manel: La mediocritat i la maldat de l’altra bàndol fa que, fins i tot, el senzill fet de destacar les coses dolentes dels nostres sigui injust.
Andreu: El Barça se separa en bons i dolents, punt. Els bons som nosaltres i els dolents són el Grup Godó i el nuñisme, ja està. És així.
Rebutjant les penyes, sou conscients que heu deixat escapar 150.000 oients potencials?
Joel: Els penyistes són un lobby que fa molt mal al Barça. Distorsionen la democràcia del club. Les penyes, com que voten en bloc i com que el club s’hi relaciona diferent de la resta dels socis, quan és hora d’exercir la democràcia en unes eleccions, la distorsionen perquè reben una campanya específica. Això ho sap tothom. Reben privilegis segons quin candidat votin. Clientelisme pur.
Durant sis anys de mandat electoral, els directius del Barça es passegen per les penyes i els penyistes toquen cuixa.
Manel: El 10% dels penyistes són socis, no són tants vots.
En són uns 15.000.
Manel: Entenc que qualsevol candidat tingui por a enfrontar-se a les penyes i a dir allò que s’ha de dir.
Joel: No és enfrontar-s’hi, és treure’ls privilegis. El mateix que passa amb els abonaments, que són baratíssims. Però ningú té els pebrots d’apujar-los. La democràcia del Barça és de fireta en comparació l’amplitud de l’estructura.
Andreu: Les penyes s’han de desvincular del club. Hi poden haver seus socials per anar fent cigronades i perquè de tant en tant hi aparegui un vicepresident, però no poden tenir privilegis, ni deformar l’escut, que això és lletgíssim. Entenc que hi hagi penyes a Nova York, són ambaixadors.
Joel: Els privilegis s’han de suprimir perquè són un instrument de control i quan arriben les eleccions no voten qui consideren millor, sinó qui els dona més privilegis.
Manel: Però nosaltres hem renunciat a aquest oient.
Andreu: Hi hem renunciat i no voldríem que ens escoltés cap penyista.
Tornem al tema conflictes. Sique Rodríguez ha donat la cara per vosaltres. Vosaltres heu rebut trucades directes?
Andreu: Directament, no. Sempre ha estat a través de la SER. A Ona de Sants no ens pot trucar ningú.
Manel: La primera trucada que tinguem a Ona de Sants serà una querella.
Andreu: Hem tingut algunes coses. Ens van dir que millor no toquéssim segons quins temes i vam tenir conflicte amb els programes amb públic: el d’Estrella Damm, perquè és patrocinador del Barça i el del Toresky amb Laporta.
Manel: Això li vam colar a Estrella Damm. Quan es van assabentar de què succeïa allà ja era massa tard.
Andreu: El Barça va trucar a Estrella Damm preguntant per què deixava fer el programa si els insultem i els diem de tot. Però ja era massa tard. I el segon avís és amb Joan Laporta a l’estudi Toresky, quan ens van dir que ens escoltaria moltíssima gent i que vigiléssim.
Joel: Vull fer una reflexió! A ‘La Sotana’ s’ha anat parlant cada cop menys de futbol a la vegada que hem anat incorporant més humor. I crec que hi ha una certa relació entre això i el fet que, esportivament, el Barça hagi generat un progressiu desinterès.
Manel: Quedarà molt pedant, però ja fa temps que el Barça és una gran excusa per parlar d’altres coses. Crec que ‘La Sotana’ aconsegueix fer una mena de retrat del país que per certs motius no s’està fent gaire. El futbol és una excusa per parlar de política o cultura.
Andreu: A mi m’agradaria molt fer ‘La Sotana’ amb els bons manant.
Manel: Això no passarà. Els bons no manaran mai més al Barça.
Andreu: Si manessin, faríem una missa els diumenges a les 12.
Joel: Si el periodisme esportiu català fa un canvi de rumb inesperat, podria passar. La democràcia blaugrana és esclava de les penyes i dels mitjans de comunicació.
En els programes i a les xarxes us fixeu molt en els periodistes i els critiqueu.
Joel: Perquè són uns actors molt importants.
Manel: Exagerem i a vegades m’he sentit incòmode amb el nostre paper de jutges.
Joel: Jo no m’hi sento gens, d’incòmode.
Andreu: Jo incòmode, no m’hi he sentit mai. A la vida, en general.
Manel: Tot i que són actors importants, crec que a vegades no cal donar-hi tanta importància.
Joel: És evident que, tant Bartomeu, com Rosell, han donat moltes vegades motius perquè l’Sport o Mundo Deportivo treguin una portada amb el fons negre, la seva cara i la paraula ‘Dimissió’. I això no ha passat. I si no passa és per alguna cosa. És impossible que passi res al Barça, en aquest cas la dimissió d’un president, si no surt a Mundo Deportivo. Ja ho pot dir El Món, que no passarà res.
Manel: L’exemple paradigmàtic són les mocions de censura. Oriol Giralt, sense el suport de la premsa de paper no hagués tingut cap mena d’opció.
Andreu: El gran problema del soci del Barça és que s’informa a través d’Sport, Mundo Deportivo i RAC1. I que és conservador. Al soci li agraden els fitxatges i els beneficis.
Joel: És innegable que si tens 4.000 compromissaris i a les assemblees n’hi van menys de 400 no estàs fomentant la participació. Per una banda, la gent no vol que el Barça sigui una font de problemes a la seva vida perquè està en l’àmbit polític i, per altra banda, als gestors del Barça no els interessa enriquir els mecanismes democràtics que podrien fer que funcionés d’una altra manera.
Seguim amb el programa. Com se’l prenen els convidats? N’hi ha que aguanten estoicament.
Andreu: S’ho passen molt bé i es deixen anar moltíssim. Laporta, fins i tot, fa una petita frase preguntant si allò s’emet. Diuen coses que en d’altres llocs no dirien.
Manel: Allò que ens ha fet que no ens conformem amb les dues seccions del ‘Què t’hi jugues’ i volguem tornar a tenir un programa gestionat per nosaltres és aquest clima que, sobretot a SERCat, feia que el convidat s’ho passés bé i alhora era una mica desafiat.
Fins i tot us va acceptar la invitació un periodista d’això que vosaltres en dieu ‘els dolents’.
Joel: A qui hem criticat moltíssim. I va estar impecable, Raül Llimós.
Andreu: L’honora.
Manel: Si allò és un pols, Raül Llimós el guanya.
Joel: Va demostrar que té molta cintura, és ràpid de reflexos, té un discurs ben construït i se li ha de valorar la valentia de venir, sabent on venia, i de no aixecar-se a mig programa i marxar.
Manel: També es poden dir coses semblants de Toni Freixa.
Andreu: És un playmaker total. És un geni. Va venir un primer cop a Ona de Sants, havent estat directiu del Barça, i li hem d’agrair.
Joel: També vam dur Robert Blanch, per enfontre’ns-en. I crec que és l’únic que no va entendre res.
Ens va trucar l’endemà del programa, perquè a El Món seguíem la seva campanya iniciada contra Laporta, i ens va dir que estàveu contaminats pel laportisme.
Andreu: Pels dinars del Vilaró.
Manel: Em sembla increïble que aquest senyor marxés d’allà sense entendre què havia passat.
Andreu: Crec que s’ha de valorar molt la gent que va venir primer. Ara, venen després que vinguessin Laporta, Ramon Besa, Freixa o Graupera.
Algú dels ‘dolents’ us ha dit que no?
Andreu: He intentat contactar amb Bartomeu. Tinc el telèfon del cap de comunicació del Barça, Toni Ruiz, que és amb qui s’ha de parlar per dur el president. Doncs és l’única persona que m’ha dit que no. Ens agradaria molt portar algú que estigui al club, mai ho hem pogut fer. M’agradaria molt que vingués Gerard Farlópez.
Anomenar així a Gerard López us ha dut algun problema?
Andreu: Mai.
Manel: De fet, a mi em fan descompte.
I algú més que us agradaria dur al programa?
Andreu: Mira, n’hi ha un dels bons que sempre ens ha dit que no, Xavi Torres. Ens ha donat moltes llargues.
Joel: Ja sabem com és, té un caràcter difícil.
Andreu: I ara anem a per Josep Guardiola. Si llegeixes això, Pep, anem per tu.
Joel: També ens agradaria portar Oleguer, Angoy, Babangida o Jordi Cruyff. I alguna dona, perquè és bastant lamentable que només haguem dut una dona, l’Elena Fort. Tenim una mica de dèficit.
Andreu: Podríem dur la Nat Arroyo.
Ara que parlàvem de convidats. Què va passar amb el programa on havia de venir Agustí Benedito?
Manel: Teníem els convidats i el póster fet.
Andreu: L’entrevista a Benedito que estava programada pel 18 de setembre, que quedava dins el període de recollida de signatures de la moció, era el primer programa amb públic que volíem fer després de l’estiu. Vam arribar a un acord amb la SER per fer un programa al mes en directe al Toresky. I el primer convidat era Benedito, que únicament tenia interès en aquelles dates. A dia d’avui no en tindria. Una setmana abans, quan ja ho havíem anunciat, quan ja haviem rebut 100 mails amb gairebé 200 convidats, des de la SER ens van dir que no es podia fer perquè justament aquell dia Manu Carreño tenia Josep Maria Bartomeu al Toresky.
Joel: Això ens ho van dir una setmana abans i un dia abans es va saber que a Bartomeu el tenia l’Aleix Parisé a 8tv, al Fora de Joc.
Manel: No sabem exactament què va passar, perquè estem tan avall de la cadena que ens perdem moltes coses.
Andreu: Estem per sota de seguretat. Té més privilegis el guàrdia que nosaltres. Ens van dir que això era així i que a l’octubre ja podríem fer el programa. Que havia estat casualitat. Va semblar que el programa interessava que no es fes amb Benedito en el moment de recollida de signatures.
Joel: Va semblar.
Manel: Carreño estava a la gespa del Wanda Metropolitano, per cert, no al Toresky.
Andreu: Jo no dic que ens mentissin, però sí que va sobtar. Puc treure les meves conclusions. No interessava que ‘La Sotana’, que som els bons, féssim un programa amb el personatge que volia fer fora els dolents.
A qui no li interessava?
Joel: El què no els interessa és el fet que nosaltres estiguem desimbolts. Aquesta és la sensació que hem tingut sempre. Tant és que sigui Benedito o Rita la Cantaora. Els problemes els hem tingut a l’hora d’anar desimbolts, lliures. Quan anem de la mà amb en Sique no hi ha cap problema.
Manel: La SER és una organització polièdrica. Hi ha un cap d’esports, que és en Sique, que ha donat la cara per nosaltres, però per sobre seu hi ha una gent que controla els continguts i d’altres que controlen les accions. I dins d’això hi ha gent que li interessa poc que ‘La Sotana’ tingui un programa propi.
Joel: Teníem ganes de fer el programa i ens n’hem anat a Ona de Sants.
Andreu: Vam decidir que havíem de fer el programa. Al ‘Què t’hi jugues’ podem fer l’1×1, el quiz, hemeroteques i algun rànquing, però no volien que féssim el programa i hem decidit marxar. També és cert que ningú ens ha frenat i no hi ha hagut suïcidis perquè ja no estiguem a SERCat. Quan publiquis aquesta entrevista ja veurem si tenim secció el proper dilluns.
