El renaixement del Barça com a equip top amb arguments per aspirar als títols és evident que necessita un temps, però ja té un cert recorregut i unes quantes víctimes pel camí. Hi podríem comptar, per exemple, els 12 gols al València (7-1 i 0-5), els 9 gols al Sevilla (5-1 i 1-4) i al Reial Madrid (0-4 i 2-5), els 7 al Valladolid (7-0), els 4 al Bayern (4-1) o els 5 al Benfica (4-5) remuntant en vint-i-pocs minuts un 4-2 advers en la fase de lliga de la Champions. Sis setmanes després, el Barça torna a l’escenari del crim, l’estadi Da Luz, per al cara a cara de vuitens de final, i tan clara és la certesa que tornarà a optar a la victòria com la incertesa sobre quin grau de bogeria imprimirà en el partit, si és que té control sobre aquesta variable del seu joc.
És paraula de Déu al món culer que guanyar per 4-5 és bastant millor que fer-ho per 0-1. Contra això, hi ha arguments que van des de la salut cardiovascular dels parroquians, a la reivindicació del seny i l’ordre per no donar facilitats al rival. I no els falta raó. És un fet a bastament contrastat, que hi ha dies que el joc ofensiu no flueix molt, o que falta inspiració, o que la pilota no vol entrar. I aquells dies, potser jugaràs molt millor que el rival, però no en trauràs res, perquè ell, sense fer ni la meitat que tu, serà més precís o més espavilat i et pintarà la cara, que és el que ha fet l’Atlètic de Simeone tant a la Lliga (1-2) com a la Copa (4-4). És un fet recurrent i també un vell debat. La qüestió no és ser o no ser resultadista, perquè tothom juga per guanyar. La qüestió és fins a quin punt pots renunciar a la teva essència i la teva identitat per aconseguir el resultat.
Aquest Barça és transparent en aquest sentit. Hansi Flick ha forjat l’equip al voltant de la fam, la joventut i el talent de Lamine Yamal, Pedri, Cubarsí, Casadó, Balde, Gavi o Araujo. Els ha envoltat de gol (Lewandowski), lideratge (Iñigo), pulcritud (De Jong), velocitat (Raphinha) i perseverança (Kounde, Ferran, Eric), però a l’equip el defineix per damunt de tot la seva agressivitat per anar a buscar el rival, la seva vocació innegociable d’atacar i una dosi notable de vertigen que viu entre l’alegria i la irresponsabilitat. I són aquests trets els que fan possible remuntar-li el 4-2 al Benfica o el 0-2 a l’Atlètic al partit de Copa, els que li permeten marcar 52 gols en els 15 partits del 2025 i 124 gols en els 40 partits de la temporada. I alhora els que comporten el risc o propicien l’error que acaba frustrant una victòria.
El Barça, ara mateix, és molt competitiu, molt divertit i a vegades molt brillant, per això s’ha guanyat una posició favorable per optar als títols; però és difícil que destil·li prudència, contenció, saviesa i experiència. Necessita continuar creixent, madurant, treballant sobre els errors i aprenent les lliçons per arribar al punt d’equilibri que el faci encara millor del que ja és.
