Només cal mirar un any i mig enrere per trobar aquell Madrid que, més enllà d’un onze competitiu, tenia una plantilla competitiva. La temporada 2016/17, que va portar a les vitrines del Santiago Bernabéu els trofeus de Lliga i Champions League, va fer més mal que bé al conjunt de Florentino Pérez: en la competició de la regularitat, Zidane va confiar cegament en el fons d’armari per donar descans als futbolistes més importants, reservats per a la Lliga de Campions, i els primers van demostrar a tots els clubs europeus el nivell que tenien. Sí, aquell curs va acabar amb un doblet madridista… però també va diluir un equip que, per la seva classe i la seva profunditat, espantava a Espanya i a Europa.
Tots estaven endollats. El gran mèrit de Zidane com a entrenador mai tindrà a veure amb les seves aportacions tàctiques, sinó amb el fet d’aconseguir que tots els jugadors se sentissin importants sense pensar en la quantitat i qualitat dels minuts que tenien. Des del capità fins als jugadors del planter, tothom se sentia partícip dels triomfs blancs i això, sumat a una mitjana d’edat força jove, augurava un futur exitós a Chamartín. Semblava que res ni ningú podria frenar el Madrid, però la mala gestió als despatxos de Florentino Pérez i els seus s’ha encarregat de dilapidar l’ambiciós projecte. En només dos estius, el conjunt madrileny ha passat de fer por a ser la riota de tothom.
Era evident que molts dels jugadors suplents acabarien fent les maletes a la recerca de la titularitat, però la feina dels directius del Madrid era la de reinvertir en efectius per evitar que el nivell de la plantilla baixés tant com ho ha acabat fent. El 2017, els gols oportunistes de Morata, la contundència de Pepe, la màgia de James Rodríguez i Danilo, que sense ser res de l’altre món s’erigia com un substitut de garanties de Carvajal, van desaparèixer del Santiago Bernabéu. Borja Mayoral, Vallejo, Dani Ceballos, Achraf, Marcos Llorente i Theo Hernández van ser els substituts triats. Florentino va canviar realitats per promeses i la cosa no li va sortir bé: la temporada passada, el Barça va acabar la Lliga Santander amb 17 punts més que el seu equip, que, de fet, no va ser el millor ni de la capital espanyola (l’Atlètic de Madrid va acabar en segona posició). L’idil·li blanc a Europa va encegar pràcticament tothom, però no a Zidane, que va preveure abans que ningú el declivi.
Cristiano, sense substitut
La planificació esportiva del curs 2017/18 no va ser excessivament millor. Lopetegui, per començar, va ser anunciat com a relleu del tècnic francès a 48 hores de començar el Mundial de Rússia amb la selecció espanyola, en un fet que va enterrar les opcions de La Roja a la Copa del Món. I el mercat, un altre cop, va debilitar molt la plantilla. L’estrella, Cristiano Ronaldo, va marxar a la Juventus de Torí i, a més, altres futbolistes que havien fet un pas endavant com Kovacic, migcampista tot terreny, o Achraf, lateral dret sempre complidor, també van dir adeu. La direcció esportiva merengue va considerar que Mariano havia de ser l’hereu del dorsal ‘7’ i que Fede Valverde o Sergio Reguilón, del Castilla, podien tenir fitxa del primer equip. Courtois va arribar per cobrir una porteria que ja estava molt ben defensada per Keylor Navas i Odriozola i Vinícius no han comptat amb la confiança de Lopetegui. Fins i tot Theo Hernández, que no va tenir un paper excessivament destacat l’any passat, es troba a faltar al lateral esquerre ara que està cedit a al Reial Societat.
No obstant això, cal destacar que Lopetegui no ha aconseguit triomfar al Madrid per moltes coses més. La nul·la capacitat de reacció davant la crisi blanca ha evidenciat que la situació l’ha superat més enllà de no poder comptar amb un relleu de nivell per a Cristiano Ronaldo. És evident, com va dir el club en el comunicat en què anunciava la destitució del basc, que “existeix una gran desproporció entre la qualitat de la plantilla del Reial Madrid, que compta amb 8 jugadors nominats a la propera Pilota d’Or, i els resultats obtinguts fins a la data”, que situen els madrilenys en la novena posició de la Lliga Santander i a set punts del Barça, el líder, quan només s’han disputat deu jornades. Però no és menys cert que Florentino tampoc ha estat a l’altura amb la gestió esportiva de l’equip.
