Només cal donar un cop d’ull a les portades dels principals mitjans de comunicació esportives de Madrid per veure que a la capital d’Espanya ha arribat aquell moment de la temporada en què l’extrem optimisme no esbiaixa la realitat, però sí que d’alguna forma la maquilla. Després de l’empat al Camp Nou i el triomf al Wanda Metropolitano, els mateixos jugadors que no servien per a res fa menys d’un mes ja estan capacitats per remuntar a la Lliga i lluitar per la Champions League. És clar que ho estan, però també ho estaven a principis del 2019.
El Madrid sempre s’ha de tenir en compte. L’Atlètic de Madrid és l’únic equip que ha aconseguit trencar (de forma puntual) el duopoli blaugrana i blanc, però per molt malament que estiguin els dos millors equips d’Espanya mai se’ls ha de donar per morts. Ni a un ni a l’altre. Els mitjans de comunicació espanyols han propagat optimisme la darrera setmana i, sobretot, aquest diumenge després de l’empat culer a San Mamés, però la realitat és que la situació a la Lliga és pràcticament igual que la que hi havia quan Solari va fer-se càrrec del conjunt madridista.
Quan l’argentí va arribar a la banqueta local del Santiago Bernabéu, la diferència de punts del Barça, líder, respecte al Reial Madrid, setè classificat, era de set punts. Tretze jornades després, la distància és de sis punts. És a dir, el Madrid de Solari ha retallat un punt al Barça en tres mesos. Sí, els blancs han recuperat la segona posició i ja són el principal perseguidor dels blaugrana, però en l’àmbit numèric les seves opcions d’evitar que els de Valverde revalidin el títol de campió són molt semblants. És cert que el Barça ha empatat dos partits consecutius i els madrilenys han retallat quatre punts en vuit dies. I que les sensacions futbolístiques del conjunt de la capital d’Espanya són molt millors que les de fa unes setmanes. Però això no ha de provocar anàlisis equivocades de la situació al capdavant de la Lliga.
