Xavier Torres: “Estem destruint la base. I si no hi ha massa, no hi haurà Messi”

El president de la Federació Catalana de Vela reivindica "l'esport que més medalles ha aportat al Comitè Olímpic Espanyol en tota la història"

La Llei de Costes, que per preservar el litoral limita les màximes dimensions de les instal·lacions nàutiques a 300 metres quadrats, un espai “completament insuficient”, està ofegant els clubs de platja. El reglament ja s’ha cobrat, els darrers mesos, tres víctimes: el Club Nàutic Cabrera de Mar, el Club de Vela Canet de Mar i el Club Nàutic Pineda de Mar. Vuit més –Torredembarra, Cubelles, Castelldefels (el nàutic i el marítim), Sitges, Bétulo, Calella, Vilassar i Base Nàutica Pineda– estan en risc de desaparició. Onze clubs, d’un total de 63, no compleixen els requisits i hauran de tancar. La situació és realment greu, i més tenint en compte, com reivindica Xavier Torres Isach (Barcelona, 1971), president de la Federació Catalana de Vela, que el seu esport “és el que més medalles ha aportat al Comitè Olímpic Espanyol en tota la història”. El màxim representant del sector insisteix que la casuística està destruint la base, la massa integrada pels practicants més joves. “I si no hi ha massa, no hi haurà Messi”, remarca.

La problemàtica amb la Llei de Costes, que va començar el 2013 amb la reforma del Ministeri per a la Transició Ecològica, és un tema molt més important o greu que conegut…

La llei es va desplegar a tot el territori espanyol el 2014, però el que afecta directament als clubs de platja és el reglament, que és el que determina els metres quadrats i les condicions més concretes. La llei toca molts temes, però no entra en profunditat en cap d’ells. Preveient el que podia passar i per defensar els clubs, com a Federació vam presentar al·legacions tant al reglament com a la llei. Com a mínim, preteníem protegir les instal·lacions preexistents: no es pot oblidar que hi ha clubs que tenen més de 50 anys. Ningú no diu que no s’hagin de renovar les concessions, al contrari, però les condicions que estableix el nou reglament són inviables.

Més enllà de preservar el litoral, com es va assegurar, per què es va dur a terme aquesta reforma?

Per desconeixement. Quan es va parametritzar la superfície de metres quadrats màxims no es va fer un inventari exhaustiu de les instal·lacions preexistents. Una cosa és que la nova llei, obra del PP, vulgui posar ordre al litoral català i que urbanísticament el vulgui protegir, però aquests clubs sense ànim de lucre fa molts anys que existeixen. Si es fos coneixedor de la realitat, a l’hora d’establir els criteris s’hauria tingut en compte. Aquesta llei es va fer des de Madrid i, en conseqüència, no es va analitzar tota la costa espanyola i no es van adonar d’aquesta casuística. En canvi, curiosament, de la situació dels restaurants sí que se’n van adonar. Un restaurant es pot trobar en les mateixes circumstàncies que un club de vela, però pot renovar la seva llicència amb els mateixos metres quadrats. I això, com a mínim, és curiós.

La desconeixença dels encarregats d’elaborar la llei es trasllada a la societat general. Per què 300 metres quadrats no són suficients per a una instal·lació d’un club de vela?

Quan es van establir aquestes dimensions, no es va tenir en compte el que és un club de vela. Té vestidors, magatzems per guardar material, espais per a reunions, una recepció, un espai social amb serveis de refrigeris… Amb 300 metres quadrats edificats, encabir tot això és impossible. Són insuficients. El problema no és que a partir d’ara no es crearan de nous, que també, sinó que els que ja existeixen i estan actius –com Torredembarra o Cubelles– també patiran. A més, cal tenir en compte que la majoria de les instal·lacions tenen concessions caducades. L’Estat no ha actuat d’ofici i no ha concedit renovacions de licitacions. S’han presentat projectes i hi ha hagut silenci administratiu fins que el cas ha culminat amb un expedient que demana als presidents de les entitats que tornin les claus i que paguin una multa que pot arribar als 60.000 euros. En aquest context, cal tenir en compte sobretot els clubs humils, els que no gestionen marines, els recursos dels quals són dels mateixos socis, que paguen una quota semblant a la que paga un ciutadà per anar a un gimnàs normal.

Cada vegada hi ha més clubs que pateixen el nou reglament. La situació és greu, ja no només per la pràctica esportiva en si mateixa sinó també per l’oci.

I tant. Hem de pensar que aquests clubs acaben convertint-se en els ateneus dels seus pobles. Hi ha un col·lectiu determinat de persones que volen practicar aquest esport i que ho vol fer al seu municipi, sense haver de perdre massa temps en el desplaçament. Sempre explico el mateix exemple: cada dissabte al matí, el meu fill va a un poliesportiu municipal, fa una hora i mitja d’activitats i utilitza les instal·lacions sense pagar ni un euro. Per què no pot fer vela i tenir les mateixes condicions? Per què no té el mateix dret de practicar un esport o l’altre? Molts esportistes olímpics procedeixen dels clubs més humils, perquè són els més assequibles i a partir d’allà ja han crescut. Ni que sigui per això se’ls ha de tenir en consideració. Som una activitat esportiva amb disciplina olímpica, però la competició d’elit és la part final del camí. Ens estem carregant la base. I si no hi ha massa, no hi haurà Messi.

Més enllà de la tasca administrativa i d’iniciatives com Defensem la Vela, què pot fer la Federació per als esportistes que estan perdent les seves instal·lacions?

Nosaltres estem donant tot el suport tècnic i jurídic i assessorament als clubs afectats per poder-se defensar. Sobretot en el cas dels humils, que estan integrats per persones que dediquen el seu temps d’oci al club i que, per tant, no tenen estructura administrativa. Als practicants afectats, mirem de reubicar-los en altres instal·lacions. Ara bé, insisteixo: poca gent agafarà el cotxe per anar a un altre municipi, encara que sigui el del costat, a practicar esport regularment. A més, totes les instal·lacions que s’han tancat han comportat pèrdues de treball.

“L’única petició que fem és que els clubs existents puguin mantenir la seva capacitat, que puguin conviure fora d’una normativa que es va orquestrar sense tenir-los en compte”

Què és Defensem la Vela? Quins són els seus objectius?

L’objectiu principal, la seva raó de ser, és el de salvar les concessions actuals que estan vives i que estan fent, sense ànim de lucre, una activitat social, esportiva i de teixit associatiu a Catalunya. Tant de platja com de port. La Llei de Costes afecta els clubs de platja, però la Llei de Ports també incideix en l’actualitat. No té massa a veure amb la problemàtica de la qual estem parlant, però aquesta llei marca uns cànons a pagar que molts clubs no es poden permetre, i menys si competeixen amb empreses privades.

La pràctica esportiva de la vela està en perill?

Sí. En primer lloc, perquè el bressol de la vela, els clubs de platja, estan perdent les seves instal·lacions. S’està tancant l’accés al mar. La vela pot ser un esport accessible econòmicament, no és una qüestió que sigui massa car practicar-la. La gent que fawindsurf, kitesurf, catamarà o patí català paga aproximadament el mateix que una persona que va a un gimnàs o que juga a un altre esport.

Quins ànims hi ha entre els clubs que estan en risc?

Hi ha de tot. Al Club Nàutic Cabrera de Mar, el president va utilitzar més el cap que el cor i va entregar les claus perquè el seu assessorament jurídic li ho va recomanar. Al Club Nàutic Pineda de Mar hi havia gent jove però la junta directiva tenia una mitjana superior als vuitanta anys i no es va veure amb prou capacitat per fer un pols jurídic amb l’Estat. Si el perds i el club no respon, l’encarregat de fer-ho és el president. En canvi, Calella, Torredembarra i Cubelles, entre molts d’altres, batallaran. Tots tenen una casuística diferent, però la de Cubelles deixa en evidència l’administració. Com que complia tots els requisits, va presentar el projecte. En primera instància, la Generalitat de Catalunya va fer un informe favorable. Després, la Capitania de Costes, que depèn de l’Estat, també va donar el seu vistiplau. Després de nou anys de tràmits, va arribar a Madrid i encara no han rebut resposta. Aquest club, com molts d’altres, està més preocupat per la concessió que per la pràctica esportiva. I així és impossible avançar. I més tenint en compte que els presidents es cansen de lluitar i de patir cada dia per si la cadira hi serà o no l’endemà i marxen.

Quina és la solució de l’equació?

La clau és molt senzilla: modificar el reglament i, en concret, la clàusula dels 300 metres quadrats. Si el màxim en fossin 700, no hi hauria cap problema. També s’ha de permetre que els clubs de platja tinguin, com els restaurants, la possibilitat de renovar la concessió amb els mateixos metres quadrats amb què han comptat des de la seva creació. L’única petició que fem és que els clubs existents puguin mantenir la seva capacitat, que puguin conviure fora d’una normativa que es va orquestrar sense tenir-los en compte, i que els de nova creació puguin gaudir d’un espai superior als 300 metres quadrats. Per una qüestió de lloc, però també per un tema economicofinancer. Amb un espai reduït, ningú no es farà soci perquè no es podrà gaudir dels serveis adequats.

I com s’aconsegueix, això?

La llei la fa el govern espanyol, però el reglament l’elabora i el proposa el Ministeri per a la Transició Ecològica perquè sigui aprovat al Consell de Ministres. Això vol dir que tot plegat es podria solucionar amb un informe que instés a modificar el reglament i que, en segona instància, els ministres donessin el seu vistiplau.

El passat mes d’abril vau fer una concentració i, posteriorment, el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Damià Calvet, es va comprometre a intentar desencallar la situació. Des de llavors, què ha canviat?

El departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat és ben conscient de la situació que hi ha. Aquella concentració que vam fer davant de la Catedral va tenir el seu efecte perquè els dirigents polítics van adonar-se que hi havia un problema i que s’havien de posicionar al respecte. El posicionament de la Generalitat és clar i rotund: aquelles instal·lacions existents s’han de mantenir, mentre que una nova instal·lació necessita, segons s’ha estudiat, 700 metres quadrats com a mínim. Porten el cas en la carpeta de demandes a Madrid, però ara les relacions amb el govern espanyol no són, ni de bon tros, tan fluides com haurien de ser en un Estat normal.

“Som un país costaner i no podem viure d’esquena al mar”

De cara al futur a curt termini, quines accions es duran a terme? En què s’insistirà?

L’important era donar a conèixer a la societat la problemàtica. La gent no era conscient del que estava passant. I quan la població es mou, els polítics es veuen obligats a actuar i s’ho prenen tot més seriosament. Actualment, políticament tothom és conscient de la situació i això fa que es vegi il·lògic. El lobby de la zona de Màlaga, on hi ha molts bars de platja, va pressionar molt perquè s’inclogués aquesta disposició transitòria. Si això es va poder fer pels restaurants, entra pel cap de qualsevol ésser humà que es pugui mantenir per una associació de caràcter social i esportiu. Amb tot, ara ja ens estem començant a plantejar dur a terme una acció més mediàtica com la que vam fer a la Catedral ara fa pràcticament un any. És l’única manera. Quan parles i no t’escolten, crides. El sector de l’esport no és reivindicatiu, però ens han tancat tres clubs i no podem permetre que la roda continuï girant. No és un tema tècnic, és una qüestió política. I s’ha de resoldre, és clar, des de la política. I mentre no se soluciona tot, cal aturar els processos i frenar els tancaments.

Com molt bé ha dit, les relacions entre Catalunya i Espanya no són les millors. No tenen por que, tenint en compte la transcendència de totes les coses que s’han d’acordar, aquesta problemàtica es vagi deixant de banda?

Evidentment. Per això ens fem sentir. Considerem, no obstant això, que el de la Llei de Costes és un tema insignificant i molt més senzill que la resta d’aspectes que hi ha sobre la taula de negociació entre governs. Quan li vam explicar la casuística a la delegada del govern espanyol, també va quedar sorpresa i es va mostrar predisposada a canviar-ho. És que no té sentit, és flagrant. Tothom és capaç de veure que això és un greuge comparatiu descomunal. Per què els restaurants sí i un club social no?

I com s’explica que tothom ho vegi i ningú faci res per canviar-ho?

Suposo que hi ha altres problemes més grans i importants a resoldre…

Hi ha esperança?

Quan hi ha lluita, hi ha esperança. Jo soc molt tossut. Ja han tancat tres clubs, però si n’ha de caure un altre, ens lligarem allà i ho impedirem. Sortirem a tot arreu si cal. Quan una persona està convençuda que té la raó, se sent molt forta per molt dèbil que sigui. La suma de totes les instal·lacions esportives de Catalunya és inferior, en metres quadrats, a l’espai que ocupen les nostres. I, en canvi, l’administració no ens deixa accedir-hi, ens ho posa difícil i hem de pagar cànons. El greuge comparatiu és evident. A més, el nostre col·lectiu és actiu i té esportistes competint als Jocs Olímpics. I no hem de demostrar res, ja que la vela ha estat l’esport que ha dut més medalles al Comitè Olímpic Espanyol. I ara ja no tant, però fa uns anys la majoria d’esportistes de vela que guanyaven eren catalans. La il·lusió neix a la base, als clubs modestos, i un cop els esportistes s’aficionen a l’esport ja van creixent i van competint en proves més importants.

Quins altres objectius té la Federació?

Com a Federació, nosaltres creem navegants i, al mateix temps, intentem transmetre valors. Les nostres iniciatives han estat premiades, és a dir que no són paper mullat. Tenim projectes de sostenibilitat i som un esport inclusiu que treballa per la igualtat. En horari curricular, alguns nens i nenes de Catalunya fan vela durant tres mesos. Som un país costaner i no podem viure d’esquena al mar.

Més informació

Comentaris

    Edmon Serrallonga Març 23, 2020 7:15 am
    La Federació Catalana de Vela ho estan fent molt bé en els darrers mesos. Té la campanya de defensem la vela amb la que ha donat a conèixer un fet totalment injust vers les entitats nàutiques de platja... Molt bona feina i espero que es resolgui com toca, malgrat s'hagi de decidir des de Madrid.

Nou comentari