Quan era petit, Joan Mir Mayrata (Palma, 1997) tenia moltes inquietuds i volia provar coses noves, entre elles l’skateboard. A diferència de la resta de nens, a ell no li agradava fer trucs. A ell li agradava la velocitat. I, sense cap mena de dubte, s’ha encarregat de deixar-ho molt clar en els últims cinc anys, no només a les pistes sinó també mitjançant una trajectòria que ha estomacat qualsevol rècord de precocitat: s’ha proclamat campió de Moto3, ha estat el millor rookie de l’única temporada que ha corregut a Moto2 i s’ha convertit en el millor del món a MotoGP en el seu segon curs a la màxima categoria del motociclisme.
La carrera de Mir mai no ha seguit allò establert o conegut com a normal en el món de motociclisme. El mallorquí va començar a córrer quan tenia deu anys, més tard del que és habitual segons els estàndards de precocitat. A més, des del principi va competir en asfalt: va guanyar diversos títols de minimoto, va acabar segon en dues edicions de la Red Bull MotoGP Rookies Cup i va disputar, l’any 2015, el FIM CEV Moto3 Junior World Championship. Allà precisament va captar l’atenció dels equips de Moto3, competició que va guanyar amb rècord de punts (341) i victòries (10) en la seva segona temporada. A Moto2 només hi va estar un any, en el qual va créixer físicament i personal, i a MotoGP no ha necessitat més de dos cursos –el primer va estar marcat per una caiguda forta les conseqüències de la qual va arrossegar tota la temporada– per demostrar que està capacitat per menjar en la mateixa taula que els principals favorits.
Nascut a les Illes Balears, però resident a Andorra, on gaudeix d’una vida tranquil·la amb la seva parella, Mir va iniciar la seva carrera gràcies al seu cosí Joan Perelló, expilot de 125cc. Des de llavors no ha deixat de lluitar de valent fins que ha aconseguit el seu objectiu de proclamar-se campió del món. Mai no ha hagut de pagar mai per competir, cosa de la qual només poden presumir els escollits. El seu dorsal, el ‘36’, ja ha celebrat molts èxits els darrers anys i aquest cap de setmana ha tocat el cel. L’objectiu, és clar, és no baixar del núvol i tornar a exterioritzar que la velocitat continua sent la seva millor amiga. Encara que enguany, contradictòriament, només hagi estat el més ràpid en una cursa, la del Gran Premi d’Europa, i hagi abraçat la constància per adjudicar-se el trofeu.
Un títol sense asteriscos ni atenuants
L’ascens a l’elit de Joan Mir ha estat meteòric. Competitiu, senzill i molt treballador, el pilot de Suzuki, equip que aquest diumenge va tornar a tastar el sabor dolç de la victòria després de vint anys sense fer-ho, ha sabut córrer millor que ningú en les circumstàncies atípiques que han envoltat el Mundial del coronavirus, lesió de Marc Márquez inclosa. El context, no obstant això, no pot ennuvolar un campionat que ha dominat amb autoritat. No ha calgut arribar a la darrera cursa, prevista per al pròxim cap de setmana a Portimao, per saber que el balear ha estat el millor de la temporada.
Ningú sap què hauria passat si Marc Márquez no hagués dimitit de la lluita pel títol durant el primer Gran Premi, després d’aquella fatídica caiguda a Jerez, o si els veterans Valentino Rossi i Andrea Dovizioso o els joves Maverick Viñales, Franco Morbidelli i Fabio Quartararo haguessin aprofitat la baixa del de Cervera per imposar-se tal com apuntaven totes les travesses. “Sembla que ningú vulgui guanyar el Mundial”, va declarar Márquez el mes de setembre, en plena recuperació d’una lesió que encara no li ha permès tornar a pujar a la seva moto. L’únic que ha tingut la valentia d’agafar el testimoni del català ha estat Joan Mir, que tot i tenir només 23 anys ha exhibit una intel·ligència i maduresa a l’hora de competir a l’abast de molt pocs. Ha gestionat a la perfecció la seva superioritat i no s’ha posat gens nerviós en els moments decisius. No ha aconseguit un premi gràcies al seu do de l’oportunitat. Ha estat un premi a la regularitat. Sense asteriscos ni atenuants.
